Juan Ignacio Zoido

El jutge fill de pastisser que arribà a ministre

Un perfil del ministre de l'Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El seu cognom no és ni Álvarez de Toledo, ni Astolfi ni Morenés, però l’obrador de son pare a Fregenal de la Sierra (Badajoz), Hijos de Manuel Risco, rebria el 1879 la menció de proveïdor oficial de la Casa Reial espanyola. Amb aquesta vinculació aristocràtica tangencial, Juan Ignacio Zoido no seguiria els passos del seu pare, Florentino, el pastisser pacense, però sí es faria un nom a la judicatura quan el 1983 obtingué una plaça de jutge d’ascens al districte d’Arrecife, a Las Palmas, que el 1987 esdevindria una plaça de magistrat de ple dret, primer a la Laguna (Tenerife) i després a Sevilla. El 1996, amb la victòria de José María Aznar, començaria la seva carrera política com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia. S’iniciava una carrera ascendent fins un dels ministeris clau per entendre la deriva repressiva de l’Estat dels últims mesos.

Des que el novembre de 2016 assumí la cartera d’Interior, Zoido s’ha vist involucrat en tot tipus de polèmiques, però l’actuació policial de la jornada de l’1 d’octubre és, sense cap mena de dubte, un dels punts àlgids del seu mandat àmpliament qüestionat. El govern espanyol va invertir 87 milions d’euros i destinà 6.000 agents per provar d’evitar que el referèndum es pogués efectuar. Gairebé 900 ferits és el balanç que va deixar una actuació policial que fou titllada de desproporcionada per un bon reguitzell de mitjans internacionals. Entre els ferits, un home que va perdre la visió d’un ull per l’impacte d’una bala de goma, una arma prohibida pel govern català el 2014, en uns dies farà quatre anys.

Amb Juan Ignacio Zoido al Ministeri de l’Interior espanyol s’ha detingut a tuitaires, imputat a càrrecs electes com Jordi Pesarrodona, a mecànics o docents. Estant Zoido al capdavant del ministeri, s’hauria utilitzat el tipus penal del delicte d’odi de manera abusiva, segons un ampli segment dels juristes que s’han pronunciat sobre la qüestió.

Entre els mèrits anteriors a l’1 d’octubre del magistrat destaca l’haver retirat el carrer a l’actriu Pilar Bardem, una habitual en la crítica al seu partit, per dedicar-la a Nuestra Señora de las Mercedes quan fou alcalde de Sevilla la legislatura de 2011. No era la primera vegada que Zoido canviava una referència secular del nomenclàtor: un altre carrer va passar de tenir el nom del líder lusità Viriato a Madre María de la Purísima. La seva devoció religiosa, com a reconegut cofrare que és, només és comparable a la seva admiració per la monarquia que va costar 16.500 euros de les butxaques del contribuent sevillà quan va encarregar un quadre de Felip VI al pintor Juan Valdés i es va deixar més de 22.000 euros en publicar un ban per felicitar-lo per la seva coronació. La vinculació amb la corona ve de família.

No se sap si per una relliscada, per la traïció del seu subconscient o per un arravatament de sinceritat, Juan Ignacio Zoido va escriure a Twitter “sóc homòfob” quan es va negar a penjar la bandera LGTBI a l’Ajuntament el dia de l’orgull gai.

Zoido és un polític amb pedigrí. Abans de ser alcalde i ministre, l’any 2000 fou nomenat delegat del govern espanyol a Castella la Manxa, fins que el 2002 tornà a Andalusia a ocupar el càrrec homòleg. D’allà, un ascens imparable: de secretari general del PP a Andalusia a vocal del Comitè Executiu Regional i el Comitè Executiu Nacional de la formació. El carrusel de càrrecs no s’aturà: portaveu del PP a l’Ajuntament de Sevilla, diputat autonòmic, president de la comissió de cultura de l’autonomia andalusa… Fins que va guanyar les eleccions municipals el 2011 amb una majoria absoluta que va explotar a fons.

De Sevilla a Madrid, i de Madrid al món, la projecció internacional de Juan Ignacio Zoido no ha estat precisament la que un magistrat, polític i fill de pastisser amb connexions amb la reialesa voldria per a ell. A finals de març, esclatava un conflicte diplomàtic amb Dinamarca quan va transcendir que agents del CNI espanyol van enganxar un dispositiu de seguiment al cotxe de Carles Puigdemont. Un mes després, el ridícul, quan Juan Ignacio Zoido va oferir una condecoració als agents que van detenir Puigdemont i el govern del lander alemany s’hi va negar.

I convé no oblidar que encara li queden un parell d’anys per incrementar els seus mèrits.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.