La crisi de la COVID-19 ha obligat a suspendre l’habitual et circenses de la nostra contemporaneïtat. Des de l’època dels romans —vegeu si fa temps— regeix el panem et circenses, frase amb la qual el poeta satíric llatí Juvenal, ironitzava sobre el costum dels emperadors romans (Juvenal visqué en època dels emperadors Domicià, Nerva i Trajà) de regalar blat i espectacles a la plebs, amb l’objectiu de mantenir-la entretinguda i aliena al govern que exercien uns pocs. Avui dia —ja em direu!— la cosa del control de les masses funciona igual o quasi, amb grans esdeveniments esportius, protegits i exalçats pel poder, que substitueixen els gladiadors i els aurigues d’antany. I entre els circenses actuals el que s’emporta la palma és, sens dubte, el futbol.
Ara mateix, si el tinguéssim entre nosaltres, en la postmodernitat embogida que ens ha tocat viure, Karl Marx no escriuria Religion..., sinó —de segur!— Fußball ist das Opidum des Volkes (el futbol és l’opi del poble). Hi dubteu? La religió pinta ben poc avui dia en la vida de les societats contemporànies, llevat —és clar!— d’aquelles on s’ha constituït en alternativa al poder constituït; el futbol, en canvi, ens agradi o no, penetra en les nostres vides de manera abassegadora, sense contemplacions i sense compassió. No hi ha ser humà que no sàpiga qui és Lionel Messi. És impossible no saber-ho. Els culers —els afeccionats del FC Barcelona— i per extensió els catalans, siguin o no siguin seguidors de l’equip blaugrana, convivim amb els èxits esportius de l’astre futbolístic argentí, també amb els fracassos, de manera quotidiana. El futbol envaeix l’oci de la plebs, en alguns casos extrems fins a convertir-se en l’única satisfacció de vides enfonsades en l’ensopida quotidianitat. En fi, què us diré? El futbol (football), en principi tan solament un esport per a l’entreteniment a les escoles angleses, nascut amb les regles actuals entre pintes de cervesa en una taverna londinenca en 1863, tingué una ràpida recepció arreu de l’Imperi britànic i allà on arribava la influència britànica. A Sud-amèrica fou tot un boom. La presència de britànics a l’Argentina —per què creieu que els clubs argentins tenen noms anglesos?— ja propicià la celebració del primer partit de futbol en 1867. No estranyi, doncs, que d’Argentina hagin sorgit astres del baló com Maradona i Messi. A propòsit, tots dos han vestit la samarreta del FC Barcelona. Amb l’arribada del segle XX el futbol s’havia convertit en un esport de masses i d’això la fundació de la FIFA en 1906. I d’aleshores ençà futbol, futbol i més futbol, coronat com a esport rei mundial en el mundial de Brasil de 1950.
A casa nostra, la primera federació territorial a organitzar-se és la catalana del Principat, amb el nom de Foot-Ball Associació en 1900, que inclogué els equips de les Illes fins al 1926. Al País Valencià es fundà la Federació Regional Valenciana de Clubs de Football en 1909. Ai València, sempre el «regional» d’afegitó. Ep! Aleshores hi havia dues de federacions espanyoles, a més a més malavingudes. Els nostres equips hi podien adherir-s’hi o no. Curiosament, el Barça s’adherí a una d’elles, de la qual també formaren part altres equips principatins de llavors com el Sabadell, l’Internacional, el Badalona i l’Espanya (Espanya, que no Espanyol). Al País Valencià els equips que formaren la primera FRVCB foren els de la ciutat de València (Hispània FC, Rat Penat FC, Athletic Cabanyal, Eureka, Real Club Regional i Universitari FC), juntament amb el Lucentum FC d’Alacant. I així començà el football als Països Catalans, amb campionats territorials entre equips del país. La lliga espanyola començà a celebrar-se el 1929.
Avui ens ha aparegut la COVID-19 que ha interromput el futbol. Vaja, la cosa ha de ser greu perquè suspenguin el futbol pertot arreu, encara que a Madrid fa la impressió que s’ho hagin pres a broma fins que el virus l’hem tingut —tothom!— al damunt, ben al damunt, de Madrid exportat a províncies, que ja sabeu que per a Pedro Sánchez i resta d’irresponsables —millor impresentables— del seu govern, casta política de xaranga i pandereta, vamos a «contagiarnos» unidos. La Carpetovetònia estulta de sempre: antes coronavirus que rota. El futbol ha estat suspès, les falles també, les escoles tanquen i la salut pública i l’economia a fer punyetes. I ara ens han etzibat un «estat d’alarma» perquè sapiguem —com vociferaven a la mili— lo que vale un peine.
Futbol i falles, dos esdeveniments inajornables a no ser per condicionaments de causa major, com ara una guerra o una catàstrofe. L’esclat de la Guerra d’Espanya o Guerra Civil obligà a la suspensió de les falles i també de la lliga de futbol. Les falles pogueren plantar-se en 1936, però no a l’any següent, ni a l’altre, ni a l’altre, ni a l’altre. El futbol, en canvi, tingué una oportunitat en temps de guerra. Els equips de futbol catalans del Principat i els valencians decidiren fer una lliga pròpia, una lliga de Països Catalans, a la qual també foren invitats balears i pitiüsos, que no pogueren participar-hi per estar les Illes ocupades pels facciosos.
L’ànima d’aquesta lliga catalana, de la Catalunya completa, fou, precisament, un valencià. Si valencià, valencià de Catarroja, el jurista Benvingut Oliver, fou qui, en 1881, estampà per primer cop el corònim Països Catalans en un llibre, un altre valencià de «nació sencera», Josep Rodríguez i Tortajada, fou qui, després d’encapçalar l’homenatge de València al Principat de Catalunya en 1936, i, home de futbol com era, president del València, proposà la creació d’una lliga de futbol dels Països Catalans en 1937. Sí, heu llegit bé, una lliga de futbol de Països Catalans i —atenció!— proposada des de València i, més concretament, des dels València CF, que Rodríguez i Tortajada era el president del club. Ep, què dius? Del València CF, un xoto, i català? Què us diré? La veritat sempre sura i la catalanitat dels valencians, per molt que l’amaguen les hosts de l’avern carpetovetònic, brolla des de temps immemorials malgrat pestes i virus, no necessàriament síndromes de la mena de la SARS-CoV que ara ens flagel·la. La pesta borbònica, amb els seus derivats espanyolíssims o equidistants, tant se val, ja fa molt de temps que la suportem. I —vaja!— les vacunes de 1868 i 1931 no serviren per res, perquè el borbonovirus se’ns tornà a encomanar. La darrera crisi de la COVID-19 està demostrant nítidament que amb Espanya, sigui la borbònica o sigui la dels rojillos domats, ens juguem la salut. Quan abans en sapiguem prescindir, dels carallots que governen a Madrid i els seus lacais provincians, millor per a la nostra salut, la col·lectiva i la individual.
En octubre de 1936, els valencians residents a Barcelona agrupats a la Casa de València, el Cercle Valencià «el Túria» i l’Actuació Valencianista d’Esquerres, promogueren un acte de confraternització de catalans del Principat i valencians contra el feixisme internacional. Els ajuntaments de Barcelona i València s’implicaren en la celebració, en la qual participà el batle barceloní Carles Pi i Sunyer, d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i per part valenciana, en representació de la màxima autoritat municipal, el tinent-alcalde del consistori valencià Josep Rodríguez i Tortajada, militant del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE). El PVE era un partit valencianista —la forma valenciana de dir catalanista— integrat al Front Popular, i al qual també militava el metge Francesc Bosch i Morata, qui fóra conseller de Cultura del Consell Provincial de València, home fermament implicat en la normalització del català al País Valencià.
Josep Rodríguez i Tortajada, tinent-alcalde de la capital del Túria i a més president del València Football-Club, encapçalà la delegació valenciana que anà a Barcelona a homenatjar el Principat català. El dissabte 17 d’octubre arribà al cap i casal principatí. Entre altres actes, els valencians foren rebuts pel president Lluís Companys i homenatjaren el president Francesc Macià al cementeri de Montjuïc. L’endemà, diumenge 18, tingué lloc el plat fort de l’homenatge: un partit de futbol. A l’estadi de les Corts, el del FC Barcelona, s’enfrontaren les seleccions del País Valencià, dirigida pel mític jugador Eduard Cubells, àlies Cucala, i la del Principat de Catalunya. Abans del partit, la Banda de València amenitzà els assistents amb temes valencians, desfilaren homes i dones amb les vestits típics de cada territori i sonaren els himnes: La internacional, Els segadors i —ai llas!— l’himne de l’Exposició Regional de 1909. Punyetes, l’himno! Tot no podien ser flors i violes. El balbucejant nacionalisme valencià, ben catalanista, no aconseguia, però, deslliurar-se de les vestidures del regionalismo bien entendido, ni a Barcelona en 1936. Vaja, eren uns valencianistes —què us diré?— encara massa inconscients. El partit el guanyaren els locals, dos a zero.
L’homenatge de València a Catalunya fou correspost amb un altre de Catalunya a València, ara a la ciutat de la vora del Túria, en novembre. La delegació principatina estava encapçalada pel conseller d’Interior i Seguretat del govern català, Artemi Aiguader i Miró, home de la vella guàrdia d’Estat Català. Venien amb Aiguader els sotssecretari de la presidència i comissari d’ordre públic Martí Rouret i Callol (ERC), el secretari del conseller Joaquim Dardalló (ERC) i el comandant de la Guàrdia d’Assalt Albert Arrando Garrido. Aquest últim, valencià de València ciutat i home que, a Barcelona, es destacà per la fidelitat a la República i a la Generalitat quan el colp d’estat del 18 de juliol. Foren rebuts per l’alcalde de la ciutat, Josep Cano Coloma, de la Izquierda Republicana azañista. Entre els actes programats, el 15 de novembre, rebatejaren la plaça de Cánovas del Castillo com a plaça de la Generalitat de Catalunya. El conseller Aiguader descobrí la placa mentre la banda municipal tocava Els segadors. En acabar, el públic que abarrotava la plaça, segons llegim a la premsa d’aleshores, irrompí en visques a Catalunya, al president Companys i —atenció!— a València lliure.
I, com a Barcelona, tornà el futbol. Després de dinar, partit. Les seleccions del Principat i el País Valencià tornarien a enfrontar-se, però ara al camp de Mestalla. Els beneficis del partit de Barcelona i ara el de València serien destinats a les milícies antifeixistes. El capità del mercant soviètic Комсомол (Komsomol), que introduïa material de guerra soviètic a la Península, fou l’encarregat de fer el servei d’honor. El partit ara el guanyaren els valencians de Cucala, que s’imposaren quatre a zero als principatins, amb tres gols de Goiburu i un altre de Langarita. Goiburu? Exactament —val a dir-ho— no eren seleccions, sinó combinats dels equips de Barcelona i València. De València, el València Football-Club, on jugava el navarrès Severiano Goiburu, el Llevant Football-Club (dit així per la platja de Llevant, ara la platja del Cabanyal, i no per cap corònim alienador) i el Gimnàstic Football-Club.
El futbol —ja ho veiem— s’havia convertit en un espectacle de masses que necessitava de grans recintes: les Corts a Barcelona i Mestalla a València. Tot i la situació bèl·lica, la gent volia futbol. A la fi de 1936 encara ningú creia que el feixisme guanyaria la guerra i Josep Rodríguez i Tortajada proposà celebrar una lliga València-Catalunya (o Catalunya-València, que l’ordre dels factors no altera el producte). El que mai no es digué, oficialment, és Lliga Mediterrània, com s’insistia des del govern espanyol de la República. Els organitzadors foren les federacions territorials respectives, la catalana i la valenciana i, veieu, pel tarannà de qui tingué la idea i feu per implementar-la, el president valencianista Josep Rodríguez Tortajada, la cosa anava de Països Catalans. Llàstima que els equips de les Illes no s’hi poguessin integrar!
