A l’Alt Berguedà, per Sant Joan, no cal que es pongui el sol perquè comenci la festa. En aquest racó del Prepirineu s’hi posen d’hora. El matí de la vigília del solstici d’estiu els carrers de Guardiola de Berguedà i de Bagà ja són plens. A cada trencall, un grapat d’ànimes emocionades. Famílies senceres esperen, atentes, als carrers de la vila, en el primer dia de vacances dels petits. A l’escola bressol, els més menuts —encara en mans de les mestres— es barallen per trobar un bon lloc darrere la tanca metàl·lica, per treure el nas entre els barrots. I els avis fa estona que seuen, nostàlgics, en l’auditori improvisat amb butaques i cadires de rodes, davant la residència municipal. Aquesta festa, però, no va de torxes ni fogueres ni petards; va d’esquelles. Està a punt de passar una cercavila mil·lenària.
Cada any, a principis d’estiu, el ramat de vaques de la Torre de Foix travessa les viles en la seva migració cap a les pastures d’alta muntanya. A la tardor, els animals desfaran la ruta, fugint de la duresa d’un hivern a la intempèrie de l’altura, de tornada cap a les pastures de la plana i la protecció dels sotaboscs. El de la Torre, el de la família Noguera, és un dels pocs ramats que encara fan la transhumància a peu.
A quarts de set del matí, a la finca de la Torre se senten veus de tots colors. Avis, fills, tiets, germans, cunyats, amics i veïns, una quinzena llarga de persones de totes les edats —dotze anys el més jove, vuitanta el més gran— empaiten vaques i les arrien cap al mas, per començar la ruta totes juntes. Tots en saben, de fer onomatopeies amb la boca, d’aquestes que el bestiar entén de seguida. També l’aprenent de ramadera, una arquitecta que ha decidit canviar la ciutat pel món rural, que avui culmina el seu període de pràctiques.
Uniformats amb armilles groc fosforescent, walkie-talkies i bastons de fusta de lledoner pelats a mà, amb l’ajuda d’uns quants gossos pastor, la colla aconsegueix reunir el ramat davant de l’ermita romànica de Sant Climent, que fa d’arc de sortida de la travessa. Mentrestant, els confirmen que ha arribat la policia i que la primera carretera és tallada i, sota la batuta d’en Joan Noguera, propietari de l’explotació i director d’aquesta orquestra rural, cent setanta esquelles —només de les vaques, però també venen una setantena de vedells i sis toros— es posen a repicar alhora: la transhumància comença.
De la Torre al coll de Pal
De la Torre de Foix fins al coll de Pal, el ramat passarà per Guardiola de Berguedà, envoltarà el monestir romànic de Sant Llorenç prop Bagà i enfilarà el camí de la Vinya Vella fins a arribar al poble de Bagà. Quan travessi les viles, saludarà joves i grans, que, animats per la festa estacional o nostàlgics d’una joventut a pagès, els esperen a peu de carrer. Un cop passada l’església de Sant Esteve, les vaques faran cap per la carretera del coll de Pal fins a Riugréixer i, després d’una pausa per descansar —i deixar dinar els pastors—, acabaran de pujar per la pista forestal fins al refugi de Rebost. Al cap d’unes setmanes, quan ja hagin pasturat el territori, seguiran fins al coll de Pal per passar la resta de l’estiu a més de 2.000 metres d’altitud.
“Les vaques velles se saben el camí i tiren soles; com que venen des de petites, de seguida se l’aprenen”, explica l’avi, que també es diu Joan Noguera, fascinat per la memòria dels animals. De fet, les vaques frisen per arribar a les pastures de muntanya i s’afanyen a fer via. Sovint, els pastors que encapçalen la rua han de córrer perquè les més ràpides no els avancin, per poder repassar el camí, comprovar el filat que marca la ruta i controlar els perills abans que els atrapi el bestiar.
“Algun any que algun vedell s’ha quedat enrere, el matí següent hem trobat la mare a la porta de la finca, que havia tornat tota sola de la muntanya per venir-lo a buscar”, afegeix en Joan. Quan els animals no se saben la ruta, la tasca es complica. L’any 2017 van tenir un positiu de tuberculosi al ramat i van haver de fer un buidatge sanitari i reposar el bestiar. “El problema és que aquelles vaques no sabien res. Les portàvem a la muntanya i no coneixien les fonts ni sabien el camí. Així, el bestiar no va prou bé”, recorda l’avi, que porta tota una vida dedicant-s’hi. Tot i que les generacions que el precedeixen ja combinaven el treball a la mina —activitat històrica al Berguedà— amb l’agricultura i la ramaderia, ell fou el que començà a viure plenament d’aquestes tasques.
Primer tenien diversos animals; més tard, es van dedicar a les vaques de llet i, després d’unir-se als plans d’abandonament lleters de l’any 2007 —que va impulsar l’Administració per regular-ne la sobreproducció—, es van especialitzar en les de carn, sobretot de raça bruna. Ara, totes les seves vaques ho són, d’aquesta raça tan adaptada al territori. De fet, l’hereu dels Noguera, que ha passat al capdavant l’explotació, és el president de la Federació de Raça Bruna dels Pirineus (Februpi). A més, ja han passat prou anys del buidatge sanitari perquè la gran majoria d’animals tornin a ser fills de la finca i se sàpiguen de memòria els vint-i-cinc quilòmetres de recorregut.
