Quan la impunitat s'imposa

En dictadura però sobretot en democràcia, els cossos policials van instaurar al País Basc un règim de tortura sistemàtica contra tot detingut. Sacerdots, sindicalistes, professors universitaris, estudiants i tanta altra gent que ni tan sols tenia res a veure amb ETA en van ser víctimes. Milers de casos que avui continuen impunes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Ara sabràs quin pa donem", li van dir a Nekane Txapartegi així que va arribar a la comissaria de Tres Cantos, a Madrid. Unes hores abans havia estat detinguda per la Guàrdia Civil a la localitat guipuscoana de Tolosa, des d'on va ser traslladada immediatament a la capital espanyola. Allà va començar un autèntic infern de cinc dies, del qual 17 anys després encara arrossega seqüeles. Molts insults, tota mena de cops, tortura psicològica, amenaces d'anar contra la seva família, asfíxia amb bossa, elèctrodes... I una agressió sexual que no oblidarà mai. L'objectiu: una declaració autoinculpatòria de col·laboració amb ETA.

La van anar a buscar a la cel·la. La van fer despullar. Van començar a insultar-la. Li van preguntar si era "la puta del comando". Van començar a tocar-li els pits. La van portar a una habitació on hi havia un altre detingut, que volien que delatés. Però s'hi va negar i la van portar a una altra habitació. Ella mateixa en relatava les conseqüències davant del jutge amb la veu trencada: "Em porten allà, em despullen de nou i em violen". Eren quatre agents a la cambra. Tots ells estan en llibertat. Ella compleix una pena de sis anys i nou mesos.

El seu cas és un dels 4.009 torturats que, fins ara, s'han pogut documentar al País Basc entre els anys 1960 i 2013. La investigació l'està fent l'Institut Basc de Criminologia, sota el lideratge del metge forense Paco Etxeberria, a petició del Govern basc. La tortura és el sisè punt del Pla de Pau i Convivència 2013-2016. Però la dada dels 4.009 no és definitiva. Treballen amb un cens de més de 22.000 detinguts. El doctor Etxeberria no dubta que en són moltíssims més, els torturats. En el moment de contactar amb ell, ens explica que acaba de rebre una trucada d'una persona que va ser torturada durant els anys 80 i que ni tan sols formava part del cens de detinguts. "Hi ha gent que en el passat va patir represàlies per atrevir-se a denunciar-ho", recorda.

"Socialment, al País Basc, tothom ja sabia que passava això", explica Etxeberria, que aclareix que la seva feina no va contra la policia, sinó contra els torturadors: "Jo tinc el màxim respecte per la policia, per totes les institucions policials. Però no per les persones que gestionen aquest tema. Perquè han persistit metodologies dels temps de la dictadura en democràcia, i això és molt preocupant".

La investigació que dirigeix, que va ser presentada parcialment a finals de juny, s'ha realitzat seguint el protocol d'Istanbul, que és el que va adoptar l'any 2000 l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans. L'ha acompanyat un equip de més de 40 persones. Els testimonis han estat ratificats en vídeo, en àudio i per escrit. Molts d'aquests relats, admet el forense, són esgarrifosos: "Et ve una dona i et diu 'a la primera bufetada em vaig orinar'. I després ve la resta". Però no sols han recollit la veu de les víctimes, sinó també, per exemple, la de fills de guàrdies civils i policies nacionals o la d'un funcionari de presons. També de metges del sistema públic basc que van atendre aquells detinguts llavors.

En algun moment va arribar a ser sistemàtica, la tortura? "Sempre ho va ser", respon Etxeberria. La realitat és que el perfil dels torturats va molt més enllà de l'entorn d'ETA. Era una pràctica sistemàtica contra tot detingut. "Entre aquests 4.000 hi ha sacerdots, cirurgians, professors universitaris, estudiants, directors de cinema, militants de la UGT, de Comissions Obreres, de la Lliga Comunista Revolucionària... i fins i tot del PNB i del PSOE". Les denúncies no formen part d'un manual que donaven als membres d'ETA per a casos de detenció, com s'acostumava a rebatre. El forense diu que la societat es divideix en dos pel que fa a la tortura: els qui no se la poden creure i els qui no se la volen creure.

Algunes estadístiques que deixa el primer avançament de la investigació. El 83% dels denunciants són homes i el 17% són dones. El 76% dels casos tenen lloc durant el període democràtic (1978-2013) i el 24% durant la dictadura i la transició (1960-1977). Hi ha 1.561 casos de la Policia Nacional, 1.589 de la Guàrdia Civil i 310 de l'Ertzaintza. Els mètodes més utilitzats eren, a més dels cops i els insults, l'asfíxia amb bossa i amb banyera. El 34% denuncia que se'ls va obligar a despullar-se, el 28% que van ser víctimes de vexacions sexuals i el 2% que van ser violats.

