L'enèsima crisi de la professió periodística valenciana, la de ploure sobre un llac enorme format de pluja caiguda sobre banyat, arriba de puntetes, malgrat la gravetat, quan la resta de la societat està en unes altres coses, llepant-se les ferides anímiques, morals i econòmiques. El sistema comunicatiu valencià està en un procés de desmantellament rampant. Engegat fa molt de temps.
Treballar de periodista a sou és ara mateix un luxe, un exotisme. Fer-ho com autònom o en mitjans alternatius, un pou sèptic de precarietat. I les universitats valencianes continuen formant com a periodistes desenes de xicots i xicotes que escullen aquesta professió per poder d'atracció, vocació o descart. Sense ser-ne plenament conscients (llegiu açò de la periodista Cristina Chirivella) de les pírriques possibilitats de treballar en un mitjà de comunicació. Hi ha alternatives, però són comunicatives, no periodístiques. A molts els semblarà suficient, molts d'aquests treballs són experiències interessants, per les quals recomane passar en algun moment. I solen estar ben pagades. Però no són periodisme.
Fins i tot un col·lectiu tan individualista, molt menys corporativista del que la gent creu, ha començat a fer mobilitzacions com les concentracions de fa uns dies #UnminutDeSilenciPelPeriodisme demanant que s'aturen els acomiadaments i en favor de l'estabilitat i el dret a la informació de la ciutadania. Ací teniu el manifest que, entre altres coses, proposa quelcom tan essencial com ara que les ajudes públiques de la Generalitat estiguen lligades al manteniment dels llocs de treball. En aquest reportatge dels meus companys Moisés Pérez i Violeta Tena s'explica la desfeta.
Escric aquestes ratlles amb un desànim afegit, amb la sensació que molts lectors no hauran passat del primer paràgraf. El context neutralitza el missatge. A quin lector no directament implicat li interessa això? Tots els àmbits econòmics estan passant els seus propis cribratges. Tothom ha fet la travessia pel desert per l'anterior crisi i molts estan en procés de reciclatge i reinvenció. A la comunicació periodística no li passa res que no estiguen patint uns altres. Provoca una mica de pudor que aquells que tenim el focus el dirigim cap a nosaltres.
Perquè hi ha un problema afegit, en part constructe social, en part un pecat original dels periodistes i les empreses. Algú pensarà en les estructures accionarials i empresarials que condicionen línies editorials, o en les relacions amb els diferents poders que també ho fan. En temps d'esclat digital i de diversificació de l'oferta informativa, tot i que no siga professional ni periodística, aquesta pèrdua de confiança social en la veracitat i fiabilitat del que fem és problemàtica. Però trobe més delicat encara haver convertit la informació política i social en un espai de trinxera, mastegant productes informatius en els quals la gran majoria de les vegades estem dient exactament el que volen llegir les nostres audiències potencials.
En comptes de fomentar l'esperit crític i autocrític dels nostres lectors i oients, es fan apostes sobre segur. Entre altres coses perquè la mateixa societat, en el seu conjunt, no és molt receptiva al mestissatge i al debat, sinó que reclama retrobar-se una vegada i un altra amb les paraules de la tribu, amb allò que la concilia amb el seu nínxol ideològic. Sense sorpreses desagradoses ni alarmes. Fer el contrari, moure l'arbre per fer caure fruits o conclusions inesperades, genera neguit i fugides cap a mitjans o signatures més estables. Més previsibles. Però cal dir-ho: la informació de trinxera ens fa més pobres socialment i intel·lectual.
Una conseqüència tràgica d'això és que molt difícilment es pot contemplar la crisi comunicativa, i la valenciana en concret, en la seua globalitat. Els acomiadaments no impressionen i menys encara si es produeixen en mitjans que no són de la nostra corda. Tampoc no impressiona ni mou a la preocupació que siguen empreses grans, públiques o privades, tot just les que sostenen el treball de més qualitat. Es veu més aviat com un càstig pels seus pecats de manipulació o del que siga. I la situació dels treballadors tampoc no genera ni fred ni calor perquè se'ls considera titelles.
La mateixa societat, en el seu conjunt, no és molt receptiva al mestissatge i al debat, sinó que reclama retrobar-se una vegada i un altra amb les paraules de la tribu, amb allò que la concilia amb el seu nínxol ideològic. Sense sorpreses desagradoses ni alarmes.
En acabant, els ERO's en grans diaris, cadenes de ràdio i delegacions de diaris estatals o les retallades de personal en la radiotelevisió pública, per posar exemples recents, sempre tindran públic que les justifique i aplaudisca. Part d'una visió mesquina i sectària que entén la pluralitat si és a la carta. Que no comprén que un sistema comunicatiu és un tot, els mitjans i periodistes amb qui connectem i els que publiquen coses que ens fan perbocar. El sistema, més malament que bé, ja ho he dit, troba així el seu fràgil equilibri ple de desequilibris i distorsions. Però un sistema molt millorable és infinitament millor que un de desballestat. Sense mitjans que informen en clau valenciana tot i que siga en ones diferents a les nostres.
Perquè fora d'això hi ha el desert. Com a periodista, m'encantaria un ecosistema comunicatiu en la meua llengua amb mitjans independents del poder, que no necessitaren subvencions polítiques ni pàgines de publicitat de grans corporacions. Que generara treball de qualitat. Passa que poquíssima gent està disposada a pagar per tenir mitjans així. No cal que faça un repàs de les experiències fallides.
Jo mateix mantinc algunes subscripcions, a desgrat en el fons, perquè el fet que siguen els periodistes els que mantinguen altres mitjans és com si ens férem trampes al solitari. Ens solidaritzem conscients que cada tancament, cada retallada, és un tret en el peu. És deixar-nos com a societat a la intempèrie de sistemes de comunicació corporatius o polítics sense filtres, sense sistemes de comprovació, sense fonts solvents, sense rigor que aprofiten les xarxes per expandir-se. Que la gent homologa ràpidament i els atorga més crèdit que els mitjans reglats.Tot i que siga sense interpretació ni context. Potser ja hem fet tard per revertir això. Potser no els impressione, però es tracta de forats negres pels quals s'esmicola la democràcia.
No volia ser catastrofista. De fet, no seria escaient: una catàstrofe és una situació que ha de ser interpretada com a tal per part d'una majoria molt qualificada de la societat. I em sembla que no és el cas.
