L'entelèquia del poder valencià

L'any 1995 l'ex-president Eduardo Zaplana va reivindicar el naixement d'un poder valencià a Madrid. Dècades més tard, però, el País Valencià continua patint un triple maltractament per part de l'Estat espanyol. Aquest és el resultat d'una manca d'inversions, finançament i infraestructures provocada per la poca influència dels partits i empresaris valencians -a excepció de Juan Roig, president de Mercadona-. La invisibilitat dels valencians a l'Estat espanyol és un fet.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els greuges eren continus. L'Expo s'havia instal·lat a Sevilla, els Jocs Olímpics se celebrarien a Barcelona... i el País Valencià encara continuava reivindicant la construcció de la futura autovia A-3 per connectar el territori amb Madrid. Era l'any 1995 i el sentiment de tracte desigual calava com la pluja fina en la ment dels valencians.

Amb el socialista Felipe González encara a La Moncloa, el candidat dels populars, Eduardo Zaplana, va predicar un discurs regionalista per conquerir la Generalitat Valenciana. La reivindicació del poder valencià a la capital espanyola era la principal arma dialèctica per seduir aquest electorat cansat del menyspreu de l'Estat al País Valencià. La fórmula, adobada amb certes dosis d'anticatalanisme, va permetre a Zaplana accedir al palau de la Generalitat Valenciana al primer assalt.

Dues dècades després, però, no en queda ni rastre d'aquella promesa d'aconseguir més influència a Madrid. El País Valencià continua patint un triple maltractament per part de l'Estat espanyol. L'infrafinançament, la manca d'inversions i els endarreriments en infraestructures bàsiques com ara el corredor mediterrani deixen palesa la invisibilitat dels valencians. I més quan aquest territori només és notícia quan esclata el darrer cas de corrupció, tot i que la imatge de feu del malbaratament dels diners públics va rentant-se a poc a poc a la premsa internacional.

Els comptes de Rajoy com a símptoma

Els Pressupostos Generals de l'Estat del 2017 han estat la darrera demostració d'aquesta realitat. Després de quedar-se amb un pam de nassos per la retallada de 290 milions d'euros respecte l'any 2016 -uns comptes que ja eren «insuficients»-, tots els grups de les Corts Valencianes van firmar una declaració per expressar el seu disgust amb l'executiu de Mariano Rajoy. Que Ciutadans i, especialment, el PP signaren aquell document mostrava un enfurismament inèdit. Ara bé, aquella unitat d'acció va trencar-se de forma immediata.

La signatura d'Isabel Bonig, líder del PPCV, clamant contra els comptes de Rajoy, va provocar una reacció immediata de Madrid. La presidenta dels populars valencians va ser cridada a capítol per la direcció estatal i ràpidament els plantejaments de presentar esmenes van passar a millor vida. Amb poc pes a l'executiva espanyola, tot i ser una de les organitzacions territorials més nombroses, Rajoy tornava a menysprear el PP valencià. I deixava ben clar que la força dels populars valencians a la capital espanyola era mínima. Les amenaces d'intervenir l'organització provincial de València en cas de no haver-hi acord entre les dues candidatures mostrava l'intervencionisme estatal.

Els grups parlamentaris de Podem, Compromís, PSPV i quatre dels 13 diputats de Ciutadans han exigit unes inversions justes per al País Valencià//Corts Valencianes.

Tot i que l'ex-síndic de Ciutadans a les Corts Valencianes, Alexis Marí, ja estava a la corda fluixa, la rebel·lió contra els comptes del PP va accelerar la seua destitució. Quan Marí, junt amb tres diputats afins, va assistir a la declaració de la cambra valenciana contra els PGE de Rajoy, sabia que la seua continuïtat al comandament del grup parlamentari estava sentenciada. La revolta contra Madrid, no debades, qüestionava el pacte entre PP i Ciutadans. I mostrava també la manca d'influència dels diputats del Congrés i dels alts càrrecs valencians del partit taronja a Madrid per aconseguir inversions per al País Valencià.

Amb un executiu espanyol de signe conservador, PSPV i Podem no van comptar amb cap problema per plantar-se davant Madrid. Ara bé, la seua influència a les organitzacions estatals continua sent limitada. Tot i que amb l'aliança amb Susana Díaz ha guanyat pes intern, Ximo Puig només ha sumat l'andalusa a la causa per reclamar un sistema de finançament que millore el tracte fiscal al País Valencià. La defensa clara de Díaz pel corredor central, en detriment del corredor mediterrani, mostra les carències d'una entesa que pot ser contraproduent en cas que Pedro Sánchez guanye les primàries socialistes.

Si el PSPV ha aconseguit tindre un poc més de visibilitat al PSOE, Podem no ha fet el mateix a l'organització estatal. L'alineament del secretari general de Podem, Antonio Montiel, amb el bàndol errejonista i l'aposta dels crítics per una via exclusivament valenciana ha curtcircuitat les relacions amb el nucli dur de Pablo Iglesias, líder de Podem. A la lluita per fer-se amb la secretaria general de la sucursal valenciana dels morats, el pablisme ha conformat una candidatura dissenyada des de Madrid per prendre el poder de l'organització. La victòria de la llista patrocinada per Iglesias suposaria un cop a l'autonomia del partit al País Valencià, i restaria tot tipus de futura influència de la delegació valenciana a la direcció estatal. De fet, que hi haja al Consell Ciutadà Estatal més representants valencians no assegura, en aquest cas, un major pes en les decisions de l'executiva.

