Diu la dita que «una pluja de maig i tres d’abril valen més que els bous i el carril» o que «l’abril mullat, de pa ve carregat». L’abril, però, no ha estat mullat. Ben al contrari. Les quatre gotes que van caure el cap de setmana previ al pont de maig a penes van ser una anècdota enmig d’una sequera atroç, com no es recordava de feia temps. I si bé l’aigua continua brollant de l’aixeta de casa, la situació esdevé com més va més preocupant.
Els agricultors fa setmanes que miren al cel i invoquen, sense gaire èxit, els núvols. Les rogatives que pels volts de principi de maig es fan a molts pobles per reclamar aigua tampoc no han tingut, de moment, gaire efecte. El cel s’ha entossudit a privar Catalunya de pluja.
Si bé ha estat en les darreres setmanes que s’han encès totes les alarmes, els experts fa temps que avisen de la gravetat de la conjuntura. Catalunya acumula 31 mesos sense pluges destacables. En pràcticament tres anys només hi ha hagut un episodi important de pluges, la primavera de 2021.
Des dels anys 2007 i 2008, no es recordava, de fet, un episodi tan prolongat de sequera.
Aleshores, Catalunya va encadenar disset mesos sense precipitacions destacables a capçalera, la qual cosa va obligar a prendre mesures pal·liatives com ara l’aportació d’aigua amb vaixells. Els embassaments del sistema Ter-Llobregat, que alimenten la ciutat de Barcelona, es van situar al voltant del 20% i, a sobre de la taula, es va posar la possibilitat d’aplicar talls d’aigua.
Abeurar un país
Ara, la situació és especialment preocupant a l’anomenada Catalunya interna (vegeu el mapa), és a dir, els rius el curs fluvial dels quals transcorre dins el Principat. Les reserves hídriques dels seus embassaments es trobaven la setmana passada al 25,7% de la seua capacitat. Fa un any era del 58,6%. Si es mira la mitjana de la darrera dècada, la xifra s’encimbella fins al 80,9%. No s’ha de perdre de vista, d’altra banda, que és dels embassaments de la Catalunya interna que se subministra aigua al 92% de la població catalana. El 44% dels recursos, de fet, tenen com a finalitat l’ús domèstic i urbà.
A l’Ebre, les reserves hídriques se situen en el 53,9%, quan la mitjana dels darrers deu anys havia estat del 75,8%. La primavera, que hauria d’haver servit per remuntar aquesta situació, ha dimitit de les seues funcions: l’abril passat va ser el més sec des que existeixen registres.
Fet i fet, ha obligat l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a moure fitxa. A principis de la setmana passada, va ampliar el nombre de municipis sotmesos a restriccions d’ús: dels 224 municipis decretats al març, se’n van passar a 495; això és, pràcticament la meitat de tot Catalunya. Poca broma. La incorporació a la fase d’excepcionalitat comporta una retallada del 40% de les dotacions per a reg agrícola, del 15% per als usos industrials i d’entre el 15 i el 50% en els usos recreatius. Queda prohibit, així mateix, l’ús d’aigua potable per regar zones verdes, tant públiques com privades.
Els interrogants que s’obren a partir d’ara són molts. I si continua sense ploure? Els experts estimen que, en l’hipotètic cas d’una absència total d’aigua, la regió de Barcelona podria entrar en una situació d’emergència a començament del mes de setembre. Això significaria, a la pràctica, reduccions en la pressió a les conduccions i talls d’aigua en determinades franges horàries, entre altres mesures.
«Catalunya és terra de sequeres. Des de fa segles que aquest fenomen afecta el nostre territori, amb episodis que s’han repetit de manera recurrent —expliquen a EL TEMPS des de l’Agència Catalana de l’Aigua—. Notem, però, que en els darrers vint anys, les sequeres, tant pluviomètriques com hidrològiques, estan sent cada cop més constants i més extenses en el temps, fins al punt que s’han registrat en les darreres dues dècades un total de cinc episodis de sequera».
La normalitat de l’escassetat
Tots els experts coincideixen que el futur que ens espera, condicionat pel canvi climàtic, estarà marcat per més estrès hídric. En les dues últimes dècades les precipitacions, amb variacions interanuals, han mantingut una tendència a la baixa i les veus expertes pronostiquen que la tendència es mantindrà. El Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), un dels ens de referència en aquesta matèria, preveu que, per a la segona meitat del segle XXI la disminució de les precipitacions en la península Ibèrica serà d'entre el 15 i el 30%". Aquest abril ha plogut un 22% del que hauria estat normal.
