Catalunya com a pretext

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest article tenia com a títol provisional «Els invisibles» i feia referència a la rotunda invisibilització de l’agenda del País Valencià pel que fa a les relacions amb l’Estat. La raó, òbviament, és el pes polític i mediàtic generat per la convocatòria del referèndum a Catalunya. No és broma, tot això: després de la multitudinària demostració del darrer 11S a Barcelona, qualsevol mobilització valenciana demanant un millor finançament quedaria sotmesa a un contrast lacerant.

Podríem parlar en aquests termes -s’ha de fer, certament-, però ens equivocaríem si no contemplaren que la qüestió és més de fons, forma part d’un peatge que els valencians ens hem autoimposat amb una lleugeresa digna de ser analitzada. El procés català ha esdevingut un problema per al Consell valencià i per al conjunt de la societat, però això és així perquè, prèviament, al llarg de moltes dècades, ens hem deixat arrossegar alegrement al fang. Catalunya, en realitat, mai ha estat el veritable problema, sinó que s’ha convertit en el pretext ideal. No d’ara, no des de que el procés cap a la independència agafara embranzida. Molt abans.

El País Valencià no està infrafinançat per l’actual pols català amb l’Estat. Està infrafinançat gairebé des de l’entrada en funcionament del sistema autonòmic. I  atesa la fidelitat absoluta que tots els governs valencians i la mateixa societat han tingut envers el projecte de lEspanya construïda en la Transició, tot el que ens ha passat aquestes dècades és una gran estafa. I ens ha dut a errors de càlcul tan bèsties com voler degradar conscientment la reforma de l’Estatut valencià per tal de no atiar les reivindicacions financeres d’unes altres regions, amb l’ull dret posat, és clar, sobre Catalunya. Tothom, fins i tot el sempre dòcil -amb el PP- poder empresarial, reconeix que les ofrenes a Espanya s’han passat de frenada. Però si se’ls demana suport per a un acte conjunt i potent reclamant finançament, xiulen i diuen que amb la que està caient a Catalunya no volen protestes exhuberants, no vaja a pensar algú que...

El mateix es pot dir en matèria d’infraestructures: si es va prioritzar l’AVE a Madrid i no el Corredor Mediterrani no fou únicament per la visió radial de l’Estat, sinó més aviat per tallar la comunicació entre el País Valencià i el Principat. Hi ha dirigents madrilenys del PP que reconeixien aquest extrem sense embuts. I als populars i a la part -molt generosa- de la ciutadania valenciana que els recolzava ja els anava bé així. I el problema és que el consens valencià sobre el Corredor ha fet tard: ara mateix això no seria a l’agenda si s’hagués construït en temps i forma, quan tocava. Cap estat seriós d’Europa hauria deixat sense connexió ferroviària de primer nivell la segona i la tercera ciutat. Menys encara per raons polítiques bastardes.

Tampoc no ha tingut premi construir un valencianisme institucional amable i prudent, que tan sols invoca els territoris en llengua catalana des d’una visió estrictament cultural. I que ho fa amb la boca petita. Qualsevol intent de progressar en la normalització lingüística, en la comarcalització o en l’autogovern, es troba amb l’oposició de la dreta que invoca a cada pas el fantasma català. Una invocació que arriba a fregar el ridícul i que serveix per paralitzar iniciatives tan neutres com la creació d’un autèntic cos de policia autonòmica. «No és el moment, després de la falta de coordinació en els atemptats terroristes a Catalunya», li va confessar al nostre company Moisés Pérez l’ex-conseller del PP Luis Santamaría. Un diputat de Ciutadans, Toni Subiela, fou encara més esperpèntic: «La creació d’aquest cos, a més de no tenir sentit, forma part de l’inici d’un anhel independentista que té especialment Compromís». 

Una afirmació grotesca. D’un sectarisme dantesc. Com el que portà a la presidenta del PP, Isabel Bonig, a negar amb el cap a les Corts quan el president Ximo Puig cità Joan Fuster en companyia d’Azorín, Blasco Ibáñez i Miguel Hernández, entre altres: vulga o no aquesta senyora, els valencians som fills de totes i cadascuna de les nostres circumstàncies. I sense Fuster no s’entendria la societat valenciana actual.

Catalunya no és exactament el problema. És el pretext que sobretot la dreta, la d’ací i la d’allà, empra per garantir que el País Valencià continua sent una acollidora platja de Madrid habitada per agraïts indígenes que tiren flors al pas dels visitants i no els molesten amb el seu pintoresc dialecte local. La imatge, segons com, és menys hiperbòlica que no sembla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.