Les nits a Pego, una població de la Marina Alta intercalada entre la mar i les grans valls de l'interior de les comarques centrals, eren una finestra a l'infern. Les flames s'havien convertit en les propietàries d'unes muntanyes que abandonaven l'antiga estampa verda, de boscos inspiradors de poesia bucòlica i narracions fantasioses, per deixar pas a la desolació del negre i el gris de la cendra, de la terra carbonitzada. Tot i que havia tingut com a focus originari la Vall d'Ebo, el foc s'havia estès per un perímetre que abastava més d'una cinquantena de kilòmetres. La tragèdia natural, animal i humana tocava a la porta de la Safor i per aquells temps havia travessat la frontera del Comtat. Icòniques poblacions d'interior, xicotets reductes contra la tirania incessant de la despoblació com ara Fageca, Famorca o Benimassot perdien els seus habitants, els quals havien deixat les seues cases per traslladar-se al refugi impulsat per la Creu Roja a Muro d'Alcoi.
A l'altra punta del País Valencià, el drama dels incendis havia canviat l'Alcalatén per centrar-se a l'Alt Palància, on Begís, amb només 373 habitants, es convertiria en l'epicentre d'un incendi que acumula quasi 20.000 hectàrees calcinades. En aquells moments d'intens treball de les emergències entre els focs de l'Alt Palància i els registrats entorn de la Vall d'Ebo, quan les precipitacions de la jornada semblaven indicar un canvi de tendència en unes flames que havien estat impossibles d'extingir per als serveis de bombers per les seues característiques i les condicions ambientals adverses, un llamp desencadenava el terror entre la Vall d'Albaida i les poblacions més septentrionals del Comtat. La tempesta havia contingut el foc de la Vall d'Ebo, però havia provocat un nou focus a la zona de la Cova Alta, a tocar d'Albaida.
Les fotografies circulaven ràpidament per les xarxes socials i els grups de Whatsapp de la gent d'aquestes contrades bullien. Tothom tenia la por al cos d'experimentar una altra catàstrofe com la viscuda aleshores a Begís i la Vall d'Ebo. Un tercer incendi de grans dimensions agregaria una tensió de límits inexplorats als serveis d'emergències del País Valencià, comptabilitzant els efectius i els mitjans disponibles de la Generalitat Valenciana i dels diferents consorcis provincials de bombers en el seu conjunt. Una brigada forestal i una dotació de bombers van traslladar-se per extingir un incendi que, afortunadament, quedaria en una simple anècdota. La pluja obraria el miracle d'apagar un foc que sense l'actuació salvadora de l'aigua caiguda del cel s'haguera pogut complicar moltíssim. «El treball del personal d'extinció d'incendis, així com la pluja, han estat clau per evitar una tragèdia més gran», afirmava Josep Antoni Albert, alcalde d'Albaida, qui subratllava: «Ha estat un autèntic miracle perquè les previsions eren molt pessimistes».
En aquella operació de control de les flames i d'extinció del foc, va participar l'Associació Contra els Incendis Forestals de la Vall d'Albaida (Acif). «Vam mobilitzar-nos amb un vehicle i un voluntari per donar suport als mitjans professionals que van acudir a extingir i apagar l'incendi», relata Miquel Vázquez, secretari d'aquesta organització, qui narrar la preocupació que va generar aquell foc: «Gràcies a les pluges, es va poder aturar prou de pressa. No debades, s'ha de recordar que durant aquella setmana, amb incendis com els declarats a la Vall d'Ebo i a Begís, s'estaven emprant pràcticament tots els recursos disponibles, fins i tot d'autonomies limítrofes com Aragó i Castella la-Manxa». «En un primer moment, vam estar a l'aguait fins que vam comptar amb un grup mínim que mobilitzar amb la intenció d'ajudar als mitjans d'extinció, i més en un terreny amb molta inclinació i, per tant, on es necessita gent per actuar contra les flames. Quan la pluja va aparèixer i el foc va quedar controlat, vam passar a un segon pla. A partir d'aleshores, vam exercir un paper de vigilants del terreny perquè no revitalitzara», completa.
La intervenció d'Acif Vall d'Albaida fou un exemple del rol dels col·lectius de voluntaris contra el foc que existeixen arreu del País Valencià. Fundada l'any 1993 sota el nom de bombers forestals voluntaris de la Vall d'Albaida, van tenir el seu primer gran examen mesos després. «L'any 1994 vam començar a treballar en projectes de prevenció d'incendis de la mà de l'administració autonòmica valenciana i vam participar en les tasques contra el foc d'un any dramàtic per al nostre territori. Cal recordar que durant aquell any no va haver-hi pràcticament cap serra de la comarca que no tastara el foc. La devastació d'aleshores, de fet, va provocar un impulsar a l'associació, va possibilitar que tirara endavant», expressa.