Totes aquestes tortures i maltractaments, en moltes ocasions, van ser tan traumàtiques que han deixat seqüeles psicològiques i psiquiàtriques. Dels 202 casos analitzats seguint el protocol d'Istanbul, el 9,4% presenten trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT), el 7,9% "probable TEPT" i el 7,9% "símptomes de TEPT". Per altra banda, al 3% se li ha detectat una depressió greu i al 12,9% una depressió moderada. Hi ha participat un equip d'una trentena de psicòlegs, en la investigació.

"Sempre passa el mateix, malgrat que ja ho sabíem: els qui fan aquestes coses es mouen en el terreny de la impunitat", lamenta Etxeberria. I mira, també, cap als seus companys de professió: "Ni tan sols els metges forenses van complir el protocol per desídia o desconeixement. Van ajudar a perpetuar la impossibilitat de demostrar judicialment que havien existit maltractaments". Recorda el cas del jove navarrès Mikel Zabalza, que va aparèixer mort al riu Bidasoa el 1985. Diverses investigacions apunten que va morir després d'haver-li aplicat el mètode de la banyera. Trenta anys després, encara triomfa la versió oficial: va morir intentant fugir dels agents en una zona boscosa.

Un cas de tortures amb resultat de mort que sí que va ser condemnat és el de Joseba Arregi. L'any 1989 el Tribunal Suprem va condemnar dos inspectors de la Policia Nacional a quatre anys i tres mesos d'arrest -i tres i dos anys de suspensió- per la mort de Joseba Arregi, membre del comando Madrid d'ETA. Arregi va morir a l'Hospital Penitenciari de Carabanchel com a conseqüència d'una fallada respiratòria després d'haver passat nou dies en dependències policials. La sentència considerava els dos policies responsables del delicte de tortures, perquè van permetre que persones no identificades torturessin Arregi.

Però dels milers de casos documentats, tan sols hi ha hagut 21 sentències condemnatòries per tortures realitzades contra 32 persones (28 homes i quatre dones) detingudes entre els anys 1979 i 1992. D'aquestes condemnes, 12 corresponen a la Guàrdia Civil i nou a la Policia Nacional. No n'hi ha cap contra l'Ertzaintza.

La Fundació Euskal Memoria també treballa en aquests casos. Nascuda l'any 2009, la seva missió és la de reconstruir la memòria històrica d'Euskal Herria, i per això col·labora de manera sovint amb l'Institut Basc de Criminologia. Té el seu propi Centre de Documentació. En aquests moments tenen fins a 5.432 casos de tortura documentats. Això no equival a persones, perquè algunes van ser detingudes i torturades en més d'una ocasió. Com assenyala l'informe de l'Institut Basc de Criminologia, el 17% va partir tortures en més d'una ocasió.

Karmele Urbistondo, membre d'Euskal Memoria, coincideix amb Etxeberria que podrien ser molts més casos: "Segur que en són molts més que aquests. Pensa que en només mig any, des que vam publicar l'última xifra pública, tenim 400 casos més. I en seran molts més, perquè ho sabem". Denuncia que la tortura va ser sistemàtica, que "va ser utilitzada com a arma repressiva", com a "eina que han utilitzat tots els governs de l'Estat espanyol, des del PP fins al PSOE i la UCD, al servei de la por i de l'Estat".

La fundació ha classificat els casos segons el Govern espanyol que hi havia en el poder. Durant la dictadura de Francisco Franco, hi ha documentats 862 casos; durant el govern de Carlos Arias Navarro (UCD), 86 casos; durant el d'Adolfo Suárez (UCD), 797 casos; durant el de Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD), 445 casos; durant el de Felipe González (PSOE), 1.629 casos; durant el de José María Aznar (PP), 836 casos; durant el de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), 359 casos, i durant el de Mariano Rajoy (PP), vuit casos.

"Els jutges han abaixat el cap davant les persones que han passat davant d'ells, han fet cas omís de les denúncies. Fins i tot agents policials han estat premiats o condecorats", critica Urbistondo. Els mitjans de comunicació també van formar part d'aquest encobriment, a parer seu: "Els mitjans han silenciat els casos i s'han posicionat en la mateixa línia que els poders de l'Estat i els cossos policials. Com sempre, a Euskal Herria hi ha hagut alguna excepció, com el diari Egin o Euskaldunon Egunkaria, el director del qual, Martxelo Otamendi, també va ser víctima de les tortures".

