En Portada

«No veig possible un referèndum acordat, però no hem d’abandonar mai aquesta via»

Des de fa  any i mig, Marta Rovira i Vergés (Vic, Osona, 1977) viu a la ciutat de Ginebra. El seu no va ser un trasllat voluntari, sinó un exili polític després que el jutge Pablo Llarena la processara per rebel·lió pels fets de l’octubre de 2017. Marta Rovira, que no formava part de l’Executiu català, no es va presentar al Suprem a declarar i des d’aquell moment manté el seu càrrec de secretària general d’Esquerra Republicana des de Suïssa. Allí, en el seu despatx humil, ens atén per parlar de l’actualitat política i de la situació repressiva que ella i tants altres polítics catalans estan patint.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un any i mig a l’exili. Com es troba?

—Bé. Estem bé. El que buscàvem venint a l’exili, sobretot, era poder mantenir la família. Conviure amb el meu company i la nostra filla, que va fer set anys l’endemà que jo arribés aquí. Quan tens aquest objectiu complert, en venen d’altres, i et planteges si el teu exili pot contribuir políticament a la situació. En el meu cas, com a secretària general d’Esquerra Republicana, intento ajudar tant com puc el partit. I mantinc la visió col·lectiva del moviment independentista treballant en l’àmbit internacional. De fet, triar Ginebra no va ser anecdòtic: la ciutat té aquest perfil de política internacional i és un àmbit en què podem fer molta feina.

—La majoria dels seus companys van marxar a Bèlgica. La seua decisió va obeir a això?

—Va ser una decisió més personal que política. Ells em volen empresonada, callada, inactiva i lluny de la meva família. Per això vam prendre la decisió. I de manera ràpida: no s’esperava que ens cridessin a declarar al Suprem aquell 23 de març. Estàvem al mig de la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat de Catalunya. Quan va passar, la lectura que en vaig fer va ser absolutament política. Aquesta gent vol decidir qui presidirà la Generalitat i volen escarmentar. Utilitzaven el dret penal per fer política. Aquesta gent farà de nosaltres el que li donarà la gana per motius polítics i posen la teva vida personal enlaire. El meu company i jo vam tenir a penes mitja nit per prendre la decisió.

—Com s’explica que la processaren per rebel·lió quan no va formar part del Govern?

—A la resolució, que són els únics motius que tenim per escrit que expliquen la imputació, diuen que, pel fet de ser secretària general d’ERC, soc imputada per rebel·lió. L’altre motiu que donen és que jo estava en les reunions del presumpte nucli dur que preparava la independència i el referèndum.

En un article seu publicat al digital Catorze deia que tenia la certesa, pel que li explicaven els seus advocats, que l’empresonarien si acudia a declarar.

—Jo estava molt segura que passaria això. I no era l’única: al meu voltant hi havia companys polítics que tenien la mateixa opinió. Jo vaig rebre trucades de periodistes i polítics que em van dir que féssim una lectura correcta del que estava passant. Allò era una decisió política i pintava molt malament. Jo, tres setmanes abans d’aquella citació, havia anat al Suprem i pagat una fiança de 60.000 euros. Des de llavors no havia passat res que fes pensar que jo havia d’ingressar a la presó. Però això no anava de dret, sinó de política. I amb els advocats vaig fer un pacte: ells prenien les decisions professionals i jo les polítiques. I com que va pesar més la política, ens acabarien tancant a tots. Val a dir que, quan va saltar la notícia que ens citaven, era un dimecres al migdia i estaven cridats a declarar per divendres. Jo estava pujant a un pont aeri per anar a Madrid a visitar els meus companys a la presó. Quan vaig aterrar, tot s’havia fet gran i tothom debatia sobre què estava passant. Vaig alterar, llavors, les meves visites. Volia començar per Soto del Real veient els Jordis [Sànchez i Cuixart] i acabar per Estremera. Però vaig anar a veure primer l’Oriol [Junqueras]. Ell ho veia igual que jo. Això no tenia bona pinta. No hi havia raons per pensar que havien de prendre mesures diferents a la llibertat provisional que teníem. El mateix Oriol em va dir: “Rumia-ho ben bé. Aquí dintre ja hi som els que hi hem de ser”. Amb totes aquestes reflexions, vaig intentar convèncer els meus companys que això no aniria bé. I vaig acabar sent l’única que va prendre aquesta decisió. Hi ha gent que preferia militar políticament a la presó. Això és molt legítim, respectable i necessari: des de l’exili necessitem explicar que tenim presos polítics. I a mi em van pesar molt les raons personals.

—Com és la vida a Ginebra?

—No vaig marxar amb un manual de l’exili sota el braç. De fet, vaig marxar amb les mans al cap. La vida s’ha anat estabilitzant des d’un punt de vista personal. Tot i que sempre hi ha la incertesa què acabarà passant, si podràs continuar estant demà amb la teua família o podràs continuar treballant políticament. I a nivell d’intensitat política,  és total. Estic totalment connectada amb el partit. Aquí estem obrint moltes vies de contacte internacional, que és un avantatge de l’exili. La distància t’allunya de la realitat necessària per prendre les millors decisions. Per això, cal utilitzar la prudència a l’hora de comprendre el que passa a Catalunya. Però l’exili té també una cosa molt bona, que és la perspectiva, la distància i la visió estratègica. Per això, alguns titulars incendiaris del dia a dia et fan veure que d’aquí a una setmana seran fum. Cal trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra. Per a mi, la política és tocar, sentir, escoltar, sortir al carrer. Tot això intento suplir-ho via telèfon i visites per veure una mica totes les realitats. I amb tot això cal fer un consens si volem seguir avançant.

—La seua presència ha generat debat públic a Ginebra?

—La meva presència aquí desperta interès solidari, de comprensió, també mediàtic i periodístic. Però a mi tampoc no m’ha interessat. Jo he fet el just perquè s’entengui per què estem aquí i què està passant al nostre país.

Marta Rovira / Jordi Play

—Però pensa que hi haurà un nou intent d’extradició una vegada hi haja sentències contra els qui han estat jutjats?

—Això és el que diu tothom. Veurem com el fonamenten i com fan l’intent. Ja ho entomarem. A mi no m’agrada especular: que facin el que considerin i ja contestarem degudament.

—Com és la seua relació amb Anna Gabriel? Comparteixen ciutat d’exili.

—Abans, al Parlament, era una mica més distant. Teníem la relació política que havíem de tenir. És evident que la relació política encara hi és. I molt més profunda, perquè compartim la visió que ens dona l’exili, l’anàlisi i un cert horitzó. Per a mi és molt més fàcil parlar amb l’Anna avui. M’és molt més útil. I a nivell personal també, és clar. Ens veiem sovint i ens ajudem personalment, com és normal.

—Abans explicava com veu la política des de l’exili. En algun moment ha pensat a deixar d’exercir-la?

—Clar. És lògic que hagi tingut aquest pensament. Jo no vull ser un obstacle ni tenir una visió equivocada. He fet moltes reflexions internes d’aquest tipus i també amb molts companys. I perquè el nostre rol és de ser-hi i de construir relleu. Amb l’Oriol ens tornem a presentar a la direcció d’ERC amb aquesta vocació: nosaltres hi hem de ser per combatre la repressió i perquè ens sentim vius aportant a la nostra organització i al país; però, al mateix temps, hi ha la reflexió de pensar si tindré la visió correcta i si és útil el que estic fent, que ho faci des d’aquí... Al final arribes a la conclusió que per força, perquè l’exili ha de ser polític —si no, no té sentit— i després intentes buscar l’equilibri. Els companys  m’estiren, la gent em demana que participi i continuo mantenint la presidència, però també veig on soc útil i on puc aportar.

—Hi ha algun motiu pel qual no  haja estat en cap llista electoral?

—El primer motiu és que vaig deixar l’escó al Parlament abans de marxar. I això ho tenia molt clar. Estava molt convençuda que passaria el que va acabar passant. Però també estava a mitja investidura el Jordi Turull i no hi podia faltar cap vot. Tenia també la sensació que, si me n’anava, podia impedir la investidura de Turull, si finalment ningú no va a la presó. Perquè quedava la segona sessió del debat d’investidura... Vaig deixar l’escó i aquí es va produir una sensació de “potser va estar bé deixar l’escó”. Però també hi havia la de “potser hauria d’haver lluitat pels meus drets com a diputada”. Per tant, no he necessitat ni presentar-me a una llista ni mantenir un escó per fer del meu exili un exili polític. He trobat el meu equilibri. De tota manera, vaig tancar la llista de les eleccions municipals d’ERC a Vic.

—Fem un salt endavant i anem a l’octubre de 2017. Què es va fer malament després de l’1 d’octubre?

