En temps de coronavirus per a tothom en nom de la joseantoniana unidad de destino en lo universal, del mando único i entre una multitud d’atzagaiades, disbarats i ximpleries que emanen de Madrid, s’ha escaigut aquesta setmana l’efemèride del 14 d’abril, el dia de 1931 en què els catalans proclamaren la seva II República (la de Pau Claris en 1641 fou la primera), hores abans que a Madrid proclamessin la dels espanyols (també II), però aquesta unitària, no com la federal de 1873. Per a arribar a aquest punt, els fets d’abril de 1931, els republicans de tot l’Estat, catalans inclosos, s’havien unit a Sant Sebastià (17 d’agost de 1930) per tal de derrocar la monarquia corrupta d’Alfons XIII i proclamar la República. Els catalans eren necessaris i a Sant Sebastià anaren representants dels partits catalanistes Acció Catalana (Manuel Carrasco i Formiguera), Acció Republicana de Catalunya (Macià Mallol i Bosch) i Estat Català, el partit llavors de Francesc Macià (representat per Jaume Aiguader). Hi hagué un compromís, el restabliment de l’autogovern català en una república federal, però que els catalans l’entenien d’una manera i els espanyols, republicans però amb els dídims de Babieca per muntera, d’una altra ben diferent. Tot plegat, proclamacions el 14 d’abril a tort i a dret (a Barcelona n’hi hagué dues), però a l’hora de la veritat, aixecament de camisa. La República Catalana, encara que no arribà a la brevetat vergonyant de la del 27 d’octubre de 2017, durà tres dies, substituïda nominalment per una ocurrència del moment de Lluís Nicolau d’Olwer, catalanista d’Acció Catalana però aleshores ministre del govern provisional espanyol, que ressuscità el nom de Generalitat.
A Madrid, format un govern provisional presidit pel republicà de dretes —de dretes i unitarista— Niceto Alcalá Zamora, el primer punt candent fou resoldre el contenciós català: no podia haver cap República Catalana, ni pensar-ho. Foren enviats a Barcelona dos catalans, Lluís Nicolau d’Olwer (ministre d’hisenda, d’Acció Catalana) i Marcel·lí Domingo (ministre d’instrucció pública, del Partit Radical Socialista), i el socialista andalús Fernando de los Ríos. Tots tres pactaren amb Macià, a canvi de la renúncia a la República Catalana, l’aprovació de l’Estatut d’autonomia que Catalunya decidís (xe, com el Zapatero en el 2011!) per les Corts constituents de la nova República dels espanyols. Hi havia, per a Macià, alguna altra eixida? Potser, però això suposava l’enfrontament directe i fins i tot armat amb el nou règim. Fiem-nos dels espanyols «demòcrates», degué pensar Macià. Ai, l’Avi! Aviat comprovaria la insensatesa de confiar en els que es consideren assenyalats pel destí per a sotmetre els catalans.
Els espanyols proclamaren la seva República i feren una Constitució, una Constitució clarament d’ells i per a ells. Ni plurinacionalitat ni punyetes: Espanya! A l’article 1 la carta magna republicana deia: «España es un estado integral», perquè ningú tingui dubte de la unicitat de destí i de tot el que vulgueu (ja veieu que fins i tot en el coronavirus) i a qui li piqui que es grati, que de federalisme ni pensar-ho; ara bé, «compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones». Ah! I per a reblar el clau: «El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales a nadie se le podrà exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional». Ja veieu, per a xulos ells.