La trampa de ser el PNB

«Que Compromís haguera fet el que tocava». Així ha justificat aquest dimarts el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, la retallada dels Pressupostos Generals de l'Estat sobre el País Valencià. L'explicació, que resta legitimitat al PP per aconseguir inversions i reconeix la coalició valenciana com a única interlocutora vàlida, mostra el dilema que ha planat a la societat valenciana: si Compromís hauria d'haver fet com el PNB i prestar els seus quatre vots per captar més diners dels comptes del Govern espanyol.

Aquesta fórmula, a priori, atorgava una influència inèdita a un partit valencià. Ara bé, Compromís va rebutjar participar del joc del PNB, especialment, perquè el PP tampoc tenia cap intenció de negociar amb la coalició valencianista. Tenia tancat els vots necessaris amb els nacionalistes bascos, Ciutadans i els diputats canaris. «Rajoy ho té pràcticament fet. I, a més a més, no ha fet cap gir per veure altra sensibilitat envers el País Valencià. De totes maneres, un acord seria força impossible, ja que no compartim el model social. No pensem el mateix en educació, sanitat i dependència. I això, ho fa molt complicat», va afirmar a EL TEMPS Àgueda Micó, coordinadora nacional del Bloc i responsable d'organització de Compromís. «Nosaltres rebutgem una negociació bilateral entre partits. Està clar que assumim el pes d'aquestes reivindicacions pel nostre ADN exclusivament valencià. Però no compartim el joc clàssic del PNB i CDC. Apostem per una negociació entre el Govern espanyol i el País Valencià. I tot, després d'un acord de totes les forces valencianes per fer força units i de forma transversal», defensava Micó. La posició era compartida per tota la coalició, fins i tot, pel sector crític del Bloc, formació majoritària al si de Compromís.

Quico Fernández, Clara Ferrando, Maria Josep Amigó, Joan Baldoví i Xavier Rius en un acte contra els PGE de Rajoy.

La coalició, tanmateix, va apostar per un altre mecanisme: que tots els diputats valencians defensaren de forma conjunta els interessos valencians a la votació dels pressupostos. Enric Morera, president de les Corts Valencianes i dirigent del Bloc, va ser el primer en posar-ho damunt la taula. Després, altres alts càrrecs de Compromís com ara la secretaria autonòmica d'Hisenda, Clara Ferrando; la vice-presidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó; el diputat de Cultura a la Diputació de València, Xavier Rius; el vice-president de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies i alcalde de Sagunt, Quico Fernández; i el diputat al Congrés, Joan Baldoví, van fer una roda de premsa per defensar aquesta proposta de negociació. La vice-presidenta i líder de la coalició, Mónica Oltra, va reivindicar-la, al seu torn, després d'un ple del Consell.

Amb tot, la patronal valenciana va insistir Compromís perquè foren una mena de PNB a la valenciana. Donava igual si la jugada -amb la qual somiava Puig, com va contar EL TEMPS- havia fracassat també durant les negociacions per a la investidura de Mariano Rajoy. L'empresariat valencià volia evitar una nova gerra d'aigua freda sobre el País Valencià, però, finalment, van veure com l'Executiu de Rajoy perpetuava el maltractament inversor.

Les principals organitzacions empresarials valencianes van queixar-se dels comptes. Van qualificar-los «d'indignats», en paraules de Vicente Boluda, president de l'Associació Valenciana d'Empresaris -AVE-. Les crítiques, però, van entrar per una orella del Govern espanyol i van sortir per l'altra. No debades, la influència de l'empresariat valencià és reduïda: l'únic dirigent estatal que ha participat en un acte a favor d'un millor finançament va ser Juan Rosell, president de la CEOE. Rosell va acudir perquè José Vicente González era vice-president de la patronal estatal per la seua condició de president de la Confederació d'Organitzacions Empresarials de la Comunitat Valenciana, una entitat que ha estat dissolta.

Aquestes reivindicacions tampoc van trobar cap cobertura mediàtica més enllà del País Valencià. Només quan el president de Mercadona, Juan Roig, va encapçalar una reivindicació a favor del corredor mediterrani els mitjans de comunicació estatals van dedicar espai en les seues portada per a la reclamació valenciana. És l'únic representant, avui, d'aquella idea del poder valencià que va encunyar Zaplana.

«Muntar un pollo»

Sense influència real a les altes esferes de Madrid, a l'empresariat espanyol ni en la resta de poders fàctics de l'Estat -el valencià Antonio Cañizares és vice-president de la Conferència Episcopal, però mai ha clamat contra Madrid en favor dels interessos dels valencians-, el Govern valencià ha optat per crear un problema. O muntar «un pollo», en paraules d'Oltra. L'estratègia, però, encara s'ha de definir més enllà de manifestacions com ara la del 25 d'abril, convocada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i que va comptar amb milers d'assistents -40.000, segons els organitzadors-.

Representants de partits polítics d'esquerres, sindicats i entitats com ara Acció Cultural del País Valencià encapçalaven la manifestació amb el lema 'Ja hi ha prou. Per un finançament just'//Miguel Lorenzo.

A l'espera que la Generalitat Valenciana dissenye la seua tàctica, aquell poder valencià que reivindicava Zaplana s'ha demostrat com una entelèquia. Els valencians són invisibles a l'Estat espanyol. Només un sotrac important de la societat valenciana podria posar fi a la ceguera espanyola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.