—O potser cal preguntar-se què es va fer malament després però també abans. Va costar arribar a l’1 d’octubre i està bé que ho reconeguem. Com també està bé reconèixer que vam fer una proesa. I crec que, si el nostre país en un futur pretén tornar a fer un embat democràtic, ha d’assumir els aprenentatges. Per a mi no hi ha errors, sinó lliçons. I crec que l’independentisme ha de tenir una visió crítica sobre què no va funcionar abans i després de l’1 d’octubre amb aquesta visió. Vam arribar a l’1 d’octubre com vam arribar: amb una pressió i un setge brutals des de feia molts mesos. Amb molts dubtes a nivell polític malgrat que hi havia un consens molt gran sobre que calia fer un referèndum. De fet, si repasseu la història, hi ha gent que dubta d’aquell referèndum i van fer un pas al costat molt legítim i respectable. Hem après què està disposat a fer l’Estat espanyol, com funciona el seu sistema d’amenaces i de pressions ateses determinades decisions polítiques. Hem après que per al pròxim embat democràtic hem de funcionar de la mateixa manera, amb la complicitat entre la política institucional i el carrer, la mobilització popular. Sovint es comenta que l’1 d’octubre va ser una cosa totalment autoorganitzada i espontània. I soc molt crítica amb aquesta visió, perquè va ser un moment d’absoluta complicitat entre la política institucional i la mobilització popular. L’1 d’octubre vam sortir a la palestra internacional i ara, el que hem de fer, és explicar què va passar, amb perspectiva històrica i visió de futur. Però a nivell internacional ens queda molta, molta feina per fer. I és evident que, si el proper embat no volem que es quedi en un conflicte intern, que és el que sempre mira de fer l’Estat espanyol, la part internacional és fonamental per poder avançar.

—I s’està avançant en aquest sentit?

—L’1 d’octubre ens va posar en un altre replà. I ho estem utilitzant. Òptimament? Fem el que podem. Però crec que hi ha absoluta consciència que l’àmbit internacional és prioritari. La repressió no volen que transcendeixi, el conflicte polític no el reconeixen de cara enfora, a la comunitat internacional li diuen que “això ja ho resoldrem nosaltres”. El fet que hi hagi hagut un canvi de Govern i que Pedro Sánchez i el PSOE estiguin al capdavant, a nivell internacional genera una lectura còmoda de dir: “Ara sí que ho resoldran, hi ha un Govern més demòcrata”. Són aquestes dinàmiques les que hem de saber gestionar a nivell internacional si volem que se’ns entengui. Abans hi ha una feina de narrativa, d’explicació, de generar comprensió. Una vegada tens aquest estadi, pots passar al següent.

 Marta Rovira / Jordi Play

—Quina part de la seva feina aquí va dedicada a aquest àmbit?

—Molta part. No tinc prou temps per dedicar-me a ERC i a la Catalunya interior i per dedicar-me a la part internacional.

—Ara que hi ha certa perspectiva de temps, pensa que s’haurien d’haver convocat eleccions després de l’1 d’octubre?

—Crec que no. Jo mai no em vaig negar a una convocatòria d’eleccions, només vaig intentar connotar-les o condicionar-les. Perquè si unes eleccions eren assumides per l’independentisme tal com estaven plantejades, sense relat comú del que havia passat i de cap a on anàvem i tornàvem a una batalla per la unitat, tot això ens feia molt de mal. Per tant, o aquella era una decisió conjunta, una entesa —i això no vol dir llistes unitàries— o unes eleccions serien una competició entre nosaltres en un moment molt delicat. Perquè vindrà la repressió, perquè ens dividirem molt més... Aquesta va ser la meva posició en tot moment.

—Sovint els retreuen a vostès, a ERC, que van ser els qui més van insistir a fer la declaració unilateral d’independència i que ara siguin els qui han volgut posar el fre. Com ho està vivint, això?

