Contra la intransigència, independència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts de la setmana passada, Catalunya va viure un dels dies més importants de la seua història. El 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, compareixia davant el Parlament per tal de comunicar la decisió presa pel seu Govern amb relació al resultat del referèndum de l’1 d’octubre. Una resposta enormement transcendent, atès que la legislació pròpia fixava la declaració d’independència si la consulta d’autodeterminació deparava una victòria del “sí”, tal com va succeir. No era tan senzill, però.

La intenció de Puigdemont de proclamar la República de Catalunya no sols va fer tremolar els fonaments de l’Estat espanyol, sinó els de la Unió Europea sencera. El pes català al si d’Espanya és notable, i la culminació amb èxit d’un procés com aquest podia significar la seua propagació cap a uns altres pobles sense estat. Un perill que calia evitar de totes passades, raó per la qual fins i tot va implicar-s’hi el president del Consell europeu, Donald Tusk, que va llançar un SOS a Puigdemont.

La pressió era notable i, en efecte, Puigdemont va declarar la independència i va suspendre-la ipso facto a fi d’obrir la via del diàleg, amb l’esperança que la mediació internacional —no sols europea— possibilite que l’Estat espanyol accedesca a parlar en una taula. 

Però aquesta esperança era en va, com va quedar clar poques hores després, quan el president espanyol, Mariano Rajoy, va comminar Puigdemont a confirmar-li si havia declarat o no la independència i, en cas afirmatiu, procedir a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El PP, Ciutadans i el PSOE, que representen tres quartes parts del Congrés dels Diputats, coincideixen en l’estratègia de la mà dura.

Per acabar-ho d’adobar, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també va afanyar-se a descartar-se com a mediador, perquè, segons va dir, únicament una de les dues parts li ho ha sol·licitat. En una Europa com l’actual, en crisi, els seus governants no gosaran tractar mai Catalunya en peu d’igualtat a un dels seus socis, com és Espanya.

Comptat i debatut, molta gent pensa que es podria haver malbaratat una oportunitat d’or. Els ulls del planeta estaven fixats sobre Barcelona, el procés català ha trencat totes les fronteres i podia haver situat de nou l’Estat espanyol davant el seu propi espill. Perquè és evident que una declaració d’independència hauria provocat la reacció irada del govern Rajoy, però tan evident com això és que, en aquest cas, hauria plogut sobre mullat, i la imatge de la policia i la Guàrdia Civil apallissant persones no hauria resultat tolerable. Encara menys, per descomptat, l’actuació de l’exèrcit, una hipòtesi bel·licista que la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, mai no ha descartat.

Tothom era conscient que la pressió política seria notable, i que determinats actors econòmics tampoc no es quedarien de braços plegats, com ha quedat demostrat amb el canvi de seu social d’algunes de les principals empreses del país. Amb tot, era ­—i és­— el moment de Catalunya. 

Un moment que podria produir-se aquesta setmana, abans que el Govern espanyol decidesca desposseir els catalans del seu autogovern. La declaració d’independència està feta i només cal activar-la. I és que, davant la intransigència a dialogar del Govern espanyol i la defensa explícita de la imposició i la violència, potser ha arribat l’hora que Puigdemont opte per materialitzar-la.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps