“Deu te guard, noi!”. És la fórmula educada que fa servir Artur Junqueras per saludar i per acomiadar-se. “Hem estat més creients que no catòlics, potser”, explica quan és qüestionat per la religiositat del seu fill. El pare del vicepresident empresonat vincula la seua creença a la tradició familiar i narra una anècdota que ho exemplifica. “Pensa que en la guerra el meu avi va procurar salvar tot el que va poder de l’església de Sant Andreu. L’avi s’hi va interposar perquè no cremessin l’orgue! El tenien per a l’escola de música i els era útil. L’avi va aguantar el tipus”.
Artur Junqueras riu quan és preguntat per la seua data de naixement. “Una desgràcia, noi: l’1 d’abril del 1939! Fàcil de recordar, oi?”, diu referint-se a la data exacta de la victòria franquista. Ell va nàixer a Barcelona, però ha fet vida arreu del Principat. Es defineix com “gent de poble”, i aquest poble és Margalef de Montsant, un petit municipi “perdut pel Priorat” que comptava amb 63 habitants —la xifra la recorda exactament— quan el veia créixer. A hores d’ara l’IDESCAT ha comptat 94 veïns en aquesta localitat en què durant la postguerra “només hi havia dones i nens”. Artur era “l’únic home que hi havia i feia l’únic jornal de pagès. Allò que diuen de ‘treballar de sol a sol’ jo ho havia de fer i a la tarda, quan el sol queia, llavors podia anar a l’escola amb el mestre, que havia fet fins a quart de batxillerat”. Per aquesta raó, Artur Junqueras no va poder superar l’esmentat curs acadèmic fins que tots dos, ell i el mestre, “ens vam decidir a fer cinquè i sisè per acabar el batxillerat”. Després cursaria Belles Arts i esdevindria catedràtic d’institut en la disciplina de dibuix tècnic, quan va poder superar les oposicions pertinents. Va exercir a Barcelona.
Els orígens d’Artur Junqueras, i per tant els del seu fill Oriol, són els tradicionals. “En aquest país tothom té l’avi pagès, i diria que gairebé el pare també”. Preguntat per la sensibilitat política de la família, recorda créixer en un ambient de postguerra en què aquestes inquietuds no es desenvolupaven per les vies convencionals. Concretament, ell vincula aquesta sensibilitat amb l’escoltisme. “Però no el de mossèn Batlle, sinó el lliure!”, exclama, desmarcant-se del sacerdot Antoni Batlle i Mestre (1888-1955), gran impulsor de l’escoltisme catòlic al Principat. “Aquella era una militància clara que teníem, perquè, per contra, els boy scouts estaven considerats com una espècie de quinta columna”.
La seua sensibilitat política, per tant, no és nova. Tampoc la del seu fill, Oriol Junqueras, de qui el pare recorda “les seves aventures a les JERC [les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya] i jo, tot i que volia, no calia que l’aconsellés perquè, noi, l’Oriol des de ben jove ja tenia un criteri molt ben fet. Només havia d’escoltar-lo, i ho feia amb orgull”. La política, per tant, “la portem al gen”, diu son pare, responent de manera quasi idèntica a quan era qüestionat per la religiositat de la família. “A casa ja es parlava dels carlins. No parlàvem gaire bé d’ells, però tampoc dels isabelins! De fet, em penso que no parlàvem bé de ningú”. Més recentment, Artur Junqueras va tancar la llista municipal d’Esquerra Republicana a Castellbell i el Vilar, al Bages, on resideix “des de fa més o menys mig segle”.
I el seu fill entrà a la presó
Tot i que ell mai no ho ha confirmat, expliquen moltes cròniques periodístiques que en aquella localitat remota de 3.600 habitants Oriol Junqueras va passar el seu últim cap de setmana abans d’entrar a la presó, acompanyat del seu pare. Va ser tot just després del divendres 27 d’octubre, quan el Parlament de Catalunya va proclamar la independència. Aquella declaració no va tenir efecte jurídic, però sí efecte penal, i el vicepresident seria empresonat el 2 de novembre, el dijous següent, com tots els membres del Govern català que es van presentar a declarar físicament a l’Audiència Nacional.
