“No Surrender”. “Jugada Mestra”. És la vesprada del divendres 5 de juliol. Les negociacions estaven avançades, però no estava previst que l’acord es fera públic. Es tracta d’un pacte entre els socialistes i Junts per Catalunya per presidir la Diputació de Barcelona. Les xarxes socials bullen i els retrets es multipliquen. Les primeres frases d’aquest paràgraf les escriu Gabriel Rufián al seu Twitter. Especialista en la provocació, rescata el crit de guerra de Carles Puigdemont amb una bona dosi d’ironia. No serà l’únic que faça servir aquest mètode. Altres dirigents d’Esquerra Republicana llancen piulades amb les crispetes característiques de l’advocat Gonzalo Boye. Etcètera.
Tot ve del resultat de les eleccions municipals del 26 de maig. El PSC va ser el partit més votat a la província de Barcelona, i va obtenir 16 diputats a l’ens supramunicipal. Esquerra Republicana va empatar amb les mateixes cadires. La majoria absoluta no era possible a través de cap pacte. Abans, des de la contesa electoral, els municipis havien anat tancant els pactes de governabilitat. També els consells comarcals. És en aquests pactes on hi ha l’origen immediat de l’esdevenir a la Diputació. O almenys, així ho justifiquen des de JxCat.
“Revertir el pacte de Sant Cugat era fonamental”, insistien des de la formació que lidera Carles Puigdemont des de Waterloo. Aquesta ciutat vallenca de 90.000 habitants ha estat de tradicional domini convergent. JxCat va guanyar les eleccions municipals obtenint nou regidors de 25. Un pacte inesperat entre Esquerra Republicana (sis regidors), PSC (quatre) i CUP (tres) va donar l’alcaldia a la republicana Mireia Ingla. Els neoconvergents se’n van sentir traïts. També per altres pactes idèntics a Figueres (Alt Empordà) i Tàrrega (Urgell), on Esquerra Republicana es va ajudar dels socialistes per fer fora de l’alcaldia el seu soci natural. Però allò de Sant Cugat, diuen, va ser especialment dolorós.
El cert és que els dos partits van fer cas omís del desig expressat per Quim Torra. El president exigia que allà on la suma entre tots dos partits fora suficient per formar govern, calia prioritzar el pacte entre JxCAT i ERC. Però Junts per Catalunya ha decidit compartir govern amb els socialistes en 23 municipis catalans. Alhora, ERC ha impedit que l’espai postconvergent es faça amb 26 alcaldies. En aquests casos s’ha ajudat d’altres forces polítiques, tot i ser el de Puigdemont el partit més votat en aquests municipis.
Tornem al 5 de juliol. El pacte entre PSC i JxCat a la Diputació de Barcelona es fa públic. Les xarxes bullen i les cares més visibles de l’espai post-convergent guarden silenci. Són conscients de la dificultat d’explicar allò que ningú no entenia en aquell mateix moment. Des de JxCat, els artífexs del pacte havien estat David Bonvehí i Ferran Bel. El primer és el president del PDeCat. El segon, diputat al Congrés, exalcalde de Tortosa (Baix Ebre) i home fort del partit hereu de Convergència. Ambdós han demostrat mantenir l’habilitat pactista que tant definia el partit de Jordi Pujol. Aquest pacte, però, és inesperat i en molts casos condemnats pel context excepcional que viu Catalunya.
La inversemblança aparent de l’entesa entre JxCat i PSC amaga un altre tret curiós. Per primera vegada, membres del PDeCat lideren unes negociacions de l’espai que fins ara ha dominat Carles Puigdemont. Tota mena de decisions han estat fruit de la voluntat del sector afí al president a l’exili. L’encaix del PDeCat al si de JxCat no sempre ha estat senzill, tal com es va demostrar en la difícil reunió que van mantenir recentment Artur Mas i Carles Puigdemont a Waterloo per establir lis bases futures de l’espai polític integrat per ambdues formacions. A la Diputació de Barcelona, però, el pes de la negociació l’ha dut el PDeCat. Des de JxCat són conscients que bona part de la seua base municipal està integrada al partit hereu directe de Convergència Democràtica. I l’entesa amb els socialistes va ser possible. Com en els temps més remots del bipartidisme al Principat.
