Fan servir el terme colp d’Estat de manera abusiva. Ho va ser l’1 d’octubre, les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre o la manifestació contra l’escorcoll al Departament d’Economia i Hisenda. “A Espanya hi ha hagut dos cops d’Estat, el de Tejero i el de Forcadell”, deia Albert Rivera. “Señor Rufián, admítalo: prepararon un golpe y no les salió bien”, etzibava José María Aznar al diputat d’Esquerra Republicana en una comissió al Congrés. I un avorrit etcètera.
És la manera d’avançar-se al relat dels fets per imposar-lo de manera matussera. Els colps d’Estat són fabricats pels qui, amb un més que limitat marge de maniobra, no tenen suficients altaveus com per desmentir acusacions inversemblants. Són colpistes aquells qui, amb encert o sense, van qüestionar l’statu quo. Aquells que dia a dia no troben la manera de justificar-se davant una opinió pública que, ja sense remei, els criminalitza. Els relats es guanyen o es perden i, a l’Estat espanyol, tal com deia Marta Rovira, el relat l’ha guanyat la FAES.
Un relat amb un doble efecte evident: el d’enaltir o dissimular les actuacions qüestionables que arreu de l’Estat es donen per correctes o necessàries, fins i tot. Són els colps de baixa intensitat. Els que es basen a escorcollar domicilis de matinada a còpia de tombar portes. Provocats pels qui graven vídeos dient demostrar coses que no demostren mai. Pels qui no necessiten arguments per acusar per rebel·lió, terrorisme i tinença d’explosius gravant cassoles i sacs en garatges semiabandonats. Si Tamara Carrasco va patir aquestes acusacions en ferm, justificades per guardar caretes de Jordi Cuixart i xiulets, per què no ho havien de patir altres?
Res no és innocent en política. I en política policial, encara menys. A les portes d’una sentència condemnatòria del Tribunal Suprem contra els promotors de l’1 d’octubre, és ben difícil pensar que qualsevol acció ministerial és inintencionada. Ni aquesta ni les que vindran després. Ni les que van vindre abans. Sabadell ja va patir ràtzies similars en el context del cas Pandora. També hi havia acusacions desproporcionades amb l'únic propòsit d'alliçonar. Però ha calgut l’empresonament de mig govern -l’altra meitat està a l’exili perquè els jutges d’altres països rebutgen les extradicions- perquè la societat s’adone que, efectivament, en democràcia també existeixen els presos polítics i operacions policials amb intenció política.
Deia el catedràtic penalista Joan Queralt que, a Catalunya, “la gent mai no ha estat a favor d’una insurrecció, perquè aquesta és una revolució de classe mitjana i benestant”. La cita ha estat rescatada per l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta en el seu últim llibre, Procés català, classe mitjana i crisi europea, publicat recentment per Gregal. Certament, aquesta és la realitat que desmenteix els arguments d'Albert Rivera, de José María Aznar i ara d'un PSOE desacomplexat disfressat de moderació -moderació que només existeix en les ments benintencionades.
Per més ràtzies que organitzen, aquesta realitat no canviarà i les xifres de ferits i de morts provocades per l’activisme independentista mai no serà distinta a zero. El relat, però, pot fer pensar una altra cosa. Caldrà que, per més provocacions que generen i davant els esdeveniments que s’aproximen, només el relat, aquest fals relat continue sent l’únic argument capaç de fer passar per bones aquestes acusacions inversemblants contra els nou detinguts, contra els nou empresonats, contra els exiliats o contra qualsevol que, des de les seues possibilitats, qüestione aquest modus operandi politicopolicial.
