La centúria passada, la de les albors de la intercomunicació global, la de l’esclat de la cultura pop, fou prolixa en la creació de mites universals. De Marilyn Monroe a Jim Morrison, John Lennon o Kurt Cobain, entre més. Referents atractius, carismàtics, que moriren abans d’hora, amb traspassos violents o envoltats de vegades per un halo de misteri. El cas d’Ernesto Che Guevara, un argentí símbol de la revolució cubana i de la lluita contra l’imperialisme nord-americà, és un expedient a banda. Nascut a Rosario, com Lionel Messi, la del Che és una efígie global reproduïda milions de vegades. Tatuada a l’avantbraç de Diego Armando Maradona, una de les grans icones futbolístiques de tots els temps i ídol incondicional del revolucionari argentí. El tatuatge del Pelusa, fet i fet, és una mena de metonímia, un símbol del suport del futbolista a l’esquerra bolivariana d’Amèrica del Sud, de Cuba a Veneçuela passant per Bolívia. En aquest entorn, fins i tot després de la mort de Fidel Castro, el Che continua sent un referent suprem. Ho estem veient aquests dies amb els homenatges i recordatoris oficials en aquells països, amb programes pantagruèlics dignes d’una canonització laica. Ben mirat, és una mica això.
Es tracta, segurament, de no tallar el fil de la transcendència ideològica d’una figura deslexicalitzada a còpia de reproduir-la i descontextualitzar-la. O, segons el seu germà, Juan Martín Guevara, de “vulgaritzar-la”. Mig segle després de la mort del Che, el continent ja no és exactament el pati de darrere dels gringos: Amèrica del Sud ha estat regida per les diferents versions de l’esquerra llatinoamericana, de la socialdemocràcia xilena, al Partit dels Treballadors de Brasil, el front ampli de l’Uruguai o el mateix moviment bolivarià, sense oblidar l’experiència sandinista de Nicaragua, la mateixa revolució cubana o l’indesxifrable —en termes europeus— peronisme d’esquerres argentí.
Fer una valoració global de tot plegat no és fàcil: malgrat alguns avanços, Amèrica Llatina continua sent un continent amb grans desequilibris socials. Més repartits al llarg del continent del que hom podria sospitar: segons un informe del 2016 del Banc Mundial, entitat poc sospitosa de fer-li el joc al bolivarisme, els països amb major grau de desigualtat —tenint en compte els ingressos però també l’accés a l’educació i la sanitat i l’expectativa de vida— eren, per aquest ordre, Hondures, Colòmbia, Brasil, Guatemala, Panamà i Xile. Tot tipus de sistemes polítics, fins i tot economies relativament sòlides com la brasilera o la xilena, presenten importants escletxes entre rics i pobres.
Mentre perduren aquestes diferències brutals i, sobretot, mentre continue sense resoldre’s la tensió entre capitalisme i marxisme a la zona, mentre hi haja països resistents a la colonització econòmica per part del poderós veí del nord, el vessant ideològic del símbol continuarà present.
La llegenda guerrillera
El mite del Che no seria el que és sense l’aura guerrillera, la de lluitador armat per les llibertats. En l’èxit i en els fracassos. En puritat, l’única gran fita com a guerriller fou la campanya encetada el 1956, colze a colze amb Fidel Castro, Raúl Castro, Camilo Cienfuegos i uns altres revolucionaris cubans, que transformà la Cuba del dictador Fulgencio Batista —un gegantesc parc temàtic del joc i la prostitució dels Estats Units en l’illa— en la nova Cuba.
Guevara i Castro s’havien conegut a Mèxic, el 1955. El futur Che, que ja havia solidificat les seues idees marxistes, buscava algun lloc en el qual encetar la revolució, el llarg camí per alliberar Amèrica Llatina de l’enemic comú imperialista. Una construcció ideològica que aquest fill d’una família benestant argentina, llicenciat en medicina, havia anat gestant durant els seus viatges per tot el continent. En aquells viatges, reflectits en la pel·lícula Diarios de motocicleta, un aleshores jove Ernesto Guevara havia constatat la pobresa i la misèria del continent i el paper depredador i explotador de les grans corporacions del nord. Castro, mentrestant, havia recobrat la llibertat en beneficiar-se d’una amnistia de Batista: estava condemnat per participar en l’esperpèntic assalt al quarter Moncada, l’any 1953. I buscava complicitats, a través del Movimiento 26 de julio, per tornar a intentar enderrocar una dictadura que amassava riquesa gràcies als gringos i les connexions amb la màfia però la negava al poble cubà. Una dictadura que aixafava els drets humans i sufocava amb sang qualsevol espurna de contestació.
