Un dels retrets més habituals entre certs sectors de l’independentisme català és que, pensen, els governants tendeixen a “folkloritzar” l’1 d’octubre de 2017. Hi ha qui tem que el referèndum no quede en el record com l’embrió d’una república catalana que esperen veure nàixer. Preocupats, els qui defensen aquest argument es mostren inquiets per la possibilitat que l’1 d’octubre siga recordat, només, com un acte de reivindicació democràtica. Segurament, el record futur de l’1 d’octubre dependrà de com es resolga la situació política present. Enguany, quan es compleixen dos anys del referèndum d’autodeterminació i quan el Tribunal Suprem, previsiblement, està a punt de condemnar a dècades de presó els qui van promoure aquella votació, la qüestió política queda lluny de ser resolta. La repressió actua amb força, bona part de l’independentisme troba a faltar referents polítics i cívics fora de l’exili i de les presons i l’Estat, el governe qui el governe, no té intenció de disminuir el seu grau d’hostilitat contra les demandes sobiranistes.
Fer vaticinis sobre quina serà la memòria catalana de l’1 d’octubre en el futur requereix un exercici inevitable d’especulació. Per filar més prim, si és que és possible en aquests casos, parlem amb tres historiadors que han estudiat a fons la memòria posterior a tres fets que van marcar l’esdevenir polític de Catalunya.
L’11 de setembre de 1714
Agustí Alcoberro és professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona. També és un dels acadèmics que més ha estudiat la guerra de Successió i les institucions catalanes que van quedar destruïdes després de la victòria de Felip V. Preguntat per quina va ser la memòria immediata posterior als fets de 1714, destaca una frase que explica molt bé per què encara, 305 anys més tard, els catalans continuen commemorant l’11 de setembre. “D’avui a 300 anys, se’n recordarà”. La va escriure al seu dietari el frare Manuel Soler, recopilat al llibre Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714, editat per Barcino a cura de Mireia Campabadal i del mateix Alcoberro.
Segons explica Alcoberro, que també va ser vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana i va exercir-hi com a màxim dirigent entre l’empresonament de Jordi Sànchez i el nomenament d’Elisenda Paluzie com a presidenta, Manuel Soler narrava la seua vida en el convent durant el setge i quedà impressionat pels bombardejos que va patir Barcelona en aquelles dates. Certament, Soler mai no havia estat testimoni directe d’episodis bèl·lics d’aquelles dimensions, i potser la inexperiència el va motivar a fer aquell vaticini encertat.
En total, la fi de la guerra de Successió provocaria l’exili d’entre 25.000 i 30.000 persones. Aproximadament la meitat, segons explica Alcoberro, eren del Principat, i l’altra meitat eren gent que havia anat a residir a Catalunya a mesura que els borbònics ocupaven els seus territoris. Per tant, entre els exiliats també hi havia un bon nombre de valencians, aragonesos i, fins i tot, castellans austriacistes.
Evidentment, fora de Catalunya també es construiria un relat dels fets clarament contraposat al que van imposar els vencedors dins dels Països Catalans. Segons Agustí Alcoberro, de tots els textos publicats a l’exili, el més important és el de Francesc de Castellví, militar austriacista i historiador natural de Montblanc. El seu testimoni està compilat a les Narraciones históricas, basat en la informació dels arxius que els exiliats havien pogut rescatar i en la memòria oral que el mateix Castellví, exiliat el 1726, va poder recollir. Aquest militar va calcular que uns 8.000 valencians van arribar a Barcelona després de la derrota patida a Almansa el 1707. En aquells moments, el País Valencià era habitat per unes 250.000 persones, xifra que evidencia la gran quantitat d’exiliats que van anar a parar al Principat procedents del sud del Sénia.
N’hi ha, però, més exemples. Un d’ells és el de Josep Plantí, advocat que va ser professor a la Universitat de Barcelona i jutge a l’Audiència de Sardenya. L’illa va caure en mans borbòniques el 1717 i Plantí es va haver d’exiliar a Viena per després fer de jutge a Milà, on va morir el 1743. Plantí va escriure uns textos manuscrits que publicarà l’editorial Rafael Dalmau durant aquesta tardor. Esdevenen “un exercici de nostàlgia de Catalunya, de la seva història, identitat i grandesa des d’un punt de vista humà, eclesiàstic, civil, econòmic i paisatgístic”, explica Alcoberro, qui compara aquests escrits amb d’altres publicats dos segles més tard, després de la Guerra Civil, per Josep Ferrater Mora —Les formes de la vida catalana— o Josep Trueta i Raspall —autor de L’esperit de Catalunya.
