Judicialització

La resposta a la sentència: fer de l’enuig una oportunitat

La sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes és a tocar. Davant d’un escenari d’espera tensa, queda per saber si la resposta estarà al nivell desitjat per l’independentisme i, sobretot, si la mobilització popular servirà per canviar un escenari que s’albira convuls.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quina serà la resposta a la sentència del Tribunal Suprem? Les entitats cíviques i les plataformes adreçades a aglutinar forces ja han convocat la ciutadania per al mateix dia que es pronuncie l’alt tribunal. El millor pronòstic, però, es pot fer girant la mirada enrere. Les manifestacions, sempre multitudinàries, han fet del moviment independentista català un actor únic a Europa durant els últims deu anys. Cap altre corrent polític ha estat capaç de manifestar-se tantes vegades i de manera tan massiva. Cal esperar que, davant una previsible condemna a llargs anys de presó contra els líders independentistes, la ciutadania respondrà amb més ràbia i motivació que mai.

Queda, però, per saber si aquesta mobilització contribuirà a cap canvi. Des de la Generalitat de Catalunya s’ha al·ludit en diferents ocasions al momentum que podria representar la reacció popular a la sentència. Algunes veus, fins i tot, han suggerit que es podria generar gairebé un nou 1 d’octubre. Altres, més pessimistes, temen que la mobilització, tot i que possiblement inèdita, no tindrà més conseqüències que un ressò internacional immediat i l’autosatisfacció ciutadana d’haver protagonitzat una altra jornada històrica.

«El carrer s’ha manifestat de manera massiva des del 2010 fins ara, sempre de manera noviolenta, i el poder central no n’ha fet cap cas». Són paraules d’Arcadi Oliveres, economista català i activista per la pau i els drets humans de llarga trajectòria. Oliveres, malgrat això, assegura que les manifestacions «han de tenir continuïtat, sense cap mena de dubte», si bé «em temo que caldrà treballar-hi més».

Més enllà de la resposta mobilitzadora a la previsible sentència condemnatòria del Suprem, Oliveres considera que s’han de fer més coses. Com a idees, proposa trobar interlocutors arreu de l’Estat. «Hi ha figures de referència que defensen l’autodeterminació de Catalunya, però no hi ha cap presa de consciència interessant». L’activista tampoc no entén «per què no s’ha començat a processar els processadors: ningú no ha buscat les pessigolles a Juan Ignacio Zoido -qui era ministre d’Interior durant l’1 d’octubre- per les detencions arbitràries i el maltractament de la gent. Penso que amb el dret es pot fer alguna cosa».

Malgrat totes aquestes idees, la mobilització ciutadana és elemental, segons Oliveres. «Només collant, prenent consciència, insistint i demostrant internacionalment la teva força, potser algun dia aconseguirem alguna cosa».

També de llarga trajectòria, però en l’àmbit política, és el recorregut de la jurista Magda Oranich. Implicada en la defensa dels presos polítics, reconeix que amb les mobilitzacions post-sentència no s’aconseguirà tenir «d’un dia per un altre la independència». En canvi, troba un avantatge a aquest escenari immediat: «ja sabrem on som». Oranich explica que «portem dos anys a l’espera de què passarà amb els presos. Hi ha hagut una situació de guaret, a l’espera de tornar a prendre la iniciativa. Amb la sentència, l’actitud de l’independentisme tornarà a ser activa». Segons la jurista, fins ara, gairebé tota l’estratègia s’ha basat en la defensa de les persones jutjades al Tribunal Suprem.

Pel que fa a pronòstics de condemnes, Oranich pensa que aquestes no seran d’entre 15 i 25 anys, tal com demana la Fiscalia. «Seran més baixes, però de molts anys». La jurista té el dubte de «com s’ho muntaran amb els Jordis i Carme Forcadell», que no integraven l’executiu català en l’època dels fets. Però està segura que la decisió dels jutges obeirà al que han vingut fent fins ara. «Com a jurista, no entenc que aquests anys no s’hagi posat ningú en llibertat condicional. Si no ho han fet, és que la sentència serà dura».

Montserrat Tura també procedeix del món polític. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (Vallès Oriental) entre 1987 i 2003 amb el PSC. També amb els socialistes va ser consellera d’Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010) amb els dos governs tripartits. Tura, que avui exerceix el seu ofici de metgessa, també té els ulls posats en l’actualitat política. I considera que la resposta a la sentència serà «un capítol més d’aquesta causa excepcional».

«Ni s’haurien d’haver produït determinats fets durant la tardor de 2017 ni s’hauria d’haver dictat presó preventiva», critica l’exconsellera, que entén que el llenguatge polític s’ha contaminat els darrers anys. «Tothom diu moltes barbaritats, i entre aquestes barbaritats hi ha el fet de no haver explicat les possibles conseqüències de les decisions que es prenien en determinats moments». Entre aquestes «barbaritats» l’exconsellera subratlla paraules de Quim Torra, «qui diu que només acceptarà l’absolució quan distints advocats dels acusats han admés que hi va haver desobediència. Per tant, és evident que absolució no hi haurà».

Davant d’aquest escenari de tensió, l’exconsellera lamenta el fet que, «tot i que la majoria dels manifestants seran pacífics, alguns pensaran que cremar pneumàtics al mig d’una autopista és pacifisme». Preguntada si, tal com diuen diferents veus de l’independentisme, la sentència provocarà un nou momentum, assenyala l’Estat com el gran provocador de reaccions independentistes. «L’Estat sempre s’equivoca», afirma. «Les decisions injustes sempre són contestades amb reaccions i contra això és possible una acció unitària». Alhora, però, Tura troba una contrapartida derivada d’aquest escenari de tensió: «el catalanisme podria continuar sent una alternativa política reactiva, quan sempre ha estat propositiva».

Una altra de les persones consultades és Borja de Riquer. El catedràtic d’Història Contemporània no s’atreveix a fer pronòstics. «La història té tants casos i tant diferents que és impossible trobar un que s’assembli al que estem vivint. A més, la societat d’ara és molt distinta a la de temps anteriors». Sí que està segur, en canvi, que l’independentisme sumarà tots els seus esforços a prioritzar la resposta a la sentència. «Aquesta serà la pedra de toc i l’impacte català, estatal i internacional, fonamental de cara a les conseqüències». De Riquer posa com a exemple la condemna contra Lluís Companys i el govern català el 1935 per rebel·lió. «Als nou mesos van sortir al carrer perquè hi va haver unes eleccions i una amnistia. Això és probable? És difícil dir que sí o dir el contrari».

Siga com siga, és evident que, de distintes formes, la resposta a la sentència intentarà ser aprofitada per l’independentisme com un esdeveniment central per agafar un nou impuls. I els precedents conviden a pensar, també, que l’Estat tindrà un ull a sobre per explorar un càstig segons la virulència de la resposta. La política girarà sobre aquesta qüestió durant els propers dies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.