El Che i Fidel es caigueren bé. Es necessitaven. Foren alguns dels caps visibles d’una epopeia que s’inaugurà amb el viatge, el 1956, de 82 guerrillers en el vaixell Granma. L’expedició tingué un desembarcament desastrós i, pocs dies després, una emboscada liquidà la meitat del grup. La resta es van reagrupar en Sierra Maestra i organitzaren en unes condicions molt precàries una insurrecció que, tres anys després, fou coronada amb èxit. Foren anys d’una extrema duresa, de forjar una relació fraternal amb Fidel no exempta de friccions.
I també s’havia forjat el tarannà dur i despietat del Che com a guerriller i una confiança gairebé cega en la guerrilla com a mètode per estendre la revolució. “Era capaç de clavar-se en la gola del llop amb una ingenuïtat insensata. S’havia enlluernat pel seu propi mite, per la increïble superxeria muntada per Fidel Castro sobre la llegenda de Sierra Maestra, qui havia fet creure a tota una generació que era suficient amb un grapat d’homes coratjosos i determinats per agafar el poder amb les armes”, explicava Jorge Masetti, fill d’un antic guerriller amic de Guevara. En realitat, rebla Masetti fill, “els barbuts” s’havien beneficiat dels moviments revolucionaris de les viles i ciutats, els “militants de la plana”.
Ja se sap que les llegendes no es construeixen des del rigor històric, sinó amb pedaços d’èpica. Però no falten elements desmitificadors o que, directament, dibuixen perfils foscos. Quan els revolucionaris s’han de posar a governar, el Che dirigeix un miler de judicis sumaríssims contra persones vinculades al règim de Batista. Al voltant de 500 serien afusellades. L’any 1964, davant l’Assemblea General de les Nacions Unides —un discurs al qual tornarem— Guevara respondria a les crítiques a aquestes actuacions amb una frase devastadora: “Sí, hem afusellat, afusellem i seguirem afusellant mentre siga necessari. La nostra és una lluita a mort”.
Quan cau Batista, en tot cas, hi ha un país per governar. Els “barbuts” van desplaçant a poc a poc els sectors moderats del govern. I la figura de Guevara, que es posa al capdavant dels plans agraris i les nacionalitzacions, és un dels puntals del nou executiu. I un exemple d’austeritat personal, guia per al que ell anomenava “l’home nou”, el revolucionari capaç d’anteposar la solidaritat i el compromís col·lectiu als interessos personals.
Els inicis de la dècada de 1960 inauguren la forta influència de Guevara en la política exterior de Cuba, la reacció a l’acaçament dels Estats Units i les aliances amb la Unió Soviètica i Xina. Aviat, però, començarà a ser un element incòmode per als soviètics. En part, per la demencial actitud mantinguda per l’argentí durant la crisi dels míssils del 1962 entre americans i soviètics a propòsit de l’armament nuclear de la Unió Soviètica instal·lat a Cuba: Guevara havia estat un ferm partidari de conservar-los malgrat el perill d’una guerra nuclear. Hi ha, així mateix, un altre element que incomoda el secretari del Partit Comunista de l’URSS, Leònid Brejnev: la pretensió d’organitzar arreu del continent conflictes com els de Vietnam, una guerra oberta contra l’imperialisme i el capitalisme.
Una escalada que, lògicament, no entra en els plans dels soviètics. En el discurs davant l’ONU esmentat abans, però, el guerriller es despenja amb una diatriba contra tot tipus d’imperialismes, inclòs el de la Unió Soviètica, país al qui acusa de no voler portar el socialisme a Amèrica del Sud per no alterar les precàries relacions amb l’enemic del nord. Castro no se’n sap avenir: la precària economia cubana necessita més que mai el suport soviètic i les seues línies de crèdit. Guevara esdevé manifestament incòmode també en la seua benvolguda illa. A poc a poc, se’l va arraconant i se l’envia a Àfrica, en missió per diversos països.
Amb tot, el Che continua entestat amb la seua croada il·luminada, amb l’intent de construir una Amèrica Llatina socialista unida per la força de les armes. El 1965 viatja en secret a Xina per obtenir el suport del règim comunista a la seua delirant pretensió de sembrar vietnams pertot arreu. Els xinesos, però, ja en tenen prou amb el seu Vietnam. Aquesta nova llicència és molt més del que Castro està disposat a suportar, fins i tot d’un home que ha promès que donaria la vida per ell. El Che és enviat d’incògnit a lluitar contra el capitalisme al Congo amb un grapat de combatents cubans. La campanya és un desastre. Guevara torna malalt i fracassat a l’Havana. El seu podia haver estat un mite menor de la Revolució. Mancava, és clar, l’últim acte del drama.