Des de l’exili provocat per la victòria de Felip V no sols es publicaven llibres, també hi havia commemoracions de dates. “Cada any a Viena es recordava l’alliberament del primer setge de Barcelona el 1706 amb un acte molt solemne al qual assistia l’emperador Carles VI”, pretendent al tron hispànic que va assolir el Borbó. Segons Alcoberro, “aquesta nostàlgia del territori no és purament sentimental: està acompanyada de projectes polítics de recuperació de l’statu quo anterior a 1714”. Uns anhels que són permanents, “com a mínim, fins a la dècada de 1740”, tot i que no es van materialitzar.
Però, encara que els territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa van perdre les institucions pròpies després de la victòria de Felip V, l’arxiduc Carles va conservar poder polític. Gràcies a l’acceptació de Lluís XIV de França, es va poder quedar amb els territoris hispànics que hi havia més enllà de la península. Parlem de Milà, Nàpols, Flandes o Sardenya, que després permutaria per Sicília. Amb tots aquests territoris, l’arxiduc va crear a Viena el Consell d’Espanya per encarregar-se del seu govern. Al capdavant d’aquesta tasca executiva hi va posar molts exiliats. Un sistema de govern que duraria ben poc, fins a 1736. Els exiliats, així, havien anat a parar a tots aquests llocs per exercir la direcció política.
La presència a Viena va ser, possiblement, la més important dels exiliats de la guerra de Successió. Com a memòria física van deixar l’església de la Mercè, ubicada a l’Hospital Espanyol; o el monestir de Montserrat. També cal destacar el cas del Banat de Temesvar, un territori avui dividit entre els Estats de Sèrbia, Hongria i Romania, llavors conquerit als turcs, on molts exiliats de la guerra de Successió establirien la Nova Barcelona.
No cal dir, doncs, que els fets de 1714 van ser molt més transcendents que els de l’1 d’octubre. Aquella va ser una guerra de context internacional. I és per això que bona part de la memòria dels exiliats va ser publicada en distints idiomes per tal de buscar incidència mundial. És el cas de Francesc de Santacruz, present al setge de Cardona (Bages), que va acompanyar el seu detalladíssim gravat del setge de Barcelona, publicat a Viena el 1718, de textos en castellà i en llatí. “Per tant, buscava la manera de construir un relat que només es pot fer des de l’exili”, indica Alcoberro.
Què se’n va fer, d’aquells exiliats? “L’exiliat, a diferència de l’emigrat, és la persona que sempre té la maleta a punt per tornar”, explica el professor. “I per tant, una característica de l’exili és que genera uns espais de sociabilitat, uns punts de trobada” que contribueixen a la memòria col·lectiva i que es van mantenir molt clarament fins a la dècada de 1740. “A partir de 1747 hi ha fills o nets d’exiliats que, lògicament, mantenen l’estima o l’orgull pels seus pares, però que s’integren progressivament en les societats d’acollida”. Des de 1734 Viena rebria més exiliats procedents de Nàpols i Sicília, territoris que serien conquerits pel mateix Felip V aquell any.
Alcoberro assenyala 1740 com la dècada en què la memòria de l’exili començaria, a poc a poc, a patir els símptomes inevitables del temps. “La generació que havia viscut des de 1707 va morint i a l’exili desapareix la sociabilitat comuna. En queda un record a nivell genealògic, però no un record actiu que els condicioni”. Allò va unit a una reformulació de l’austriacisme, que amb la mort de l’arxiduc Carles el mateix 1740, aquest corrent “esdevé permanent i purificat”, diu Alcoberro citant l’historiador Ernest Lluch. Segons diu Alcoberro, “l’austriacisme ja no reivindica com fins aleshores un retorn de dinastia o un canvi de règim per fer fora els Borbons, sinó que assumeix que els decrets de Nova Planta són irreversibles i busquen una reforma de la monarquia dins del mateix règim perquè els territoris derrotats durant la guerra de Successió recuperin l’statu quo que van perdre”. El memorial de greuges signat pels quatre representants de l’antiga corona presents al jurament de Carles III a les Corts de Castella en serà el manifest més destacat, si bé no va ser tingut en compte. Alcoberro destaca que aquell memorial, signat pels borbònics, evidenciava que vencedors i vençuts compartien la consciència del desastre que havia comportat el nou règim.