Ara, catalans, poseu-vos a redactar estatuts, que ja veureu lo que vale un peine. Això de l’estado integral demostrava que, a Madrid estant, ni comprenien ni volien entendre la realitat d’un Estat opressor bastit, precisament, per la mateixa monarquia que havien derrocat. En el passat, els republicans espanyols de 1873 no havien volgut entendre les aspiracions cubanes, ara la seva República bis feia el mateix contra els pobles no castellans de la Península. Tot i això Macià i els seus anaren fent —massa confiats?— i redactaren un Estatut, el dit de Núria pel lloc on fou redactat, l’hotel de la vall homònima, en juny de 1931. Els redactors foren Jaume Carner, president de la comissió redactora i Antoni Xirau (tots dos d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit presidit per Macià nascut poc abans de les eleccions municipals de 1931), el socialista Rafael Campalans (socialista de la Unió Socialista de Catalunya, que a la Catalunya Principat el PSOE espanyol era pràcticament inexistent), Martí Esteve (de l’Acció Catalana) i, per últim, Pere Coromines i Montanya, el pare del filòleg Joan Coromines i Vigneaux (l’autor del Diccionari Complementari de la Llengua Catalana i de l’Onomasticon Cataloniae). Posats a la feina, els redactors definiren Catalunya com un «Estat» i introduïren referències al dret a l’autodeterminació. Ah!: i el català única llengua oficial. A més a més, introduïren la possibilitat d’altres territoris a agregar-se a Catalunya (article 4). Els redactors de Núria creien en els Països Catalans i obrien una porta a fer efectiu un estat que englobés tota la catalanitat territorial. Recordem-ho: sobretot als que s’obcequen, per espanyolitat mental (massa anys mamant-la pertot), a no reconèixer-ho: «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca». Ho escric en castellà perquè la frase és de l’intel·lectual —castellanista de vocació— Azorín, generació del 98 pura i dura, que així ho expressà al seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española de la Lengua en 1924. Azorín, de família benestant, era de Monòver (les Valls del Vinalopó), típic xicot bé pujat en castellà. Ara bé, valencià de naixença, mai no amagà que al seu poble es parlava «un hijuelo del catalán».
Catalans, què preferiu, la Catalunya completa, oberta a la catalanitat sencera i al món, o per contra, us conformeu amb una de castrada, empetitida i sodomitzada pel marc mental espanyol? Els redactors de l’Estatut de 1932, l’original, obriren la porta a la catalanitat sencera. I bé, ja sabeu que alguna cosa, contra mar i marea, es féu, que ja us vaig parlar en un article anterior de una lliga de futbol de la Catalunya completa. Una altra cosa era, però, si l’Espanya carpetovetònica, per molt de seda que es vestís la mona, ho consentiria. La resposta ja la sabeu: no! L’Estatut de Núria fou referendat per una majoria amplíssima pels catalans, però en arribar a Madrid —ai llas!— li passaren el ribot. Això d’usar el ribot contra catalans i bascos no és una empatollada de l’Alfonso Guerra de 2006. A l’Espanya republicana de 1932 ja practicaven tan espanyolíssim i autoritari costum. En nom de l’estado integral —Constitució republicana dixit— no anaven a consentir un «estat català» i així Catalunya Principat fou degradada a «regió autònoma». L’article 4, el de la possible Catalunya completa, desaparegué, així com tota referència a una futura autodeterminació. Igualment, la Constitució republicana prohibí la federació de territoris. Països Catalans? Ni parlar-ne.
I pel que fa a l’idioma, doncs igual de supremacistes que els monàrquics: castellà llengua única i inqüestionable i punt. No ho va dir exactament així Josep Pla, però, certament, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Com que els catalans pretenen oficialitzar el seu idioma a Catalunya? Les mostres d’astorament dels Unamuno, Ortega y Gasset, Cossío, Sánchez Albornoz, Giral, Pérez de Ayala, tots diputats republicans, i resta d’intel·liguèntsia dompelayesca encara avui fa feredat recordar-les.
Espanya ha convertit en referent, digne de fer pel·lícules i tot, la frase de Miguel de Unamuno al feixista Millán Astray: «venceréis però no convenceréis». Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, era un nacionalista espanyol a consciència. Bilbaí, malparlava de la llengua basca com un cretí Abascal qualsevol d’avui. Arribà a dir de l’èuscar: «el vascuence tiene que desaparecer por ser impropio de los actuales tiempos, y recordar una época de barbarie, ignorancia y fanatismo». Si pensava així de la llengua dels bascos, què devia pensar del català, o del gallec, o de l’asturlleonès? Per a Unamuno i qualsevol altre espanyol de pelatge semblant, la riquesa lingüística de l’Estat, de la República, era una nosa. D’espanyols purs, lingüísticament purs, així volien Unamuno i adlàters la seva República, per la qual cosa calia enterrar el basc («enterrémosle santamente, con dignos funerales, embalsamado en ciencia: leguemos a los estudiosos tan entrañable reliquia» digué, amb sorna, de la llengua dels bascos) i oblidar tota llengua que no fóra la castellana-espanyola.