El màrtir Ernesto Che Guevara
El seu fracàs final, potser el més sonat, és una de les pedres filosofals de la construcció d’aquest mite hiperbòlic. El 1966, Guevara marxa a Bolívia amb la benedicció de Castro. Un últim intent de construir una nova revolució o, possiblement, l’eixida més honorable que el líder cubà troba per al seu company d’armes. Una darrera aventura, acompanyat d’unes desenes de fidels de diverses nacionalitats, igualment calamitosa. L’exèrcit bolivià, amb el suport de la CIA, desarticula l’intent. A poc a poc, els companys del Che van caient. I, finalment, el 8 d’octubre del 1967, és ferit i capturat. El dia següent, el sergent Mario Terán l’executà.
Guevara assumeix la mort amb una fredor esfereïdora, demanant al seu executor que apunte bé el seu tret. Era un final escrit, una campanya destinada al fracàs que alguns interpreten com una eixida deliberadament suïcida. El “pàtria o mort” de Castro convertit en “revolució o mort”. Fou mort. Però l’exposició pública del cadàver, les fotografies del moment, multiplicaren per mil l’efecte mistificador de la mort del guerriller en el seu combat contra l’imperialisme. En un intent d’eliminació simbòlica, els botxins feren desaparèixer el cos. I mai no ha aparegut, de fet. Les fotos del martirologi, tanmateix, tingueren un efecte contraproduent: per als revolucionaris, havia nascut un heroi, un màrtir, algú amb el qual alimentar la flama. Per a Fidel, malgrat tot, a pesar de l’afecte personal que els havia unit, s’havia resolt un problema. Potser no sabrem mai si Castro l’empentà conscientment a la mort.
La imatge del mite
Amb aquells elements ja s’hauria construït un mite majúscul, de gran abast. Algú amb una aura gairebé religiosa i que, a més a més, havia mort jove, a 39 anys, un altre requisit que sol fer pujar la cotització mitòmana. A banda d’això, el màrtir i el mite poden surar per sobre d’unes ombres que, arribat el cas, es poden difuminar pel pas del temps i pel zel dels incondicionals. Guevara, a més d’això, era un personatge carismàtic i atractiu.
Faltava la peça final del trencaclosques, una imatge icònica i rotunda. Aquesta era la fotografia que li feu Alberto Díaz (Korda) l’any 1960, considerada una de les millors instantànies de la història. Agafada en contrapicat, mostra un Che que mira amb determinació. Amb els cabells foscos i revoltats, la barba i la boina més cèlebre del segle XX. Korda, que havia estat fotògraf de moda abans de ser el reporter oficial de Fidel Castro, l’havia captat, a més, en plenitud, a 31 anys. Havia sabut capturar la seua bellesa, com havia fet abans amb les models. Quasi res no és casual.
La imatge emergí en el moment just, set anys després d’haver-se disparat, a la mort de Guevara. Un editor italià, Giangiacomo Feltrinelli, n’havia comprat els drets i en feu un gran pòster coincidint amb el llançament del llibre Diari del Che a Bolivia. Olfacte o casualitat, la imatge començà a rodar el món. Tot just una mica abans de l’esclat de Maig del 68 a París i l’efervescència a tot Europa occidental dels moviments comunistes en totes les seues branques. En aquell context, estava servida la canonització del carismàtic metge argentí que havia donat gran part de la seua existència a la lluita contra el capitalisme. O, si voleu, en favor dels desarrelats i miserables de la terra.
D’aleshores ençà, la figura del Che ha estat recreada, mercantilitzada, parodiada i banalitzada fins a la nàusea. Apropiada per a finalitats que els seguidors de mena consideren bastardes. Fins al punt que molts joves dels Estats Units llueixen samarretes i objectes sense conèixer a fons —o directament sense saber-ne res— la trajectòria del personatge. Les porten perquè és atractiu, perquè transmet poder. “La gent no té samarretes de Lenin”, acotava Juan Guevara.
El valor polític del símbol, malgrat tot, continua vigent al marge dels oficialismes, és referent sincer per a tot tipus de minories d’Amèrica Llatina, dels indígenes als homosexuals. Un mite que ho té quasi tot per continuar perdurant.