Lluita pacífica

Quan desobeir és la solució

La desobediència civil és
una forma de lluita pacífica i democràtica que té nombrosos antecedents que ens mostra
la història

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La desobediència civil com a tàctica per assolir un objectiu polític ha estat usada en molts països i èpoques diferents. N’hi ha força exemples —aquest setmanari n’ha recuperat només alguns— i tots demostren que es tracta d’una lluita pacífica, democràtica i legítima per aconseguir objectius que dins del marc legal existent mai no s’haurien assolit.

Henry David Thoreau



Thoreau i l’esclavisme
El primer gran teòric, i per això considerat el pare, de la desobediència civil cal buscar-lo als Estats Units de la primera meitat del segle XIX: Henry David Thoreau, que féu de la insubmissió fiscal la forma de lluitar contra l’esclavitud legal.


Aleshores, com és prou conegut, el país estava dividit entre els estats que permetien i els que havien abolit l’existència legal de l’esclavatge. La disputa venia de lluny. De fet, des del mateix origen del país. Poc després de la independència, l’estat de Pennsilvània abolí l’esclavitud, el 1780. Ben aviat, d’altres estats del nord seguiren el seu exemple. D’aquesta manera en relativament poc temps el país quedà separat en dos. La vella línia de demarcació —anomenada Mason-Dixon— que separava les colònies —i més tard estats— de Pennsilvània, Virgínia Occidental, Delaware i Maryland serví com a frontera que dividí Estats Units entre els estats lliures, al nord, i els esclavistes, al sud.


A principis del segle XIX el país estava intensament polaritzat entre abolicionistes i esclavistes. Els primers es feien cada cop més forts. Invocaven els exemples de Portugal, on el seu primer ministre, el marquès de Pombal, havia abolit aquest flagell ja el 1761; el de les autoritats revolucionàries franceses —que gaudien de bona premsa als Estats Units— que el 1794 havien seguit el mateix camí —si bé cal dir que Napoleó reintroduí l’esclavatge i que fou finalment abolit el 1820—; i també el britànic, ja que Londres prohibí el comerç de persones el 1807 i, més tard, el 1833, l’esclavitud.
El debat entre els dos grups nord-americans augmentà d’intensitat el 1831 quan es creà una organització que naixia amb la intenció de pressionar les autoritats federals perquè obliguessin tots els estats del sud a prohibir l’esclavitud. Era la Societat Antiesclavitud de Nova Anglaterra. En aquell moment tots els estats del nord ja havien declarat il·legal la possessió d’éssers humans. Però el sud s’hi negava en rodó. La divisió entre les dues parts era tan profunda que l’enfrontament començava a semblar inexorable.


Tot i que hi hagué seriosos intents armats abolicionistes d’atacar selectivament els estats esclavistes des del nord —per exemple, els protagonitzats per John Brown i els seus seguidors, esclafats per l’exèrcit el 1859— la majoria del moviment contra l’esclavatge fou pacífic i abraçà les tesis de Henry David Thoreau (1817-1862), assagista d’inspiració anarquista, mediambientalista i pacifista que publicà el 1849 l’obra Desobediència civil, una reflexió i anàlisi sobre què ha de fer l’individu quan arriba a la convicció personal que està regit per un Estat que emet lleis injustes. Tres anys abans s’havia declarat en rebel·lia fiscal com a protesta pel manteniment legal de l’esclavitud. Les seves conferències i lectures contra la possessió de persones com si fossin un objecte l’havien fet conegut entre els favorables a l’abolició. Justament per evitar que el seu exemple d’insubmissió fiscal quallés entre d’altra gent les autoritats actuaren amb voluntat d’escalivar. El detingueren, el jutjaren i el condemnaren a presó. Durant l’estada a presidi escrigué les notes que li serviren llavors per redactar i publicar l’obra esmentada, considerada la bíblia del moviment de desobediència civil a partir d’aquell moment, pertot arreu. És significatiu que tant Gandhi a l’Índia com Luther King als mateixos Estats Units tinguessin en Thoreau una reconeguda inspiració.