—Trobo que és una lectura molt simplista de tota la situació, una anàlisi propagandística de cara a la galeria. Si ens remuntem al que va passar abans de l’1 d’octubre, nosaltres estàvem al capdavant d’un grup de diputats de Junts pel Sí que, 15 dies abans de l’1 d’octubre, havia començat una campanya per tot el territori amb 500 actes explicant què faríem l’1 d’octubre i què faríem després. I això no era ERC, sinó la cara que havíem posat els 68 diputats al Parlament. És per això que, quan hi ha la discussió de què hem de fer després de l’1 d’octubre, jo vaig fer una petició molt estricta: “si us plau, els que finalment penseu què és el que s’ha de fer, ho heu d’explicar al grup parlamentari, perquè portem una inèrcia de 68 diputats arreu del territori dient que farem la DUI i que s’aplicarà la Llei de Transitorietat. I això es canvia d’un dia per l’altre, pràcticament. Per tant, per a mi —i no explicaré més coses, ja ho farem quan toqui, perquè si no aprofundim plegats en determinades dinàmiques ens afeblirem i no vull afeblir el moviment—, determinades lectures que es fan són simplistes. Sempre que m’assec amb un independentista amb qui vaig compartir aquells moments demano exigència i sinceritat perquè després hi pugui haver lleialtat i confiança per continuar. Si no, ens tornarem a instal·lar en lectures simplistes i intencionades que busquen beneficiar un o altre partit i que no serveixen per avançar.

—Però està d’acord que pot ser difícil d’entendre o d’explicar que ERC en cert moment estigués tensant molt la corda per la DUI i que ara, bé que en un altre context, hagi pressionat per investir un president del Govern de l’Estat espanyol?

—Sí, ho entenc perfectament. I crec que bona part de la campanya de desgast que estem tenint aprofundeix en la dificultat que la gent entengui això. Claríssimament. I hem de batallar perquè s’entengui. A mi em costa sortir a explicar el que va passar i fer-ho sola. Perquè el que jo vaig demanar després dels fets d’octubre és que el que féssim, ho féssim plegats. Si no fem exactament el que hem dit que faríem per molts motius, el que hem de fer és sortir i explicar-ho plegats. I dir: “Vam dir que faríem això i allò, però per aquest i aquest altre motiu no es pot fer”. Però aquesta entesa no va ser possible. Què neix després de la no-entesa? La competència. No en vull parlar més. Penso que no ens aporta. No hem parlat més i hem assumit en bona part aquesta campanya intencionada —i de vegades contradictòria, això és el que més em preocupa— amb una certa esportivitat per continuar. Si no, entrarem en la fase de retrets. Jo moltes vegades he hagut de fer esforços de contenció. Tinc retingut i escrit tot el que va passar, com ho té la majoria dels que hi eren. Però en moltes cròniques s’ha dit absolutament el contrari d’alguns de nosaltres. De mi també. D’una banda, jo era la que plorava a les reunions i de l’altra era la radical que pressionava per fer la DUI sense cap tipus de responsabilitat. Que es posin d’acord ells. Jo sé què va passar. I penso que l’única manera de superar aquest moment, perquè no l’utilitzem en contra del moviment independentista, és sortir a explicar-ho plegats. I això no crec que passi de moment. Per tant, estem construint sobre determinades mancances. A través d’aquestes campanyes que fem en contra de nosaltres mateixos, la repressió entra d’una manera bestial. Quan la repressió veu que ens dividim i que, a més a més, aquesta divisió és emocional moltes vegades, tens la repressió augmentant els rumors i furgant en les ferides. Per aquest motiu, jo fa un any vaig decidir treballar en això. Vaig considerar que, com que havia estat a dins, podia mirar de mitigar-ne els efectes i un any després puc dir que no estem en un moment òptim però que hem avançat molt.

—Potser fins que no acabi tot el procés judicial no es podrà explicar bé això?

—I després, segons com acabi el procés judicial, tampoc. La Carme Forcadell ho diu molt bé. “Segur que entre tots plegats ens haurem de perdonar nosaltres mateixos moltes coses. Ja ho farem. Si no som capaços de fer-ho ara, seguim. Concentrem-nos ara en el que tenim”. Per a mi, aquesta frase és de calaix. Jo vaig treballant com una formigueta perquè es guareixin aquestes ferides i per desfer aquests malentesos, per evitar campanyes en contra de tots nosaltres. I al mateix temps tinc la vista posada en l’horitzó: volem acabar la feina, volem guanyar. Si tots interpretem que volem guanyar i que hi ha una oportunitat històrica amb les variables polítiques que tenim... Jo sempre obro les reunions preguntant si estem tots d’acord que hi ha una oportunitat històrica encara sobre la taula. Hem assumit que això és un conflicte polític? Tothom n’ha pres consciència? Doncs posem-nos a treballar. No hi ha un projecte polític des de l’Estat espanyol per a Catalunya sobre la taula. I no n’hi haurà. No hi ha una correlació de forces sincera i responsable que assumeixi que a Catalunya hi ha uns reptes que cal resoldre. No hi ha aquesta actitud. El relat a l’Estat espanyol l’ha guanyat la FAES. I el relat de la FAES ja sabem quin és. Aleshores, on és el marge de maniobra perquè l’Estat espanyol faci un projecte per als ciutadans de Catalunya? No hi és! Per tant, no ens queda més responsabilitat que aprofitar aquesta oportunitat històrica que tenim nosaltres, que estem bastint un projecte polític. Que és el de fer una república per a tothom, amb igualtat d’oportunitats, amb futur, amb progrés. Progrés! La nostra idea és de progrés, no d’immobilisme ni d’idees antidemocràtiques. Tot això que es cou ha de ser la nostra finestra d’oportunitat, també, per explicar-nos al món i fer passes endavant. Per tant, si interpretem que encara tenim una finestra d’oportunitat, intentem gestionar el que va passar de la millor manera possible.