Travessar un eix europeu
Abans d’enfilar-se cap a la muntanya de Bagà, però, els pastors s’enfronten a un dels principals reptes de la transhumància: travessar una de les carreteres més importants del territori, la C16, que connecta el túnel del Cadí amb els túnels de Vallvidrera, per poder agafar el camí ramader. De fet, l’Administració ha atorgat a la carretera la categoria d’eix europeu (E9), en ser una de les principals vies de comunicació entre Barcelona i França. Amb els mossos avisats, el telèfon operatiu i l’autorització recomanable en regla, el ramat de brunes passa a l’altra banda sense incidents.
Quan es confirma l’èxit i el bestiar ja és pasturant al tros, l’equip es decideix a esmorzar. Estovalles de quadres vermells sobre el capó de la furgoneta i un bon assortit d’embotits gruixuts, pa de pagès, tomàquets de penjar i oli d’oliva, porrons plens de vi negre, un pa de pessic que ha fet la jove d’en Joan, xocolata fosca i xocolata amb llet. Navalla en mà, tothom llesca, talla, pessiga i xarrupa alguna cosa d’aquesta taula improvisada. Una mossegada de llonganissa per a mi, una per al gos, que també ha d’agafar forces.
Mentre la colla s’omple la panxa, en Joan fill es queixa que l’Administració no els fa gaire cas. “L’Administració no s’hi fixa, perquè quedem quatre ramaders i nosaltres no tenim els vots, als polítics els escullen les àrees metropolitanes”, diu, mentre reivindica que cada vegada és més difícil mantenir aquestes pràctiques ancestrals. “El trànsit ens ho ha complicat molt tot. Per fer una transhumància del Bages fins a l’Alt Berguedà has de travessar un munt de carreteres, perquè els camins ramaders han anat quedant tapats o tallats: una urbanització, un càmping, una finca que s’ha tancat, una carretera, un tren, un AVE... Hem de reivindicar que no es pot tancar un camí ramader així com així”, diu el president de la Februpi.
El patrimoni perilla
“Fa cinquanta o seixanta anys, tothom anava a peu. La gent no tenia un ramat de mil ovelles, tenien deu, quinze o vint animals. Reunien totes les ovelles del territori i les pujaven a la muntanya comunal amb un pastor que es feia càrrec del ramat. Així aprofitaven les pastures de muntanya, que si no es perdien”, explica el ramader. Antigament, les ovelles eren les reines de la transhumància, però la tendència va anar canviant i van començar a ser vaques i eugues les que migraven estacionalment. Fos com fos, la transhumància durava dos o tres dies i deixava vida pel territori que passava: els ramats paraven a descansar, els pastors a menjar i a dormir...
Ara, tot ha canviat. La pista d’obstacles en què s’han convertit les rutes transhumants de llarg recorregut, sumada a la intensificació de la ramaderia i la inversió en les grans infraestructures que la fan possible, han provocat que aquesta pràctica ancestral estigui caient en desús. Tot i que encara hi ha qui les reivindica —com a la Vall d’Aran, que en fan tota una festa i tanquen el túnel de Vielha només perquè el travessi el ramat boví—, les transhumàncies es van perdent.
La majoria dels ramaders opten per traslladar el bestiar en camió. Menys riscos. “Amb un camió, en tres o quatre hores has fet la mateixa ruta, pagues i t’oblides de tot. No es perd cap animal pel camí, no hi ha problemes de trànsit, no has d’avisar a ningú perquè talli les carreteres, no tens el risc de provocar un accident ni d’haver de pagar una indemnització...”, detalla Noguera.
El seu ramat de brunes, però, encara fa la transhumància a peu. Per motius pràctics, però també perquè sent una certa responsabilitat patrimonial. I és que la història d’aquesta pràctica ve de lluny: el mapa de camins ramaders del territori comença a organitzar-se al segle XII, en plena edat mitjana. A l’hivern, el bestiar dels monestirs de muntanya tenia problemes per trobar aliment per culpa de la neu; i a l’estiu, els ramats de la plana no els quedaven terres per pasturar. Així, per donar resposta a aquests problemes, van construir tota una xarxa de rutes de trànsit pecuari, que fou ben viva fins fa unes dècades.
Malgrat que les vies pecuàries estan protegides per la constitució i per la legislació —concretament per la Llei 43/2003 de forests—, a la pràctica sembla que és així. “Quan han de fer-hi passar una carretera, la protecció no existeix”, explica Noguera. “A Catalunya tenim moltes infraestructures viàries i moltes carreteres, que van bé per als sectors secundari i terciari, per als serveis o per al turisme, però que el que han fet per al sector primari és partir moltes finques i molts camins ramaders”, protesta.