Gandhi i Luther King
Els dos citats apòstols de la desobediència civil són els casos més coneguts. Varen viure en països, moments i circumstàncies diferents però s’igualaren a través de la tàctica de desobeir les autoritats —britàniques i estatunidenques, respectivament— que feien, i volien fer complir per la força, lleis injustes.

Gandhi


Mohandas Karamchand Gandhi (1869-1848) inicià l’estiu de 1920, després d’haver retornat a l’Índia des de Sud-àfrica, l’activisme contra l’ocupació britànica del seu país. Començà a recórrer pobles i ciutats, explicant a qui el volia escoltar les raons per què no calia col·laborar amb les autoritats britàniques. Feia crides a boicotejar els productes i les empreses que provenien de la metròpoli. Aquesta pràctica, anomenada satyaagraha, s’anà popularitzant els anys següents. Tot i així, les autoritats colonials el consideraren una mena de boig i l’intentaren ridiculitzar. Però aviat s’adonaren que les seves tesis estaven quallant de bon de veres entre el poble. Es començaren a preocupar quan observaren que en un nombre creixent de localitats les institucions locals quedaven bloquejades pels boicots a què eren sotmeses pels veïns i que les indústries autòctones tradicionals —per exemple, la del filat manual— reeixien com una mena d’economia alternativa a la colonial. “Sense el nostre suport, 100.000 europeus no podrien dominar ni tan sols la setena part dels nostres pobles”, solia explicar Gandhi. L’èxit que tingué cridà ben aviat l’atenció de l’autoritat. El 1922 fou detingut acusat de sedició. Després d’haver passat dos anys a la presó, es retirà de la vida política fins al 1928, quan tornà a posar en pràctica la mateixa tàctica de resistència. En aquesta ocasió instà el poble a no pagar l’impost de la sal, un comerç monopolitzat a l’Índia per la Gran Bretanya. L’èxit fou tan gran —seguit per centenars de milers de persones— que novament va ser empresonat. El seu nom, però, havia esdevingut tan conegut arreu del món que el Govern del Regne Unit ordenà la seva excarceració el 1930 i el convidà a Londres per negociar. No en resultà cap acord i Gandhi tornà a la desobediència civil durant els anys següents. Un altre pic va ser tancat, uns mesos. Més tard esclatà la Segona Guerra Mundial (1939-1945), durant la qual s’alineà amb els aliats. En acabar el conflicte, la pressió del seu moviment contra els britànics s’anà incrementant fins que la presència colonial fou insostenible i, finalment, Londres accedí a la independència de l’Índia el 1947. Gandhi, assassinat el 1948, deixà molts pensaments per als seguidors de la desobediència civil, un dels quals diu: “primer t’ignoren, després se’n riuen, de tu, després lluiten contra tu, després guanyes”.