—Pel que diu, entenem que un referèndum acordat no el veu possible ni a curt ni a mitjà termini.

—Jo no el veig possible. Però no dic que no s’hagi de jugar la carta del referèndum acordat. No hem d’abandonar mai aquesta via. És la nostra, la demòcrata, la d’utilitzar la millor manera possible de resoldre aquest conflicte. Quan jo parlo amb gent a nivell internacional i els explico les dinàmiques i els pregunto com s’ha de resoldre això, em diuen que amb un acord dialogat i democràtic. Quan els poso el referèndum sobre la taula l’assumeixen. Per tant, aquesta és la nostra via. I el que hauríem d’aconseguir és que, com segurament per la via del diàleg i la negociació no hi ha les condicions  perquè es doni aquest referèndum, obtenir els suports perquè l’Estat espanyol entengui que és la millor solució. Com diuen les enquestes a Catalunya, que la majoria de ciutadans sí que entenen que aquesta és la millor solució.

Marta Rovira / Jordi Play

—Hi ha confiança que des de l’exterior es doni la pressió suficient perquè l’Estat espanyol convoqui aquest referèndum?

—Crec que tenim oportunitats perquè la comunitat internacional continuï entenent el conflicte polític amb les variables domèstiques amb què nosaltres el vivim i l’entenem. La comunitat internacional, amb la sentència, que és repressió, que és condemna de la democràcia i dels drets civils i polítics per haver fet un referèndum... això és una bomba a la comunitat internacional. I depèn de nosaltres que la sentència sigui percebuda així. Perquè l’Estat espanyol tindrà a punt els seus recursos, els seus canons, el senyor Borrell i no sé quantes milionades o Espanyes Globals per vendre que aquesta és la seva manera democràtica de resoldre la situació. Per tant, tenim en el camí certeses que hem d’aprofitar. I mentre les aprofitem hem d’explicar a Europa, com també ho fa el [Carles] Puigdemont en les xerrades que fa, que com que això va de democràcia, estem contribuint a un repte que és global. És que és bo que Catalunya resolgui la seva situació democràticament. És que és bo forçar l’Estat espanyol a assumir que aquest és un conflicte polític, no judicial, i que s’ha de resoldre democràticament. És una aportació a la comunitat internacional. A la governança democràtica. Aquesta és la nostra feina. I per això des d’ERC diem que la confrontació i el diàleg són absolutament complementaris. No hem d’abandonar cap via.

—Creu que afavorir la investidura de Pedro Sánchez hauria servit per garantir una gestió el més favorable possible a la sentència contra els presos?

—Els presos van estar 90 dies empresonats pel Partit Popular i més d’un any pel PSOE. Això és una quimera per explicar-ho nosaltres a nivell internacional. Però ho hem d’explicar. Si el PSOE hagués volgut fer un gest, tenia els seus instruments per actuar. I no n’ha fet ni un. És més: té resolucions, una gairebé per cada pres, del Grup de Treball contra les detencions arbitràries de l’ONU dient que els ha de posar en llibertat immediata i són resolucions que interpel·len tot l’Estat, i per tant també el Govern espanyol, i el gest que ha fet és que il·legalitzin els experts de l’ONU que han fet aquestes resolucions. Justament quan altres estats com ara França han fet cas d’aquestes resolucions quan consideraven que determinats empresonaments eren injustos. I jo em pregunto, quin gest ha fet el PSOE envers els presos? I què canviarà quan ho tingui pitjor? Quin gest farà quan hi hagi condemna? Perquè serà una condemna certa, eh? Quin marge de maniobra tindrà amb la condemna sobre la taula, si sense condemna podia i no ha volgut actuar? Per tant, no crec que facin cap gest.