El CEAM preveu que per a la segona meitat del segle XXI la disminució de les precipitacions en la península Ibèrica serà d'entre el 15% i el 30%
«Les sequeres són fenòmens cíclics que es poden preveure, però que ara estem vivint amb més freqüència i més intensitat —explica Samira Khodayar, directora de l’Àrea de Meteorologia i Climatologia del CEAM—. La conjuntura que vivim és una manifestació del futur que ens espera».
«En el futur ens hem d’habituar que les sequeres seran més i més freqüents», afegeix Jorge Olcina, que és director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant. Paradoxalment, el País Valencià, afectat periòdicament per episodis d’estrès hídric, travessa en l’actualitat una situació prou menys apressant que Catalunya. Això és degut, sobretot, al fet que el 2022 la primavera va ser especialment humida. Les reserves en els embassaments de la zona del Xúquer se situen en el 60,6%. Més forçada és la situació en el Segura, on el registre, la darrera setmana d’abril, era del 34,5%, això és, catorze punts menys que la mitjana de la dècada. «En el curt termini, passarem l’estiu, però si no plou al setembre, poden començar els problemes», avisa Olcina.
Fet i fet, ens obliga a plantejar-nos un horitzó on, de segur els recursos hídrics disponibles per al consum humà directe o bé per als sectors econòmics productius seran més escassos. No es tracta, en absolut, d’una qüestió menor, ja que l’aigua ha sigut i és un bé de primera necessitat, un element del qual la humanitat no pot prescindir per a la seua supervivència. Condiciona, també, el dinamisme de la seua economia, ja que s’utilitza en tots els processos productius. Aquest no és, en tot cas, un problema privatiu de casa nostra: afecta l’11% de la població europea i el 17% del territori de la Unió Europea.
De la demanda a l’oferta
Totes les veus expertes coincideixen que el pal de paller és passar d’una política de demanda a una d’oferta. O el que és mateix, prendre consciència que es tracta d’un recurs limitat i que, per tant, se n’ha d’optimitzar l’ús tant com es puga. Això passa, en l’àmbit domèstic, per coses tan senzilles com arreplegar l’aigua de la dutxa, tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents, no posar rentadores a tort i dret...
Hi ha, però, mesures estructurals que són molt més importants. «L’aspiració ha de ser la de reutilitzar el 100% de l’aigua que consumim, explica el director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant. Això implica disposar de sistemes de depuració eficients, tal com estipulava la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea ja en l’any 2000.
Jorge Olcina: «L’aspiració ha de ser la de reutilitzar el 100% de l’aigua que consumim"»
Segons les dades de l’INE, Balears és el territori més eficient en aquest àmbit: el 45,5% de l’aigua tractada es reutilitza per a usos agrícoles o per al reg de jardins. No li va molt enrere el País Valencià, amb un percentatge que se situa en el 42,5%. Es tracta de dues de les autonomies amb un millor rendiment en aquesta matèria, junt amb Múrcia, territori que se situa pels voltants del 70%.
De fet, la mitjana estatal se situa pels volts del 10%. Catalunya té els deures per fer en aquesta matèria: el 2020 l’aigua reutilitzada només suposava el 5,4% del total que arriba a les depuradores, si bé durant 2022 la Generalitat s’ha vist obligada a posar-se les piles en aquesta matèria. Durant 2022 i el que portem de 2023, s’han regenerat 80 hectòmetres cúbics d’aigua, els quals s’han utilitzat per garantir el cabal ecològic del tram final del riu Llobregat i per evitar la intrusió d’aigua salina en l’aqüífer del delta del Llobregat.
Un exemple paradigmàtic de bona implementació, en aquesta matèria, és Israel. En aquest país, situat en una part del planeta amb un fort estrès hídric, es tracta el 93% de l’aigua residual produïda i es reutilitza el 85% del total d’aigua residual. Això suposa que anualment es reutilitzen aproximadament 400 milions de metres cúbics d’aigua. La major planta de tractament d’aigua residual d’Israel, Shafdan, tracta aproximadament 125 milions de metres cúbics per any procedents de la ciutat de Tel-Aviv.
Reutilitzar i reduir les fuïtes d'aigua en les canonades són mesures essencials de cara a un futur de més estrès hídric.