Marthin Luther King (1929-1968) es va fer pastor de l’església baptista als 16 anys. Tot d’una destacà per la capacitat d’oratòria que desplegava en els seus discursos, bona part dels quals dedicats a la necessitat que els negres dels Estats Units tinguessin els mateixos drets que els blancs. En un ambient d’ofegadora opressió racista com el que hi havia al sud del país, on vivia, ben aviat es feu molt conegut entre la comunitat negra. Quan tenia 26 anys, el 1955, es posà al capdavant del boicot a la companyia d’autobusos de Montgomery (Alabama) perquè havia fet fora d’un dels seus vehicles una dona negra, que fou detinguda, per haver-se negat a cedir el seu seient reservat als blancs. La campanya del boicot durà més d’un any, acompanyada de contínues protestes pacífiques als carrers de la localitat, quasi sempre acabades per la intervenció molt violenta de la policia. Finalment, el 1956 el Tribunal Suprem ordenà la fi de la segregació en el transport públic. King passà a ser la veu més coneguda i respectada del moviment a favor de la igualtat de drets entre negres i blancs. Més encara quan de resultes d’aquell èxit fou elegit president de la Conferència de Líders Cristians del Sud, que unia els pastors de tot el territori de l’antiga Confederació. En la mateixa proporció va créixer l’odi que els racistes blancs li professaven. Així mateix, tanta fama i popularitat li reportaren les crítiques dels negres que el titllaven de massa tou, com fou el cas de l’organització Musulmans Negres i de Poder Negre, però ell continuà apostant sempre per la no-violència i la desobediència civil com a tàctiques de lluita. A principis dels anys 60, quan ja era força conegut a tot el país, liderà diverses campanyes a favor de la igualació racial en el sud i per exigir una millor política d’habitatge i d’educació dels negres. Com a conseqüència fou arrestat en diverses ocasions, cosa que li valgué més fama, popularitat i lideratge entre els negres que el seguien massivament. El 18 d’agost de 1963 més de 200.000 persones l’acompanyaren a la Marxa sobre Washington i s’emocionaren quan li sentiren pronunciar les paraules que es convertirien en bandera del seu moviment: “I have a dream”... Un discurs que ha quedat per a la història del moviment a favor dels drets civils al país. El liderat de Luther superà aleshores fronteres. El 1964 li concediren el premi Nobel de la Pau. El 1967 orientà també l’activisme cap a la lluita pacífica contra la intervenció creixent dels Estats Units a la guerra del Vietnam i a favor de la desobediència civil dels joves que fugien per no ser allistats a l’exèrcit. El 1968, com Gandhi, morí víctima d’un tret.

Martin Luther King



El sufragisme
Amb el terme sufragisme es coneix el moviment, iniciat el segle XIX, a favor que les dones tinguessin dret a votar. N’hi hagué a molts de països, de sufragistes, però allà on el moviment fou més important va ser als Estats Units.
Se sol relacionar el naixement del moviment amb la lluita contra l’esclavisme en aquell país. En efecte, la dècada de 1830 algunes activistes contra l’esclavatge anaren adonant-se que els seus propis companys mascles les menystenien. Com a resposta crearen grups de protesta formats només pel sexe femení i que progressivament anaren reivindicant, més enllà de l’abolició de l’esclavitud, el dret a votar i drets iguals per a dones i homes. Algunes de les líders del corrent congregaven a les seves conferències fàcilment molts centenars, i a vegades milers, de persones, sobretot dones, cosa que sovint molestava les autoritats, que prohibien els actes i multaven les assistents. Entre les més famoses sufragistes, i també es pot dir que feministes, excel·liren Elizabeth Cady Staton (1815-1902) i Susan Brownell Anthony (1820-1906).
Una passa fonamental per al moviment fou l’organització d’una Convenció Nacional, a Seneca Falls (Nova York), els dies 19 i 20 de juliol de 1848, que reuní una gernació formada exclusivament per dones —si bé l’èxit de la convocatòria féu que al segon dia hi entressin també homes— que va debatre la igualtat de drets —no només el de votar— entre les persones al marge del sexe, la qual cosa deixà bocabadada l’alta societat, masclista, del país.
A partir de la victòria nordista en la guerra de Secessió o Civil (1861-1865) el moviment sufragista visqué uns anys de gran desenvolupament. Les dues sufragistes i feministes citades anteriorment —amb d’altres activistes— lideraren la creació a Nova York el juny de 1869 de l’Associació Nacional a Favor del Sufragi de la Dona. Gairebé al mateix temps, a Boston, una altra molt coneguda sufragista i feminista, Lucy Stone, que havia discutit amb les altres dues per qüestions tàctiques —les primeres volien portar la lluita a tot l’àmbit nacional al mateix temps i la segona s’estimava més localitzar la lluita estat a estat—, fundava l’Associació Americana a Favor del Sufragi de la Dona. A pesar de les diferències inicials, finalment el 1890 les dues societats es fusionaren sota el nom d’Associació Nacional per al Sufragi de la Dona.
Moltes de les activistes, unes conegudes i la majoria anònimes, patiren menyspreu, persecució i algunes foren tancades per les seves idees i la sevapràctica política. Fidels a la desobediència civil, es congregaven per manifestar-se a pesar de les prohibicions. I si les multaven, no pagaven. Moltes foren empresonades per això. Tanmateix, en sortir de la presó, la seva actitud no canviava. Gràcies a la seva lluita el vot femení anà obrint-se camí: Wyoming (1869), Utah (1870), Colorado (1893), Idaho (1896), Washington (1910), Califòrnia (1911), Oregon, Arizona i Kansas (1912), Nevada i Montana (1914)... El 1917 la primera dona electa, Jeanette Rankin, prengué possessió del seu escó a la Cambra de Representants. Finalment, just després de la Primera Guerra Mundial, durant la qual moltes dones havien fet les feines dels homes incorporats a files i com a conseqüència el seu rol social prengué una visibilitat que no s’havia vist mai, el president Woodrow Wilson, del Partit Demòcrata, anuncià el seu suport al vot femení, que l’any següent, 1920, quedà incorporat a la Constitució dels Estats Units a través de la dinovena esmena.
No era el primer país a incorporar-lo. D’altres l’havien assolit abans, en alguns casos amb reserves —ser casades, segons la renda que tenien...— però a partir de 1894, quan Nova Zelanda l’assumí sense cap condició, el procés fou imparable: el 1902 seguí el mateix camí Austràlia, el 1907 Finlàndia —aleshores sota control de l’Imperi rus tot i que gaudia d’autonomia—, Noruega ho feia el 1913, Dinamarca el 1915... i tot just finalitzada la Primera Guerra Mundial, una cascada de països seguiren els pioners: entre 1918 i 1920, a banda dels Estats Units, va ser introduït a Gran Bretanya, Irlanda, Islàndia, Luxemburg, Bèlgica, Alemanya, Suècia, Holanda, Àustria, Txecoslovàquia, Hongria...