Boscos nets, menys incendis
Més enllà de la tradició i de l’aprofitament de les pastures, del cicle mediambiental que genera migrar estacionalment el bestiar, perdre la transhumància també suposaria desprotegir els boscos dels incendis. Les pastures als sotaboscos fan una tasca de neteja i de prevenció d’incendis, especialment important en un territori de clima mediterrani com el nostre. “Això es va fer ben palès el 94, amb els grans incendis que vam viure a Catalunya, que semblava que no tindrien aturador. Van començar a cremar a la zona del Bages, on s’havien perdut molts ramats”, diu el ramader.
Llavors, l’Administració va començar a posar ramats per a netejar zones de bosc concretes. “Al Prepirineu hi ha força ramaderia d’extensiu, però a la plana, a la part de Vic, que han perdut ovelles i cabres i ara tenen ramaderia intensiva porcina o vaca de llet, els boscos són molt més bruts”, explica en Joan.
L’impacte ecològic de deixar prats sense pasturar, de seguida es nota. Per exemple, s’ha comprovat que les pistes d’esquí que no es pasturen, la neu no aguanta tant. “L’herba llarga fa una cambra d’aire que provoca que la neu es desfaci molt més de pressa que si està pasturada i arran de terra”. Noguera explica que per això conviuen bé amb les pistes d’esquí, que els han “colonitzat” l’alta muntanya, perquè a elles també els interessa que els ramats aprofitin aquestes pastures.
Al llarg del trajecte fins al coll de Pal, tots els que acompanyen les brunes de la Torre fan bandera, d’una manera o altra, de com les migracions estacionals de bestiar creen una sinergia mediambiental beneficiosa per a tothom. Per als ramats, que troben aliment; per a les pastures, que descansen; per als boscos, que queden nets, i per als camins ramaders, que es mantenen vius. I recorden que tot això es perd si es perd la transhumància. •
Vols veure més fotografies? Accedeix a la galeria d'imatges del reportatge.
Pedagogia rural: 7 recomanacions per compartir la muntanya amb el bestiar
Tothom té dret a gaudir de la natura, però és important fer-ho amb consciència. A la muntanya, a més dels caminaires, els ciclistes i els runners, també hi ha animals salvatges i ramats de bestiar. Et portem set recomanacions que ens han traslladat els ramaders per conviure-hi sense incidents.
1. Si topes amb bestiar a la muntanya, procura no espantar-lo.
No facis moviments bruscos ni cridis ni toquis el clàxon. Tampoc t’hi acostis gaire ni pretenguis tocar-lo, sobretot si hi ha cries al voltant. Si portes una bossa de plàstic a la mà, amaga-la: els animals es podrien confondre amb la sal que els porta el ramader i podrien perseguir-te amb brusquedat. I, sembla que no caldria dir-ho, però els ramaders s’hi han trobat: no cal que juguis a torejar amb la jaqueta o la tovallola vermelles.
2. Vigila amb els gossos guardians.
Alguns ramats d’ovelles estan vigilats per gossos mastins per evitar atacs d’altres gossos, llops i ossos. Si t’atanses al ramat, és probable que vinguin bordant cap a tu per avisar-te que canviïs de direcció. Mantingues la calma, no facis moviments bruscos i envolta el ramat per apartar-te’n. Una vegada comprovi que no ets una amenaça, el gos marxarà.
3. Si portes gos, que vagi lligat.
Podria espantar o perseguir els animals i el podries perdre. Els gossos deslligats, sobretot si n’hi ha més d’un, poden provocar estampides i moviments cap a un barranc.
4. Respecta els filats.
Els prats, els cultius, les bordes i els pallers són propietat privada; no hi entris sense permís. Si passes per un camí on hi ha una tanca o un filat ramader, deixa’l tal com l’has trobat: si era obert, obert; si era tancat, tancat. I, per prevenció, agafa sempre el filat per la maneta de plàstic, podria estar electrificat.
Tingues paciència: les vaques passen un parell de cops l’any per aquella carretera, i els clàxons, els crits i els moviments bruscos no ajuden. Si el ramat ve de cara, aparta’t a un costat del camí i espera que passi. Si no tens por, surt del cotxe i posa’t tapant la banda estreta que ha quedat lliure, perquè les vaques passin pel pas ample. Si els animals van en la mateixa direcció que tu, redueix la velocitat. S’aniran apartant i els podràs avançar o el ramader et donarà pas.
6. Avisa si trobes un animal ferit.
Comunica-ho a algun ramader de la zona, al Cos d’Agents Rurals o a l’ajuntament que toqui, o truca al 112. Informa del tipus d’animal, de l’indret on es troba i del número identificatiu que porta a les orelles, si és una vaca o una ovella. Si trobes un vedell sol que no està ferit ni en perill, no te l’emportis: no està abandonat, la mare sap on és i tornarà a buscar-lo.
7. Enduu-te les deixalles.
Més enllà de l’impacte ambiental de deixar brossa a la natura, pot ser un perill per al bestiar. Si en pasturar les vaques es mengen un tros de llauna o de filferro, els pot provocar un forat al rumen — el preestómac dels animals remugants—, una pericarditis i fins i tot la mort. •