El context actual, però, és distint. I des de JxCat es veien obligats a justificar el pacte. El mateix divendres 5 de juliol argumentaven en privat que «un pacte amb ERC i comuns ens deixava en molt mala posició institucional», atès que els comuns no els volien al Govern de la Diputació. Pel que fa al document que segellava el pacte entre PSC i JxCat, tot eren paraules amb to institucional, sense contingut ideològic. Un escrit que era el resultat d’una entesa entre dos espais distanciats que trobaven dificultats per explicar-se.
Des d’Esquerra Republicana es mostraven sorpresos. Lamentaven que un espai tan inestable com el de Junts per Catalunya només “és capaç de posar-se d’acord si és per apartar-nos”. Des del partit d’Oriol Junqueras deien no donar crèdit. Quan es va fer públic el pacte amb el PSC, ERC va reaccionar oferint públicament la presidència de la Diputació de Barcelona a Junts per Catalunya, malgrat que aquesta formació compta amb set diputats, nou menys dels que hi té ERC. JxCat, però, nega que se’ls oferira formalment la presidència. De fet, asseguren que només se’ls va oferir una vicepresidència, cosa que al seu torn neguen des d’Esquerra Republicana. Si en alguna cosa coincideixen ambdues formacions és en desmentir-se de manera constant.
Davant les pressions públiques d’ERC, JxCat també va fer pública la condició per acceptar pactar la Diputació amb Esquerra Republicana: revertir alguns dels pactes municipals anteriorment esmentats. Segons diuen, mai no els va arribar la proposta que ells mateixos havien demanat per escrit. Només, asseguren, els van proposar trencar el pacte a l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro (Baix Empordà), on els socialistes van obtenir l’alcaldia gràcies al suport d’ERC, fent fora JxCat de la batllia, que va ser la formació més votada. Siga com siga, públicament, ERC ja es va negar a trencar aquests pactes per “respectar les dinàmiques municipals”. Des d’ERC, alhora, retreien que JxCat podria haver presentat fins l’últim moment un candidat a presidir la Diputació de Barcelona. Si tot anava com havia d’anar, la suma entre ERC, JxCat i Tot per Terrassa (24) donava més diputats que la de PSC, Ciutadans i PP (22). Els cinc diputats dels comuns van decidir, a última hora, presentar candidat, i presumptament no haurien decantat la balança en segona volta. “Si no hi ha un president independentista a la Diputació és perquè JxCat no ha volgut”, lamentava una veu republicana. “Si fos al revés, que JxCat rep la presidència de la Diputació per part del PSC, ho podríem arribar a entendre. Però són ells els qui han donat la presidència al 155. Ells han creat el precedent. Després faran crides a la unitat”, ironitzaven des d’ERC en declaracions a aquest setmanari.
Esquerra Republicana també ha protestat per la forma en què, expliquen, JxCat ha fet possible aquest pacte. Asseguren que “jugaven a dues bandes”, atès que negociaven, segons relaten, amb ERC i socialistes al mateix temps. “Divendres dia 5 era l’últim dia, ells ens van demanar una reunió per acabar-ho de tancar, però no s’hi van presentar”. Un extrem que també desmenteixen des de Junts per Catalunya, assegurant que els van convocar sabent que no podien assistir-hi. Dilluns dia 8, membres dels dos partits van reunir-se a la seu nacional d’ERC, però res no va prosperar. Mentre els republicans lamenten que JxCat «no volien saber res» d’un pacte independentista, els neoconvergents asseguren que l’oferta rebuda per ERC no feia sinó «igualar» la del PSC, amb qui ja hi havia un pacte signat.
