Català, resilient i desobedient

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era la segona meitat dels noranta ben entrada. Vaig ser adolescent en una Palma diferent a la d’ara. Ni millor ni pitjor, que diria aquell. Però diferent. Guanyar l’hegemonia al carrer li va costar molt al mallorquinisme i a l’esquerra.  El 1995, amb quinze anyets, a un bon amic, ara fotògraf talentós i possiblement un dels bon vivants que guiaren durant uns anys la meva educació sentimental, uns neonazis hooligans del Reial Mallorca li propinaren una pallissa. Sempre recordaré l’entrevista que li feren en una de les principals capçaleres de la premsa palmesana, des de l’hospital. “Me defino independentista y comunista”. No era Belfast, Palma. No ho ha estat mai. En cap sentit. Ni la València dels noranta, ni el Castellar del Vallès de primers de segle. Però va haver-hi uns anys que l’extrema dreta va intentar fer-nos entrar por d’estar al carrer, de fer la nostra com a ciutadans lliures.

Vivíem en un ambient plàcid dominat per l’escoltisme, l’ecologisme social del GOB i el món cultural vinculat als Joves de Mallorca per la Llengua, l’OCB i el PSM, institucions sense les quals Mallorca seria infinitament pitjor. Lax’n’Busto, Els Pets, Ocults o Sopa de Cabra eren la banda sonora, juntament amb Brams, uns primerencs Obrint Pas i bandes estrangeres diverses com  els bascos Negu Gorriak, els ianquis Rage Against the Machine o els algerianooccitans Zebda, d’un moment important. El desvetllament de la consciencia política. Lluny, en una selva mexicana, un tipus que havia fet de dependent en un Corte Inglés de Madrid, preparava la revolta d’uns indígenes que havien esperat segles. Cuejava, a Palma i arreu, encara el record del que havia representat per a l’independentisme català l’experiència de la lluita armada de Terra Lliure —traumàtica i amb un cos social que sempre va ser minoritari a les Balears fins al punt que són molts els que encara recorden la xifra de vots que la candidatura Catalunya Lliure va aplegar a les europees del 89 a l’arxipèlag: 666 paperetes. L’organització ETA estava en plena activitat. El País Basc era un infern. I empitjorava. El capellà irlandès Alec Reid i els amics de Mandela encara no s’havien posat a mitjançar.

Vivíem, com a independentistes mallorquins —igual que a la resta dels Països Catalans—, una mena de travessa del desert. El procés de Vinaròs encara no feia esperar el que seria la CUP, els de la JERC començaven a muntar el seu festival a Arbúcies, el BNV-UPV vivia reclòs en el municipalisme i el PSM començava a adonar-se —possiblement va ser la primera esquerra autodeterminista i autocentrada de casa nostra a saber-ho— del que significava la contradicció de governar institucions grans. Recordo que, en aquells instants, coses de l’esperit del jovent ardit, hi havia algunes veus properes que es miraven el passat recent, l’experiència armada, amb enveja. Pensaven que podia haver estat heroic.  Per sort, les tesis de la Crida, les de la desobediència civil no violenta, les d’un pacifisme conscient i arrelat, s’havien imposat estratègicament. Com a fill d’una tradició catòlica progressista, de persones que creien que el cristianisme i la justícia anaven de la mà, amb un sentit de la pau vinculat a la lluita pels drets, sempre vaig creure —basquitis al marge, que en vaig tenir molta— que només guanyaríem des de la no-violència. Referents com Rosa Parks, el filòsof gandhià italià Lanza del Vasto —amb una relació especial amb Eivissa!— o  l’activista pels drets civils al nord d’Irlanda Bernadette Devlin —de qui vaig llegir, de teenager, unes memòries de fulls esgrogueïts que mon pare guardava com un tresor de joventut— els vaig veure a casa. D’ells vaig aprendre, al mateix temps que admirava Malcolm X, el Che, Jeronimo o Ho Chi Minh. Res no era contradictori.  Ells em feren ser com sóc. I no m’ha anat malament, en aquest sentit.

Hi pens molt aquests dies i hi vaig pensar la vetlla de l’1 d’octubre i tot el jorn del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Veure tanta gent defensant, des de la convicció i la unitat, des dels valors del comunitarisme més exquisit, els nostres col·legis, em va fer tornar a aquells vells referents.  Som una gent, els pobles dels Països Catalans, extremadament resilient. Dins nosaltres hi ha la llavor de la desobediència civil. Ho saben els llibertaris i les feministes que durant tot el segle XX han sembrat el nostre àmbit nacional de llavors de fruit esponerós i rebel. Ho sabia Pepe Beúnza, català de Jaén, primer objector de consciència per motius polítics a l’Estat espanyol. Ho sabia el pacifista mallorquí Llorenç Vidal, impulsor del Dia Internacional de la Pau al món escolar. Ho sabien els 900 ferits de fa unes setmanes.  I ho sap l’Estat espanyol. No ho dubteu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.