Joan Queralt recorda que l’amnistia, que es concediria a través d’una llei, requeriria una majoria ordinària al Congrés, cosa que fa imprescindible la col·laboració del PSOE perquè s’aprove. “Sense ells no es pot fer”. “L’amnistia és una llei que dependrà de la correlació de forces i de les ganes que tinguin de resoldre-ho. Com tot en aquesta vida, això s’hauria de negociar, i aquest és un verb que tothom utilitza però que ningú practica”, lamenta el catedràtic. Queralt recorda que l’amnistia “seria per a tots”, inclosos els exiliats, que no han pogut ser jutjats “perquè la justícia espanyola no va voler”, atès que el Suprem va rebutjar l’euroordre contra Carles Puigdemont “un cop estava acordada”.
Des de Sevilla, Javier Pérez Royo admet que, en cas de condemna, perquè “el Govern espanyol responga amb alguna mesura de gràcia hi hauria d’haver un acord ben gran”, per a la qual cosa “caldria crear un clima que permetera fer això”. Alguns desconfien de la possibilitat de crear aquest escenari. Una altra veu que treballa el cas ben de prop recorda que el PSOE pot governar sense l’independentisme, “no el necessita”, i pensa que el Govern espanyol està instal·lat en l’escenari d’una sentència dura i de recorregut a Estrasburg.
Més enllà del conflicte polític, el catedràtic de Dret Constitucional Pérez Royo no veu l’amnistia “de cap manera”. “L’amnistia té unes connotacions que no estan previstes per a aquest cas, sinó, per exemple, per a les persones que van ser condemnades per homosexuals. Les lleis d’amnistia es fan perquè les coses que eren consideraves delictives deixen de ser-ho, i aquest no és el cas”. Un altre advocat reconeix que l’interès primordial és “fer sortir els presos al carrer”, alhora que admet que els efectes d’una amnistia o d’un indult “podrien ser inconvenients” pel que fa a l’èxit del recorregut de la causa a Europa. “És una decisió tècnica molt complexa, perquè Europa respondrà diferent si pateixes que si no. Per tant, és clar que és una decisió estratègica que s’hauria de discutir”.
La majoria dels juristes que treballen en el cas rebutgen interferir en aquestes hipotètiques situacions, atès que no dependrien d’ells. “Nosaltres, com a advocats, només podrem mirar la sentència, analitzar-la i, si es dona el cas, veure quins punts cal recórrer per interposar recurs. En aquest cas, el nostre camí arribaria a Estrasburg, perquè la resta no dependria de nosaltres”. Aquesta mateixa veu, com totes les altres, creuen en les seues raons perquè hi haja una absolució. “Ens l’haurien de donar”.