En tot cas, a l’imaginari dels habitants dels territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa quedava present el sentiment que s’havia perdut la llibertat. Les Constitucions perdudes quedarien mitificades “i la sensació es va prolongar durant un segle”. Tant que ja durant la guerra del Francès (1808-1814), des de Catalunya es van enviar emissaris a les Corts de Cadis demanant que, si no era possible elaborar una nova Constitució, “ens retornin les nostres institucions”. I tal com assenyala l’historiador, ja amb la Renaixença es reforçaria aquest paradigma polític impregnat del romanticisme que va caracteritzar el moviment que va durar entre 1833 i 1892. Va ser en aquell moment d’eclosió cultural quan moltes de les obres publicades reforçaren el record dels fets de la guerra de Successió i els temps polítics anteriors. Però aquesta és una altra història.
Fora com fora, “la idea que hem estat castigats, que havíem tingut un govern que era motiu de prestigi i que el que el va substituir era impresentable era una idea comuna també a principis del segle XIX i compartida, alhora, pels botiflers”. Avui, l’11 de setembre és la Diada nacional de Catalunya i, des de 2012, la data triada per l’independentisme per manifestar-se massivament.
La Barcelona bombardejada pel general Espartero
Fem un salt temporal fins a finals de la primera meitat del segle XIX. Baldomero Espartero exerceix la regència espanyola, no sense dificultats. Els carlins tiren d’un costat de la corda i, de l’altre, hi ha els revolucionaris que aposten per una onada democratitzadora, tot un atreviment polític en aquell moment. Barcelona era el camp base d’aquestes pretensions progressistes que tenien, també, el seu component obrerista —és a dir, el més revolucionari. Una circumstància que se solucionaria amb bombardejos.
Ho explica Josep Pich, professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. El desembre de 1842 es va produir el primer d’aquests bombardejos sobre la capital catalana, amb el resultat de nombrosos incendis i una trentena de morts. La memòria popular va atribuir al general Baldomero Espartero, regent d’Isabel II, l’autoria d’aquells atacs. També se li va adjudicar una frase que encara perdura quasi dos segles després: “A Barcelona hay que bombardearla, al menos, una vez cada cincuenta años”. Josep Pich observa que, “tot i que aquesta regla dels cinquanta anys s’ha anat mantenint més o menys, aquella frase no la va dir Espartero”. No hi ha constància, de fet, que aquesta frase es pronunciara en cap moment, però es manté present en la memòria col·lectiva catalana.
Pich també rescata la figura d’un altre personatge destacat en la història catalana que va ser, així mateix, un important protagonista d’aquell temps. Es tracta del reusenc Joan Prim i Prats, que ascendiria militarment en la dècada dels trenta i quaranta del segle XIX després d’haver combatut amb èxit contra el carlisme català. De fet, Prim entraria en la primera guerra carlina com a soldat i l’acabaria com a coronel. Va obtenir la màxima condecoració militar del moment: la Cruz Laureada San Fernando. Aquella guerra, que a Catalunya va acabar el 1840, un any més tard que a la resta de l’Estat, la va guanyar Espartero, protagonista del Trienni Liberal (1840-1843), qui va posar al capdavant del Govern homes de la seua confiança. Un d’ells va ser Prim, nomenat governador militar de Barcelona. Jove i ambiciós, Prim seria l’autor d’una altra frase que va passar a la història i que sí que té autoria demostrada: “O caixa, o faixa”. Traduït a llenguatge explicatiu, Prim venia a dir que si no obtenia la faixa de general, més calia anar a parar a la caixa, al taüt. Prim va tenir un rol fonamental en la repressió contra Barcelona.
El càrrec de governador l’obtindria el 1843, mesos després del primer bombardeig. Però Prim seria protagonista d’altres fets repressius immediatament posteriors com els que van sufocar la revolta progressista de la Jamància, que va tenir lloc a Barcelona durant l’estiu i la tardor de 1843. Aquell era un alçament progressista contra l’Estat liberal que va acabar amb la ciutat rendida al Govern espanyol. Entre els dies 22 i 24 d’octubre d’aquell any es produirien nous bombardejos sobre Barcelona, amb una altra trentena de morts com a resultat. Els vençuts per aquella repressió recordarien, els anys immediatament posteriors, el llavors governador Prim —que continuaria ascendint de manera espectacular com a polític— amb una cançó popular: el Xirivit.