Boston: el motí del te
La llei del Timbre de 1765, aprovada pel Govern de Londres, augmentà força els impostos sobre la importació del te, entre més productes, des de Gran Bretanya que pagaven els colons nord-americans. El disgust es traduí en una campanya de boicot, àmpliament seguida: no compraven el que la metròpoli els volia vendre i començaren a importar massivament pel seu compte te —i d’altres mercaderies— de la Xina. Dos anys després, una nova llei considerà contraban aquesta pràctica. El 1768 un cabdill de la insubmissió, John Hancock, fou detingut a bord del seu vaixell Liberty i acusat de contraban. Va ser defensat per John Adams i finalment absolt. Però la persecució dels que practicaven la desobediència contra els nous impostos no cessà. La insubmissió culminà amb el famós motí del te, o tea party en anglès, el 1773, que es produí quan, després de ser aprovada una altra llei que gravava encara més el te, un grapat d’insubmisos abordaren en el moll de Boston un vaixell carregat d’aquest producte i el llançaren tot a la mar. Es considera l’espurna que féu esclatar la rebel·lió que finalment suposà el naixement dels Estats Units d’Amèrica.



Contra l’impost de Thatcher
El Govern conservador britànic de Margaret Thatcher imposà el 1989 un nou impost, anomenat “de la comunitat”, que venia a substituir diversos altres gravàmens. La diferència consistia en el fet que el nou era de capitació, això és, que cada ciutadà el paga per igual i no segons renda. La desobediència civil fou la resposta immediata de milers i milers de britànics. Sorgiren pertot arreu grups organitzats que es negaven a inscriure’s per pagar l’impost, que impugnaven l’obligatorietat de fer-ho, quan rebien l’odre de les autoritats d’inscriure’s per pagar hi recorrien en contra davant dels jutjats i, quan finalment eren obligats a pagar per la justícia, senzillament no ho feien. El 31 de març de 1990 més de 200.000 persones es manifestaren a Londres contra l’impost. La desobediència civil massiva ajudà decisivament perquè el Govern de Margaret Thatcher caigués el desembre d’aquell any. El nou executiu anul·là l’impost de capitació.



