L’origen de tots els dèficits

El pecat original dels actuals finançaments injustos −tant en el cas català, com en el valencià i balear− cal buscar-lo en la negociació inicial que, als anys 80, van fer els respectius Governs autonòmics amb l’Estat per fixar els recursos que es necessitaven per assumir els traspassos de les competències dels serveis bàsics −Ensenyament i Sanitat, principalment.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tots els experts consultats per EL TEMPS sobre les primeres negociacions pels traspassos de competències entre l’Estat i els Governs català, valencià i balear afirmen que s’hi van fer càlculs que s’han arrossegat −en una mesura o altra, amb correccions més o menys encertades− fins avui. En canvi, la causa exacta que va perjudicar sine die les hisendes catalana, valenciana i balear no és matèria de consens.

Un dels experts consultats era al Ministeri d’Hisenda en aquella època i va ser testimoni d’algunes negociacions. Demana que se li respecti l’anonimat. Afirma que “els equips econòmics dels Governs valencià i balear que van anar a negociar amb el Ministeri eren molt poc professionals: no havien fet mai un pressupost i anaven amb el lliri a la mà”. En canvi, “al Ministeri hi havia funcionaris amb experiència que assumien aquells traspassos com veritables negociacions”. Aquest expert reconeix que tot plegat “era més difícil del que semblava: els capítols de nòmines i despeses fixes eren molt fàcils però la resta de coses, sobretot les inversions, eren molt més complicades”. És per aquestes raons que el resultat de les negociacions va ser negatiu per al País Valencià i les Balears. Per contra, d’altres autonomies sense tanta pressa per assumir competències van cercar tècnics en la matèria. En aquest cas, diu, les negociacions haurien estat més tècniques i aquelles autonomies en van sortir beneficiades.

El cas de Catalunya era diferent. Segons explica, els negociadors catalans, entre els quals Macià Alavedra, sí que eren molt tècnics, “però tenien molta pressa per assumir noves competències”. Afirma que els equips catalans “es van deixar arrossegar per la política de Pujol del peix al cove, que volia dir agafar tantes competències com fos possible i ràpidament”.

L’explicació de l’ex-conseller d’Economia Antoni Castells i la de la catedràtica d’Economia de la UB Núria Bosch van per un altre camí. “El pecat d’origen −explica Núria Bosch− és que, quan es van traspassar els serveis, tot es va valorar d’acord amb el cost que tenia l’administració perifèrica de l’Estat en aquell territori. És a dir, si anaven a traspassar els serveis d’educació o de sanitat només es tenia en compte el cost que tenia aquell servei en el territori (el que es gastava en escoles i en mestres a Catalunya, el País Valencià o les Balears) però no es tenia ni el cost d’una administració central que les havia de controlar ni el fet que es tractava de territoris on l’administració estatal tenia menys presència −en termes relatius− que en altres llocs de l’Estat”.

Per iniciativa privada o per d’altres raons, el fet, diu Bosch, és que “l’Estat tenia desenvolupada la seva administració territorial més a Extremadura, per exemple, que no a Catalunya o a les Balears”. A Catalunya, per exemple, “hi havia moltes més places d’escola privada que no pública, en comparació de la resta de territoris de l’Estat, però només es van passar recursos per les escoles públiques que hi havia i, en termes relatius, Catalunya tenia menys que d’altres comunitats on pràcticament tota l’escola era pública”.

El fet és que, “com que se’ls traspassaven els recursos d’acord amb el que existia en aquell moment en aquell territori, en termes relatius se’ls traspassarien menys recursos. Això va originar un mapa amb moltes diferències territorials i va quedar la franja mediterrània mal finançada per sempre”.

L’ex-conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells va participar, com a representant del PSC, en la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat del 1989 fins al 1996 i posteriorment com a titular d’Economia de la Generalitat (2003-2010). Castells coincideix amb Bosch: “Els primers traspassos es fan als anys 80 i el primer model de finançament es negocia el 1986. Si anem al punt de partida, els diners que es destinen a cada comunitat l’any 1980 són per cobrir el que s’anomena “cost efectiu dels serveis traspassats”, de manera que, si una comunitat tenia menys serveis públics perquè històricament havia anat arrossegant un retard −com és el cas de Catalunya, el País Valencià i les Illes− i això quedava consolidat en aquell moment”.

Castells és de l’opinió que cada nou model intenta reequilibrar el finançament, amb un sistema o un altre. “Aviat es van adonar que aquell primer sistema era un desficaci i es comencen a revisar els models de finançament: primer ve el del 1986, després el 1991 −del qual hi ha una revisió parcial el 1993−; després el 1996 i després el 2001 i el 2009. En tots els casos s’ha volgut definir un model al marge d’aquell “cost efectiu dels serveis traspassats” però aquell era el punt de partida. I això manava molt.

Aquell mapa injust amb Catalunya, el País Valencià o les Balears, diu Bosch, “va ser un error d’origen que s’ha anat arrossegant en el temps perquè, sempre que s’ha estudiat un nou model de finançament, sempre s’ha salvaguardat l’statu quo: estan disposats a canviar el model sempre que ningú no perdi, que tothom tingui, com a mínim, el que ja tenia abans. Això ha fet que la fotografia inicial s’hagi anat reproduint en el temps”.

Castells opina que la fotografia ha canviat més del que sembla i nega la intenció de mantenir l’statu quo: “És cert que, si un model donava X diners a una autonomia, amb el següent model no els podia correspondre X-1: en termes absoluts no es podia fer un pas enrere”. En canvi, afirma, els nous models de finançament miraven de trencar aquesta inèrcia. “El model de 2009, per exemple, implicava que l’Estat posava 13.000 milions de més. Doncs aquests 13.000 milions ja no es repartien proporcionalment a la quantitat que tenia cadascú. De manera que, després de la revisió, la situació relativa sí que es modificava”.

Això ha corregit relativament les diferències però no les ha fet desaparèixer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.