Els organismes internacionals, però, no han abaixat el cap. El primer dictamen condemnatori va ser del Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides l'any 1998, pel cas d'una dona basca detinguda per la Guàrdia Civil el 1992. Aquest comitè va tornar a condemnar l'Estat espanyol el 2005. De fet, un relator de les Nacions Unides va visitar Madrid i el País Basc el 2004, i va elaborar un informe amb recomanacions. El Govern espanyol no només no en va fer cas, sinó que va titllar de "fals" l'informe i d'"absolutament inacceptables" les recomanacions.

Per la seva part, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat fins en vuit ocasions l'Estat espanyol per no investigar les denúncies de tortura. La primera va ser del 2004, pel cas de 15 catalans que denunciaven haver estat torturats el 1992, abans dels Jocs Olímpics. Les altres set tenen a veure amb casos de ciutadans bascos i navarresos. L'última, de maig d'aquest mateix any, diu que "si hi ha motius raonables per creure que hi va haver maltractaments, incumbeix a les autoritats competents de l'Estat iniciar una investigació imparcial d'ofici i sense demora".

Les condemnes també arriben des d'organitzacions no governamentals, com és el cas d'Amnistia Internacional, que fa anys que exigeix a l'Estat que hi faci alguna cosa. En el marc de la campanya electoral del 25S, l'organització de defensa dels drets humans ha reiterat la seva demanda: s'ha d'assegurar l'accés a la veritat, la justícia i la reparació "a les víctimes de tortura i altres maltractaments", i exigir a les autoritats basques i espanyoles que facin un reconeixement públic del dany causat.

Virginia Álvarez, responsable de política interior d'Amnistia Internacional Espanya, critica que l'Estat espanyol no ha tingut en compte cap de les seves obligacions. En primer lloc, el Codi penal té una definició "defectuosa" de la tortura, que no s'adapta a la de la convenció contra la tortura. Per una altra banda, hi ha el sistema d'incomunicació, que ha de ser abolit o incrementar-ne les garanties, perquè és el que permet tots aquests casos. Finalment, tenim el gran problema: que no s'investiga.

"El gran problema que hi ha hagut a l'Estat espanyol ha estat d'investigació, tant per part de les autoritats policials com de les autoritats judicials, que tampoc ho podem oblidar", assegura Virginia Álvarez. "La pauta són processos molt llargs en els quals no hi ha una veritable reparació a la víctima, perquè s'utilitzen barems d'accident de tràfic, quan estem parlant d'un crim internacional que ni tan sols prescriu", afegeix la responsable d'Amnistia. I lamenta: "En aquells casos en els quals sí que s'ha arribat a una condemna, ens hem trobat amb un posterior indult per part del Govern espanyol". No obstant això, cita una sentència que podria suposar un "punt d'inflexió".

És la decisió de la Sala Segona del Tribunal Suprem, el passat mes de juliol, d'anul·lar una sentència de l'Audiència Nacional que condemnava tres presumptes membres d'ETA. El motiu és que aquest tribunal no havia admès la prova pericial psicològica d'un dels acusats, Íñigo Zapirain, que havia denunciat haver patit tortures durant la seva detenció el març del 2011. D'aquesta manera, l'alt tribunal aplicava per primera vegada la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Un altre alt tribunal, el Constitucional, també va ordenar el passat agost reobrir un cas: el de Garazi Rodríguez. Va ser detinguda el 2009 per formar part de l'organització juvenil Segi i després va ser absolta. Llavors tenia 21 anys i aquest és el seu relat del que va passar: "Al tercer dia, em van fer despullar en una habitació molt gran davant de set o vuit policies. Quan estava en calces, va entrar un agent cridant que em violaria i em mataria, i va començar a tocar-me i besar-me. Em van dir que, o començava a donar noms, o em deixarien sola amb ell. Durant hores vaig estar nua davant d'ells". Ara l'Audiència de Madrid haurà de fer el que no va fer: investigar degudament.

Tot això obre una porta a l'esperança? "El fet que el Suprem i el Constitucional canviïn la seva jurisprudència pot ser important perquè els jutges es posicionin i comencin a fer investigacions exhaustives", assegura Álvarez. "És pràcticament impossible administrar justícia sobre el total, però fem tot això en el context dels drets humans, perquè hi estem moralment obligats", afirma Etxeberria. "Haurà d'arribar el dia en què es creï una Comissió de la Veritat, en la qual es debatin aquests milers de casos de tortura", conclou Urbistondo.

Si vols gaudir de reportatges com aquets abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.