—Per tant, no valia la pena investir Pedro Sánchez?

—Hi ha una variable que és l’única que em convenç i que costa que convenci l’independentisme. No per investir Pedro Sánchez, sinó per no haver estat nosaltres el primer obstacle perquè l’Estat espanyol no tingués aquest Govern i que hagués pogut ser un Govern d’esquerres i progressista. Però nosaltres, d’entrada, vam dir que no seríem un obstacle. I aquest missatge només l’entenc en el context de la prioritat internacional. Aquest missatge és de matís i costa molt d’introduir a Catalunya: quan hi ha el canvi de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez, tots els contactes internacionals que jo tenia aquí interpreten que això era fantàstic, perquè es resoldria el conflicte democràtic. I hi ha qui em truca per dir-me que ara sí, que ho resoldrem. I no els pots explicar que no, perquè ells volen gestionar-ho amb una certa comoditat, i interpreten la lectura fàcil i esperançadora que un Govern progressista que, a més, és un brot verd en tot aquest protagonisme de l’extrema dreta a Europa ja anirà bé. I és llavors quan l’Estat espanyol ens defineix a la comunitat internacional com uns radicals, uns irresponsables, uns intransigents, uns supremacistes i uns ultranacionalistes. Per tant, si entenem que el proper embat democràtic reeixirà, sobretot, si la comunitat internacional ens entendrà i avalarà, ens l’hem de treballar. I la política espanyola és una molt bona manera de llançar un missatge en aquest sentit. Evidentment, això pot tenir costos interns. Per tant, és una maniobra hàbil per dir “nosaltres, d’entrada, no serem un obstacle perquè el senyor Pedro Sánchez governi”. És més, si aquest senyor alguna vegada torna a ser investit, haurà de seure a la taula de diàleg. Aquest és el relat que estem fent portes enfora per guanyar legitimitat. I això ens donarà legitimitat: haver-ho intentat tot novament amb un Govern diferent al del PP. Això vol dir que ERC només fia la possibilitat d’un referèndum pactat a la negociació i al diàleg amb el Govern espanyol? Home, no em feu riure. Això és responsabilitat d’ells. Que es moguin ells. Nosaltres ja estem asseguts a la taula. S’han de moure ells. I crec que no tindran molta correlació de força ni molts motius que els puguin fer moure. Però nosaltres no hem de deixar de jugar aquesta via de la determinació que estem disposats a jugar fins al final.

—S’ha parlat molt que l’opció de tenir un Govern efectiu a Catalunya era una via útil per tenir més suports sobretot a partir de les polítiques socials. Quan després s’han d’aplicar retallades, per qüestions com les bestretes impagades per l’Estat espanyol, no acaba sent això una mica contradictori?

—Tot és contradictori a la vegada. Quan rebo la notícia de les bestretes, penso que l’incompliment i la deslleialtat institucional del Govern espanyol cap a Catalunya és la mostra que estem en un conflicte polític. Claríssimament. I se li ha de donar aquesta lectura i, al mateix temps, continuo pensant que el Govern de Catalunya té un repte grandiós i que és el que sempre hem defensat: la primera prioritat de les institucions ha de ser la de servir la ciutadania. Penso que l’independentisme ho ha de fer amb una visió molt àmplia. Els independentistes hem de voler governar absolutament per a tot el país. Hem de generar igualtat d’oportunitats absolutament per a tothom, vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin, pensin el que pensin. El Govern ha de tenir aquest rol, a part de defensar la democràcia i els drets civils i polítics de tothom. I a part de trobar aquest punt de complicitat amb la ciutadania per decidir cap a on anem.

—Abans parlava de l’eina internacional i un dels instruments que havia de reforçar aquesta via és el Consell per la República. Li sap greu que a nivell d’adscripcions i de suports no hagi sumat l’èxit que es preveia?

—No sé quines expectatives tenia, però a mi em sembla un èxit que hi hagi un organisme a l’exterior que el que faci sigui recollir adhesions de persones clarament republicanes que aportin recursos i puguin treballar des de la comunitat internacional. No conec les expectatives. Potser a mesura que passi el temps i es vegi quin paper desenvolupa el Consell per la República, rebi més suport. Però és un espai útil. Crec que ha d’explicar bé la feina i la funció que fa.