Els equips inscrits en la nova lliga foren el següents: del Principat el FC Barcelona, el CD Espanyol, el FC Girona i el Granollers Sport-Club; i del País Valencià el València FC, el Llevant FC, el Gimnàstic FC i el Athletic Castelló. En total vuit formacions, que iniciaren la competició el 31 de gener de 1937 (el Barcelona vencé 3 a 2 al València al camp de les Corts en la primera jornada) i finalitzà el 2 de maig. La lliga la guanyà el FC Barcelona, que tingué en el CD Espanyol el seu màxim rival. El diari esportiu El mundo Deportivo arreplegà la fi d’aquella lliga amb aquest titular: «El Barcelona es el vencedor en la Liga Cataluña-Valencia». Ja veieu: Lliga Catalunya-València, que no Mediterránea, com pretenien els espanyols. I és que de negre, de blau, de lila o de vermell, siguin monàrquics o republicans, els espanyols són incorregibles, no suporten la catalanitat territorial (la seva Constitució té un article ex profeso, el 145, per evitar-la), i —ep!— si hi ha SARS-CoV a Madrid, doncs SARS-CoV per a tothom, com el cafè i l’autonomia. El mundo Deportivo continuava així en l’explicació de la fi de la lliga catalana: «puesto que el Español, que fué ‘leader’ perpetuo, perdió el último match en Mestalla, minetras el Barcelona venció al Gimnástico fácilmente». Efectivament, els pericos perderen en la darrera jornada a Mestalla, per l’ajustat resultat de 4 a 3, mentre el Gimnàstic de València fou escombrat a les Corts per 5 a 1. El mundo deportivo, diari barceloní, celebrà que «tres equipos catalanes acaban en cabeza». El Barça fou el campió, l’Espanyol el subcampió i el tercer el Girona. En quart lloc quedà el València, en cinquè el Llevant, en sisè el Gimnàstic, en setè el Granollers i, per últim, el fanalet vermell, l’Athletic Castelló, que no guanyà cap partit.
El FC Barcelona, doncs, campió de la Lliga Catalunya-València. En definitiva, l’única lliga celebrada a l’Estat espanyol en 1937. Quan acabà la guerra, el govern feixista de Franco s’afanyà a anul·lar el títol. Per decret, els franquistes deixaren sense efecte, suprimiren, els títols de les competicions esportives celebrades en territori de la República. Així, doncs, els espanyols no reconegueren aquesta lliga d’equips catalans i, més de quaranta anys després de la mort del dictador, continuen sense reconèixer-la. El Llevant guanyà la competició celebrada immediatament després de la lliga, l’anomenada Copa de l’Espanya Lliure o Trofeu President de la República. En teoria l’havien de disputar els quatre millors classificats de la Lliga Catalunya-València, però el Barça preferí no jugar-la i marxar de gira als Estats Units i Mèxic. No obstant això, tots quatre equips que competiren en la Copa de l’Espanya Lliure eren dels Països Catalans. Competició a eliminatòries, la final es disputà a l’estadi de Montjuïc, el 18 de juliol de 1937. La jugaren el València i el Llevant i s’imposà el segon per 0 a 1. La copa guanyada per l’equip granota (el Llevant), com la Lliga Catalunya-València, fou anul·lada pel decret franquista. Ara bé, el Congres dels Diputats espanyols, el 25 de setembre de 2007, la reconegué, encara que no la Real Federación Española de Fútbol, que rebutjà aquest títol.
Haver-hi, ja veieu, hi hagué una Lliga de Països Catalans. La nació completa, com la veritat, sempre sura, en el futbol també, i vet ací que la història és testimoni. Recordem-la. I els espanyols, com sempre, bramaran —vomitaran bilis catalanofòbica una vegada més— però no convenceran i els equidistants, els de l’igual té col que bleda, Borbó pare o Borbó fill, seguiran fent la viu-viu. Mal que els pesi, els Països Catalans han existit, existeixen i, si perseverem, existiran.