Artur camina amb dificultats i va acompanyat de Pedro i Vicenç, dos amics seus inseparables que formen part del moviment Free Junqueras, que treballa per denunciar la situació que està patint el vicepresident empresonat. Reconeix que aquests dos anys i escaig els ha viscut “amb molta intensitat”. Assegura que, d’alguna manera, pronosticava l’encarcerament. Però no s’imaginava que la situació s’allargaria tant de temps. “Encara que sabem amb qui tractem, no podia imaginar-me que la injustícia i la crueltat fossin tan extraordinàriament aclaparadores”. El pare del vicepresident, en tot cas, viu més tranquil des del primer moment en què va poder visitar el seu fill a la presó d’Estremera, el primer centre en què Oriol Junqueras va ser ingressat. “El vaig veure tan sencer que vaig pensar: ‘magnífic. Si aguantes així, és tot un orgull’. I sí, s’aguanta molt sencer, gràcies a Déu”, celebra. Al mateix temps, lamenta que “potser la pena va per dins, però per fora l’Oriol està tan dret com el que més!”. I admet, això sí, que els moments més durs són els del comiat. “Si no plores és perquè l’Oriol no quedi afectat. Són moments molt durs, encara que el vegis somriure des de l’altra banda del vidre”.
Evidentment, són nombroses les ocasions en què Artur ha visitat el seu fill a la presó. Mai abans havia entrat en cap altra, i no el va sorprendre massa cosa. Recomana, això sí, “que als polítics que diuen que allò és el paradís i que no s’hi està tan malament, que hi passin un temps allà”. “La presó és dura i el decorat que presenta, duríssim”, narra abans de recordar que els funcionaris, en tots els centres pels quals ha passat, sempre l’han tractat amb correcció i educació. “A Estremera, quan vaig passar l’arc de control, una funcionària venia amb la meva roba i em va dir: ‘Tápese, que aquí hace mucho frío’. Aquesta mostra d’humanitat per a mi va ser d’agrair”. Malgrat tot, a Lledoners reconeix que “el contacte és més directe”. Poder parlar en català amb els funcionaris, “vulguis o no, t’acosta més a l’interlocutor”.
Fora de la presó, pel que fa a l’ambient social, a Artur el van entristir les reaccions contra la sentència del Suprem. “No van ser reconfortants, em van fer patir força”. I pel que fa a la política, que la segueix “intensament en tot el que fa referència al nostre país”, no confia massa el la durabilitat d’una possible entesa entre PSOE, Unides Podem i Esquerra Republicana per investir Pedro Sánchez. “Estic acostumat que les enteses durin el que duren: un pacte està fet per trencar-se”, diu abans d’admetre que no sap, per tant, si aquesta operació política li agradaria o no. “Pactar amb segons qui, noi, ho poso en quarantena”. Preguntat, doncs, si es defineix com a optimista o pessimista, ell tria una tercera opció després de pensar-se la resposta. “Estic esperançat. Esperançat que amb l’ajuda del poble ens en sortirem”.
Mirant cap a Europa
L’esperança tampoc no es perd de cara al que puga decidir Europa sobre la situació de càstig que pateixen els presos polítics catalans i els exiliats. “No la perdrem mai”, insisteix Artur Junqueras. “Ara, com més s’allarga la situació, més corre el perill d’enverinar-se”. Quan va sentir per la televisió que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeixia la immunitat del seu fill per haver estat triat eurodiputat, recorda que li va caure “la llàgrima fàcil”. L’emoció va definir el moment. “Tot això s’hauria de traduir a Espanya. Com a mínim s’ho hauran de pensar, no?”. Qüestionat per si aquesta sentència tindrà efecte a Espanya, assegura que “n’ha de tenir”. Perquè “encara que siguin molt hidalgos, i diguin que res del que passa a Europa ho accepten, hauran d’acceptar-ho en algun moment, encara que no els agradi, no?”. La realitat, malgrat tot, ha desmentit la seua esperança.
Actualment, Artur Junqueras es mou al llarg del Principat presentant el llibre que el seu fill acaba de publicar. Contes des de la presó, editat per Ara Llibres i prologat per Pep Guardiola, està donant visibilitat al pare del pres, que mai no deixa de comptar amb la companyia dels inseparables Pedro i Vicenç. En aquests actes també es presenta Fins que siguem lliures, també editat per Ara Llibres i escrit pel màxim col·laborador d’Oriol Junqueras, Sergi Sol. El llibre, que ja va per la setena edició, l’ha prologat Marta Rovira des de l’exili suís.
Amb la seua roba còmoda, amb un jersei de cremallera que llueix una estelada vertical —cosida, que recorre el suèter de dalt a baix— i amb la seua mirada impactant, amb uns ulls tan grans que fan la impressió de no cabre a les conques, Artur s’acomiada igual que saluda. “Déu te guard, noi!”, exclama després d’una abraçada sincera i agraïda. És la solidaritat, l’atenció i la lluita contra la situació que pateix el seu fill el que més actiu el manté. I també el desig de la independència de Catalunya, que espera viure “al més aviat possible”.