Marta Rovira / Jordi Play

—En tot aquest temps que vostè porta aquí, ha reflexionat sobre quin és el camí per al pròxim embat?

—Opinió personal de Marta Rovira?

—Si us plau.

—Aquesta opinió pot ser equivocada i està en permanent consens amb la resta d’opinions. Amb aquesta opinió no vull imposar ni guanyar per sobre de cap altre independentista. És la meva aportació i potser no tinc raó. Però crec que no hem d’abandonar la via del referèndum. Crec que ens carrega de molta legitimitat que vulguem resoldre el conflicte polític democràticament. I crec que si llegim la nostra societat hi ha la necessitat d’un referèndum per resoldre aquesta situació. A més, el referèndum ens permet sumar el 50% de la societat i connectar amb una sèrie de gent que no és independentista, però que creu que aquesta és la solució. Per a mi aquesta és la clau. Per aconseguir un referèndum d’autodeterminació i que el resultat sigui efectiu, amb reconeixement internacional, crec que hi ha tres vies. Una és la del diàleg i la negociació, amb un Govern del PSOE nou que ja sabem que no vol. Però la comunitat internacional espera que fem aquesta via mentre forcem el Govern espanyol a seure a la taula per assumir aquest referèndum. Aquesta és la segona via. Perquè aquest referèndum d’autodeterminació només depèn de nosaltres. Perquè l’autodeterminació no s’autoritza, és pròpia dels pobles que l’exerceixen. I és evident que per exercir-la necessitem una tercera via, que és l’aval internacional. Necessitem que l’Estat no actuï amb violència sobre el referèndum i que el resultat sigui reconegut. Per a mi, aquesta és la via: l’exercici del dret d’autodeterminació per la via d’un referèndum, negociar-lo al mateix temps que forçar-lo i forçar-lo al mateix temps que, si cal, tornar-lo a fer. Penso que no estem en una fase resolutiva perquè no hi estem preparats en aquests moments. Això vol dir que estem en una fase acumulativa de legitimitats internes i externes del referèndum. Necessitem que tothom assumeixi el referèndum com un instrument a Catalunya. Necessitem acumular forces  de gent que s’ha d’adonar que l’Estat espanyol no té cap projecte per a Catalunya i que, per tant, potser encara avui no, però amb un urna al davant votarà a favor de la independència. Per tant, cal gestionar també aquesta acumulació de forces. I preparar-nos, perquè aquest és un dels aprenentatges de l’1 d’octubre: hem d’estar molt més preparats. Ara ja coneixem moltes més coses. Per tant, hem de posar l’exigència en la preparació.

—Quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem?

—Ha de tenir quatre àmbits de resposta. Una ha de ser la mobilització popular: la gent connectarà amb les porres de l’1 d’octubre, amb el 3 d’octubre, hi haurà una onada d’indignació que farà sortir la gent al carrer. Hi haurà una mobilització popular en la línia del que deia Jordi Cuixart: ens esteu condemnant uns drets. Un altre àmbit: la reacció institucional que està en discussió, però si us plau, traiem la pressió del Govern de la Generalitat. La reacció institucional l’han de fer totes les institucions del país: Govern, Parlament, ajuntaments, diputacions... Cal que hi hagi una nova onada de legitimació de la democràcia, dels drets i del projecte independentista. Perquè ser independentista no és un delicte. Tercer àmbit, l’internacional. No el descuidem: la reacció ha de connectar amb tota aquella gent que no s’explicava els cops de porra per fer un referèndum. S’ha de treballar molt bé la reacció internacional. I per últim, la reacció jurídica. Hem d’estudiar la postsentència des d’un punt de vista jurídic i treballar els recursos judicials en els àmbits que corresponguin.

—Per últim, parla de la reacció institucional. I esmentava ajuntaments i diputacions. Els darrers pactes que s’han fet després del 26 de maig entre partits independentistes i el PSC com se’ls va prendre?

—ERC va treballar per tenir com més governs independentistes millor. I crec que no se’ns pot retreure res. Llavors, com vol que entengui que altres, podent tenir governs republicans o independentistes, no ho fessin? Encara no ho entenc. Per tant, algú ens deu alguna explicació. Sobretot pel que fa a la Diputació de Barcelona.

Marta Rovira / Jordi Play

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.