Contra el servei militar
A finals de la dictadura franquista sovintejaren casos d’objectors de consciència que es negaven a portar armes. El moviment entroncava amb el dels objectors que per motius religiosos i/o ètics sempre han existit a tots els països i que són represaliats sense manies per l’estament militar, fins a la mort en casos de guerra. El règim de Franco no fou excepció i els tancà a la presó. Anys més tard, el 1984, les Corts espanyoles aprovaren la Llei d’Objecció de Consciència. Però un petit grup d’objectors es negà a fer la prestació social substitutòria perquè, argumentaven, era un càstig i per tant il·legítim. Naixia, així, de fet, la insubmissió o desobediència civil contra el servei militar i/o social obligatori. A ells se’ls afegirien els joves nacionalistes —bascos i catalans, sobretot— que es negaren a complir el servei militar a l’exèrcit espanyol. Alguns de tots els insubmisos foren jutjats i condemnats però l’èxit social de la seva reivindicació féu que finalment el Govern del PP, sota la pressió de CiU, decretés el març de 1996 la fi del servei militar obligatori.



Desobediència i Vietnam
El moviment contracultural hippie tingué en l’oposició a la implicació dels Estats Units en la guerra de Vietnam un dels seus eixos fonamentals. Arreu del país s’organitzaren grups que ajudaven els joves —fossin o no hippies— a fugir del reclutament obligatori. Per la pressió de les autoritats, que podien encarcerar qui ajudés de qualsevol manera un desertor, aquestes xarxes passaren a la clandestinitat. La majoria dels joves que se n’anaren per no ser enviats a la guerra ho feren a Canadà, que els acollí generosament amb la consegüent irritació dels successius Governs dels Estats Units durant el conflicte. Es calcula que uns 80.000 estatunidencs acabaren instal·lant-se al país veí. El cas més famós d’insubmissió per no anar a Vietnam fou el del boxejador Muhammad Alí —o Cassius Clay com era conegut abans de fer-se musulmà—, que el 1966 es negà a incorporar-se al servei militar. Fou condemnat a cinc anys de presó, quedà en llibertat condicional sense poder sortir del país i se li llevaren tots els títols esportius. Tres anys i mig després, va ser alliberat, rehabilitat i pogué tornar a boxejar. Pitjor sort patiren els exiliats al Canadà, que hagueren d’esperar la clemència dels presidents Gerald Ford (1974-1977) i Jimmy Carter (1977-1981) per poder tornar al país, i alguns encara ara no hi han tornat.



Desobediència civil a Catalunya
Només feia dotze anys que havia acabat la guerra de 1936-1939. Catalunya era un país esclafat per la grisor de franquisme. I tanmateix, el 1951, una reacció popular en forma de desobediència civil massiva aconseguí una petita victòria contra la maquinària repressiva de la dictadura que, si més no, suposava recobrar l’esperança que un futur dia Catalunya recuperaria la llibertat.
El boicot al tramvia de Barcelona del mes de març de 1951 va ser un episodi de desobediència civil massiva. El detonant fou la pujada del preu del transport que havia decretat la companyia de Tranvías de Barcelona, que el deixava molt per sobre del que es pagava a Madrid. Espontàniament, grups de veïns començaren a parlar entre ells i decidiren fer el boicot al tramvia. De boca en boca la insubmissió s’anà estenent sense aturador. En poc dies l’escassa oposició política organitzada, bàsicament anarquista, s’hi sumà, però sobretot seguí essent un moviment espontani que anava guanyant adeptes. Al llarg de dues setmanes els barcelonins feren el boicot pràcticament absolut al tramvia. Va ser un èxit total. Un clar exemple de desobediència contra la dictadura. I així talment ho entengueren les autoritats, que desplegaren la Guàrdia Civil. Aquest cos armat provocà ferits i alguns morts entre els ciutadans que protestaven, i també en va detenir molts d’altres, el dirigent comunista Gregorio Pérez Raimundo inclòs. Finalment, el Govern de Madrid destituí el governador de Catalunya i el batlle de la ciutat i restituí els preus del tramvia d’abans.
Barcelona i Catalunya guanyaren amb la desobediència civil. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.