Encara en l’àmbit de la gestió i el transport, les veus expertes coincideixen a assenyalar la importància de reduir les pèrdues que es produeixen a través de les canonades (vegeu el gràfic). Les fuites i els problemes tècnics provoquen que una part substancial de l’aigua que s’incorpora al sistema de subministrament no arribe mai a utilitzar-se. Catalunya perd el 14,3% de l’aigua, pel 15,2% del País Valencià i el 18% de les Illes. En temps d’escassetat, són quantitats excessivament altes.
Inventar aigua
Per a Jorge Olcina, una altra de les potes sobre les quals cal assentar el nou panorama passa per les dessaladores. “L’hem de concebre com una eina imprescindible”, explica Olcina. “A hores d’ara encara resulta una aigua cara, però cal confiar que la tecnologia millorarà i que la utilització d’energies abaratirà el seu preu”. Implantades en l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, després d’un intens debat polític, al País Valencià han estat les plantes de Torrevella i Alacant les que han resultat més útils en períodes d’estrès hídric.
En setze mesos, les dessalinitzadores catalanes han produït més de 80 hectòmetres cúbics d’aigua
A Catalunya, de fet, les dessalinitzadores estan contribuint a pal·liar la mancança d’aigua. És el que en termes tècnics s’anomenen recursos no convencionals. Des de 2022, moment a partir del qual el sistema Ter-Llobregat va entrar en fase de prealerta, la dessalinització va incrementar la seua aportació. Si habitualment les plantes del Llobregat i Tordera funcionen entre el 10% i el 30% de la seua capacitat, al llarg de tot el 2022 van incrementar la seua producció fins al 85%. Des de l’agost passat funcionen a màxim rendiment.
En setze mesos, les dessalinitzadores catalanes han produït més de 80 hectòmetres cúbics d’aigua, una quantitat que equival a l’embassament de la Llosa del Cavall, al Solsonès. “Sense aquesta aportació —expliquen des de l’Agència Catalana de l’Aigua—, els embassaments haurien baixat més ràpidament i s’hauria entrat en l’escenari d’alerta sis mesos abans del previst”.
Seran totes aquestes mesures suficients per fer front a la creixent africanització del clima mediterrani? La pregunta resta en l’aire. Entitats com Ecologistes en Acció reclamen a la Generalitat mesures més contundents i, també, més impopulars. Entre aquestes hi ha prohibir l’ús d’aigua dedicada al consum humà per omplir piscines privades; minimitzar l’ús d’aigua en les dutxes de la platja; retirar o reduir concessions a embotelladores d’aigua mineral, o establir una dotació màxima d’aigua per persona i dia pels volts dels 200 litres.
Propostes com aquesta obren interrogants a propòsit del model productiu. El primer a propòsit de la sostenibilitat de l’agricultura (vegeu el requadre); el segon, sobre fins a quin punt un territori que té greus carències d’aigua pot acollir poblacions flotants de diversos milions de persones —és a dir, turistes— al llarg de tot l’any.
Segons la fundació We are Water, mentre que un ciutadà mitjà consumeix 127 litres d’aigua al dia, la despesa per turista oscil·la entre els 450 i els 800 litres. La pregunta és incòmoda, però hi és, i ens avisa del perill que suposa estirar més el braç que la mànega. També, per a això, el refranyer, té una expressió.
SECTOR PRIMARI, EL GRAN EMBORNAL
Si resulta incòmode qüestionar la sostenibilitat de la indústria turística en un context de sequera, encara ho és més situar l’agricultura en l’equació. Perquè l’activitat agrícola i ramadera, font de riquesa econòmica, és també responsable, a l’Estat espanyol d’aproximadament el 70% del consum d’aigua. La manca de pluges dels últims dos anys, de fet, ja estan passant factura a aquests sectors, que pronostiquen un increment de preus a causa de la baixada en la producció.
“L’aigua és un assumpte molt donat a la confrontació política, quan la gestió s’hauria de fer des d’estrictes criteris tècnics”, explica Diego Intrigliolo, expert en reg del Centre d'Investigacions sobre Desertificació. Al País Valencià, aproximadament en el 65% dels camps de cultiu s’han modernitzat els sistemes de reg, en passar de l’anomenat reg a manta a sistemes de gota a gota o d’aspersió. “En agricultura, i amb uns recursos limitats, és important planificar i fer-se algunes preguntes: Quins cultius són els més adients? En quines zones? Disposo de marge d’adaptació?”, explica Intrigiolo, que assegura que encara hi ha marge “per ser eficient i rendible” a través de la tecnologia adequada.