No cito Unamuno debades. Precisament, aquest basc de naixença que renegava de l’idioma basc protagonitzà una ferma oposició a l’aprovació de l’Estatut de Núria. Ni passat el ribot el volia. José Ortega y Gasset, també molt reticent a la concessió d’un estatut d’autonomia a Catalunya, afirmà ampul·losament allò que «el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar». O sia, dit clar i castellà: ¡los catalanes sois españoles y, si no os gusta, os jodéis! Un problema —vegeu— a conllevar. En definitiva, els catalans som «un problema» per a Espanya, una nosa, un destorb, una mosca cojonera que, vaja!, tot i la magnitud del problema, que el propi Ortega reconegué al seu discurs, Espanya no vol desempallegar-se’n.
Unamuno i Ortega s’oposaren a l’Estatut i a l’oficialitat de la llengua catalana, encara que convertida en cooficialitat. L’aprovació de l’Estatut, però, era una qüestió d’estat, un compromís adoptat pel Govern Provisional i els líders de la República Catalana eixits del 14 d’abril de 1931. Azaña, cap del govern republicà espanyol, hagué de fer mans i mànigues perquè l’Estatut s’aprovés. Ell, francament, era tan espanyolista com Unamuno i Ortega, però estava en joc solucionar o, si més no, donar-li una sortida, mínimament acceptable per a les dues parts en conflicte, al «problema català». Penseu que la dreta monàrquica atià l’anticatalanisme arreu, com la campanya del PP contra l’Estatut de l’any 2006, amb la crida al boicot dels productes catalans. Ells mateixos, ara i en el passat, es retraten. I totes aquestes crides al boicot i debat a les Corts coincidí amb la Sanjurjada, o assonada militar del general Sanjurjo, capità general d’Andalusia, el 10 d’agost de 1932. Un pronunciament contra la República, però sobretot contra l’Estatut i contra la Llei de Reforma Agrària. El colp militar fracassà i l’Estatut, finalment, aconseguí ser aprovat per les Corts republicanes (318 vots a favor i 19 en contra, amb Unamuno i Ortega inclosos en els contraris), el 9 de setembre de 1932. El 15 de setembre, a Sant Sebastià, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, signava l’Estatut i deu dies després el cap del govern espanyol, Manuel Azaña, lliurà el text definitiu i aprovat a Macià.
Azaña, però, mai no arribà a entendre el «problema català», ni ho pretenia. Era, com tants republicans espanyols, un polític d’un estoïcisme espanyolista eixordador, com el que descriu Ortega: «el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar». Per «comportar-lo» acceptà a contracor, com a mal menor, l’autonomia catalana. També Ortega, al discurs esmentat (13 de maig de 1932), al·ludí al cafè per a tothom i —ep!— vet ací l’autonomia dels municipis i regions de l’Estat integral (article 1 de la Constitució). Els republicans espanyols, per tal d’aigualir l’autonomia catalana, haguessin estat capaços de concedir l’autonomia a Lavapiés, Argüelles i Chamberí. Els reformistes franquistes de 1976, Suárez i Martín Villa al capdavant, tingueren doncs en qui inspirar-se.
Azaña tenia la sensació que havia atorgat una prebenda als catalans i, en conseqüència, demanava vassallatge, vassallatge republicà, però en definitiva vassallatge, sotmetiment. Com bé sabeu, l’autonomia del Principat català, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 i la proclamació de l’Estat català, fou suspesa i l’autogovern català no fou recuperat fins a 1936, l’any en què esclatà la guerra. Les relacions entre el govern de la República i la Generalitat sempre foren tibants. Ep! La qüestió del mando único, del mando único encara que tot se’n vagi en orris. Xe, és que a ponent no n’aprenen! Un Azaña vençut, exiliat, derrotat, ressentit contra tothom, etzibà, a la primavera de 1939: «Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales».
Heus ací, en Azaña, l’exemple clar de l’espanyol de tricolor i pandereta, bavejant anticatalanisme a borbollons. Ni en la derrota —miserables!— eren i són capaços de fer autocrítica, de rectificar. No és opinió, que als dits i fets em remeto, als dels temps d’Azaña i també als del coronavirus. I la «violència sostenida durante dos siglos contra un hecho natural» continua. Què succeí l’1 d’octubre de 2017 i què ha vingut després? Repressió, o com diria l’estirat d’Ortega y Gasset, Catalunya «es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar», així que, ras i curt, a por ellos, oé! Recordem-ho: la República dels espanyols, quan tingué oportunitat, aixafà la Generalitat (octubre de 1934), igualet que ha fet la monarquia postfranquista que ara suportem. Així que, porti corona o barret frigi, ja veieu quina mena de vent ens bufa de ponent.