“May més vulguen los pobres
pagar contribucions
que’ls rics les paguin totes
amb sos robats milions”.
Els versos començaven i acabaven fent una petició: fregir el governador Prim en una paella juntament amb Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, a qui Espartero va substituir el 1840 com a regent; i també amb el general Ramón María Narváez, militar i màxim representant del conservadorisme monàrquic d’aquells anys. El Xirivit era una expressió popular que, clarament, renegava dels qui dominaven la política en aquells anys. I va ser el que es va anar transmetent passats els anys. Curiosament, Pich matisa que Prim no va ser qui va ordenar aquells bombardejos, “però els progressistes pensaven que Prim, també progressista, els havia de defensar, que havia de ser el seu heroi, i l’heroi es va convertir en dolent” i en protagonista d’aquelles sàtires. Aquell, de fet, era el drama dels progressistes espanyols de l’època: d’un costat, Barcelona era massa més progressista que ells i l’havien de controlar, si calia, a canonades. Però, d’altra banda, sense Barcelona no podien governar, explica Pich.
Però Prim no quedaria per sempre com el dolent de la història. Més endavant es convertiria en un heroi més que paradoxal. A la guerra d’Àfrica de 1859-1860 es va promoure que dues diputacions hi pogueren enviar els seus propis batallons. Es tractava de la de Biscaia i la de Barcelona, territoris des d’on eixien soldats voluntaris amb vestimentes folklòriques amb la idea que no patiren cap baixa. L’element propagandístic era evident en aquest experiment. Però “Prim, que era a la rereguarda, volia fer mèrits militars i la seva manera d’aconseguir-los era encapçalar les tropes catalanes, que no havien d’entrar en combat, i conduir-les a primera línia. I allò va ser un suïcidi”. La batalla es va guanyar quan van arribar els reforços de l’exèrcit espanyol i Prim, malgrat la desfeta —hi va haver prop d’un 50% de baixes entre els voluntaris catalans— va quedar com l’heroi de la guerra d’Àfrica. “Allò va fer que se li perdonessin els pecats anteriors dels bombardejos sobre Barcelona”, explica Pich.
Tornant als bombardejos de 1842 i 1843, l’historiador puntualitza que aquells fets són ben distints de l’1 d’octubre. “Llavors no es lluitava per la independència o per l’autodeterminació, sinó per la democratització”. Tant que els barcelonins demanaven una “Junta Central, una mena d’assemblea constituent que servís per conduir Espanya cap a un Estat més democràtic quan la democràcia era una reivindicació molt revolucionària”. Tot allò, segons diu Pich, connecta amb una mentalitat establerta a Catalunya que defensa la lluita per la llibertat i manté el record d’un Estat que controla Barcelona amb bombardejos. “I això, ho podem connectar amb el 1714: anys després de la derrota es va crear la Ciutadella, precisament, per controlar militarment Barcelona i bombardejar-la des d’allà quan convingués”. La Ciutadella, on paradoxalment avui hi ha el Parlament català, va esdevenir, segons Pich, una mena de Bastilla barcelonesa que intentaven conquerir els revolucionaris de cada etapa.
“Vincular tot això amb l’1 d’octubre és difícil”, admet Pich, “però si anem a les coses relativament simples, hi ha la idea que Barcelona és controlada a canonades i que això no és cap metàfora”.
L’octubre de 1934 i la guerra posterior
La tragèdia catalana més recent en el temps —i per tant més recordada— és, sens dubte, la de la Guerra Civil. Van ser molts els fets que van definir aquella desfeta, i alguns connecten més amb l’actualitat que els esdeveniments anteriorment citats.
També alguns dels fets produïts abans de juliol del 1936. Per exemple, el juny de 1935 hi va haver una condemna per rebel·lió contra el president de la Generalitat Lluís Companys. El Tribunal de Garanties Constitucionals de la República jutjava els fets d’octubre de 1934. Un judici comparat amb el de l’actualitat, però que se centrava en fets distints. Companys va proclamar l’Estat català dins de la República federal espanyola el 6 d’octubre d’aquell any i la societat catalana s’havia mostrat bastant polaritzada davant aquell fet.