JxCat insistia que la clau de tot estava en la reversió dels pactes municipals. “Si reverteixen Sant Cugat i Figueres, haurien tingut la presidència de la Diputació de Barcelona”. De fet, asseguren que ells no volien presidir l’entitat, atès que pels fluixos resultats -set diputats de 51- “no ho mereixíem”. I responsabilitzen ERC d’haver dissenyat “molt malament” l’estratègia política i negociadora a Barcelona, on malgrat els seus grans resultats -força més votada a l’Ajuntament i segona a la Diputació-, han quedat fora d’ambdós governs. L’espai postconvergent també acusa els republicans de no haver volgut integrar-se en la llista unitària que plantejava JxCat. Des del partit de Puigdemont estan segurs que, concorrent conjuntament i amb 16 regidors -els que sumen per separat ERC i JxCat- a l’Ajuntament de Barcelona, Ada Colau no s’hauria atrevit a explorar una investidura alternativa amb 10 representants, amb sis menys que la primera força.
«No ens ve de gust el pacte amb el PSC, però era o això o quedar fora del Govern de la Diputació», asseguren des de JxCat. ERC nega la major, insisteix que han oferit la presidència de l’ens supramunicipal i es pregunten «si són capaços de fer això, per què no faran el mateix al Govern de la Generalitat?». Ara més que mai, només la repressió i episodis com el de l’espionatge de Josep Borrell a les delegacions catalanes a l’exterior manté cohesionats tots dos partits al Govern català.
El mapa de les diputacions al Principat
El resultat d’aquesta tensió ha estat que l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, es faça amb la presidència de la Diputació de Barcelona. El PSC recupera una institució que havia dominat històricament a través de figures com la de Celestino Corbacho. L’avui diputat i regidor de Ciutadans va ser també, com Marín, alcalde de la segona ciutat més poblada de Catalunya. Va deixar el Principat rumb a Madrid per ser ministre de Treball (2008-2010) amb José Luis Rodríguez Zapatero. Més destacada va ser la figura de José Montilla, qui va presidir l’entitat provincial entre 2003 i 2004, tot just quan era alcalde de Cornellà de Llobregat, càrrec que va desenvolupar des de 1985. El 2004 va esdevenir ministre d’Indústria, també amb Zapatero, fins que el 2006 va ser investit president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ostentar fins finals del 2010. El PSC torna a presidir aquesta institució que, des del 2011, havia restat sota domini de Convergència-PDeCat.
El pacte independentista que no ha estat possible a Barcelona sí que s’ha produït en la resta de corporacions. A Girona, Miquel Noguer, alcalde de Banyoles (Pla de l’Estany) continuarà presidint la Diputació, cosa que fa des del 2018, quan el seu antecessor, Pere Vila, es va convertir en delegat de la Generalitat de Catalunya a la mateixa demarcació. Més cridaners són els canvis a Tarragona i Lleida. En el primer cas, per primera vegada hi haurà una dona presidenta. I també per primera vegada, la Diputació estarà presidida per un partit que no és Convergència ni les seues formacions hereves. Noemí Llauradó, vicealcaldessa de Reus (Baix Camp) -on també han pactat ERC i JxCat, partit que té l’alcaldia-, es fa amb la presidència d’una Diputació governada, durant l’anterior legislatura, per un pacte entre convergents i socialistes. A Lleida governarà Joan Talarn, alcalde de Bellvís (Pla d’Urgell), esdevenint també primer president d’ERC en aquesta diputació gràcies a una entesa amb el partit de Puigdemont.
Sorprèn que arreu del Principat excepte a Barcelona, l’independentisme haja estat capaç de bastir pactes a les diputacions. Les condicions eren distintes i Barcelona ha estat l’excepció política. Les baralles i els retrets entre els partits del Govern català s’accentuen més que mai. La tensió es palpava als carrers amb convocatòries improvisades de l’Assemblea Nacional Catalana per condemnar les enteses independentistes amb «els partits del 155». I és que si algú pot estar decebut per aquestes tensions és el votat independentista, que a poc a poc contempla com els dos partits es desmarquen de l’horitzó que deien compartir.