A principis del nou segle, l'any 2001, Acif Vall d'Albaida va unir forces amb els voluntaris contra el foc d'Alcoi inspirant-se en les experiències d'aquesta mena a Catalunya. «Vam ser dels primers a sorgir, ja que després s'han estès aquestes agrupacions a comarques com ara la Costera o la Marina Alta», indica. L'estructura a la Vall d'Albaida va néixer sota els principis de la conservació i la defensa del patrimoni natural, primerament a través de la prevenció i, com a últim recurs, mitjançant l'extinció dels focs. «No som un mitjà pròpiament d'extinció, sinó un recurs de suport als mitjans professionals amb voluntaris que tenen coneixements i duen material adequat per desenvolupar aquesta tasca», al·lega enfront de les veus receloses de la seua activitat com a excusa per no invertir en una ampliació de les plantilles de bombers.
Amb més d'una vintena de voluntaris involucrats en tasques de prevenció i una dotzena amb coneixements en matèria d'extinció, aquesta mena d'associacions i els seus membres compten amb una acreditació de la Generalitat Valenciana per accedir als incendis i desplegar el seu rol de suport a la resta de mitjans d'emergències. «Temps enrere qualsevol voluntari podia presentar-se a col·laborar contra els incendis, encara que no tinguera formació, ni tampoc experiència. Per prevenir aquestes situacions i que els voluntaris exercisquen, en realitat, una tasca de suport als serveis professionals, s'expedeixen unes acreditacions als voluntaris que hagen demostrat gaudir d'aquestes habilitats i disposar de la vestimenta i les eines necessàries. En cas de no complir, has de sol·licitar a l'Institut Valencià de Seguretat Pública. Per al conjunt de l'associació, el temps mínim perquè puga accedir a una acreditació és de tres anys efectuant tasques de prevenció», explica.
«Som gent voluntària, de la zona, i amb molt bagatge de la realitat de la comarca. Nosaltres aportem als serveis professionals d'emergència, els quals de vegades poden desconèixer parts d'aquestes contrades per vindre, per exemple, de València, un coneixement del territori, de saber on estan les diferents infraestructures. Som, de fet, un suport als mitjans professionals, ja que el territori és molt ampli i sempre fa falta gent», incorpora el secretari del col·lectiu de voluntaris contra el foc, qui insisteix: «Som el suport dels mitjans professionals. No podem ser mobilitzats, ni cridats per actuar contra les flames per part de la conselleria d'Interior, Justícia i Administració Pública. No substituïm mai a cap mitjà professional. Tot i tenir molts anys, la nostra associació no disposa d'un gran volum de gent i tenim limitacions d'ajuda perquè els membres tenim les nostres vides i els nostres treballs. De vegades, només som dos integrants els que podem tirar una mà als professionals contra un incendi».
A banda de col·laborar en l'extinció, la seua activitat se centra, principalment, en tasques de prevenció d'incendis. «Donem suport a les unitats de vigilància forestal, tant per fer una vigilància directa com per dissuadir els possibles malfactors, és a dir, gent amb mala idea o desinformada sobre determinats usos de risc a la serra. El territori és molt ampli i moltes unitats forestals no abasten el seu conjunt. Nosaltres tirem una mà per estendre aquest control», indica, per contar: «Per il·lustrar una part del nostre treball, explicaré una anècdota. Un dia estàvem de ruta, en una jornada amb estat de preemergència 3, és a dir, el màxim que existeix, i ens vam trobar un operari treballant amb una motoserra al costat de la serra. Tot seguit, vam comunicar-li que aquella activitat comportava un risc, vam fer una tasca de conscienciació».
Definits com a una mena de protecció civil en les operacions contra el foc, siga a través de l'extinció o de la prevenció dels incendis, ressalten que bona part del seu treball de voluntariat és «de difondre informació sobre com evitar focs o de dissuasió de certes actituds». «En cas de trobar-se un incident, avisem a les autoritats, com per exemple si ha caigut un arbre en una carretera, observem una columna de fum o un incendi», afirma un dels seus dirigents per destacar la seua col·laboració en la conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, així com les seues iniciatives de conscienciació a través de xerrades o debats. «Volem reiniciar aquesta part de l'activitat després d'uns anys de certa paràlisi en aquesta qüestió per la pandèmia de la COVID-19», apunta una associació d'ajuda als bombers a combatre el drama natural, humà i animal dels incendis.