Segons Arnau González Vilalta, professor d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi havia tres sectors molt clars en aquest sentit: Esquerra Republicana, que beneïa Companys; els sectors més conservadors al voltant de la Lliga Regionalista i tot l’anarquisme situat en l’òrbita de la CNT i la FAI. “Per tant, els fets del 6 d’octubre, el judici, la condemna i la presó posterior es viuran de manera distinta segons els sectors”. ERC, que havia quedat desconcertada, acabaria assimilant el relat de Companys sobre aquells fets, que serien interpretats com un acte “de sacrifici individual per salvar la Catalunya autònoma i l’Espanya republicana i evitar que el nazisme i el feixisme —ja governant a Alemanya i Itàlia— arribessin a Espanya”. Vilalta reconeix que aquesta imatge es va construir mitjançant la propaganda i de llibres escrits per personatges com ara Jaume Miravitlles “i d’altres propers a ERC”. Altres, per descomptat, no comprarien aquests arguments. “Per al catalanisme conservador, el 6 d’octubre va ser la prova que ERC portava Catalunya cap al desastre i la revolució comunista. I la massa obrera favorable als anarquistes deia, senzillament, que allò eren disputes burgeses allunyades de qualsevol propòsit revolucionari”.
Siga com siga, el judici per aquells fets va enfortir la imatge que Companys havia generat com a màrtir. Companys era conscient d’aquesta possibilitat i “no va anar al judici intentant aconseguir una absolució —tenia clar que no era innocent—, sinó per declarar-se culpable per ‘intentar salvar Catalunya i la República’”. Vilalta afegeix que Companys sabia que la política espanyola era inestable i que tardaria poc a sortir de presó: ningú no creia que compliria la pena de 30 anys a què va ser condemnat. Era una condemna per rebel·lió.
Allò va contribuir a una imatge de Companys mitificada, fins i tot fora de Catalunya. I també de portes endins, on el president va “garantir el seu lideratge absolut dins del seu partit, sense sectors interns contraris” fins ben entrada la Guerra Civil.
No cal dir que tot allò va generar una imatge d’Espanya envers Catalunya no molt distinta de la que es va produir amb els fets de l’octubre de 2017. La dreta, representada durant la Segona República per la CEDA i el Partit Radical i per mitjans com ara l’ABC o El Debate, va titllar els fets d’octubre de 1934 com un moviment independentista “quan no ho era”, segons Vilalta, “va crear el relat que aquesta gent eren uns traïdors que volien marxar i que es van associar amb l’anti-Espanya, que seria el PSOE”. En canvi, i això sí que es diferencia del context actual, “l’esquerra espanyola va interpretar els actes de Companys com un sacrifici per salvar la república democràtica, d’esquerres i reformista”. La diferència, explica Vilalta, és que “l’1 d’octubre sí que va ser un intent de marxar d’Espanya, però l’octubre de 1934 no ho va ser de cap de les maneres. Això fa que Companys esdevingui un líder no només català, sinó també espanyol”.
Vilalta, que defineix el 6 d’octubre com “un intent d’acontentar, de manera equitativa, impossible i inviable sectors independentistes, republicans catalanistes i federalistes espanyols i d’intentar, fins i tot, la col·laboració dels sectors més radicals de l’extrema esquerra”, explica que aquell dia va quedar tapat pels successos immediatament posteriors. La Guerra Civil, entre 1936 i 1939, va comportar una successió de fets tan ràpida que van esborrar de la memòria col·lectiva catalana bona part dels fets produïts anteriorment.
Si aquells fets de 1934 van generar visions ambivalents al si de la societat catalana, més consens hi havia una vegada es va acabar la guerra, amb la victòria franquista. “Podríem dir que en tots els sectors, per diversos que fossin, de gent d’ERC, del POUM, del PSUC o fins i tot de la Lliga —alguns membres d’aquest partit havien col·laborat amb Franco—, tots tenen la percepció que Catalunya era un país vençut, derrotat i sotmès. Haguessin col·laborat o no amb Franco, aquesta visió hi és en el conjunt de la població. També entre els pocs falangistes catalans que hi hagués, tot i que els semblés fantàstic haver vençut Catalunya”, assegura Vilalta.