Quan va sentir els trets, diu Sorelis García Rodríguez, una noia de 16 anys del poble indígena dels pemons, la seva mare estava cuinant farinetes de blat de moro. “Uns soldats van baixar pel carrer i van disparar a la gent que hi havia a la vora del camí”. Quan va anar a veure què havia passat, va trobar la seva mare, Zoraida, morta a terra a casa seva, al poble de Kumarakapay. “Havia rebut tres bales al pit”. Uns quants metres més enllà Sorelis va trobar el seu pare greument ferit. “El pare havia anat corrents a ajudar la mare i també li havien disparat”, diu la noia. Uns parents el van portar a l’altra banda de la frontera, al Brasil. Va morir dies més tard a l’hospital.
Sorelis té quatre germans. Tres dels orfes viuen des del març en un poblat indígena a l’altre costat de la frontera, a Pacaraima, al Brasil. Darrere el poblat, arran d’un camp de futbol, van enterrar el seu pare. El sol cau damunt un pilonet de sorra sense cap inscripció; les flors que hi ha sobre la tomba s’han marcit. De fet, els seus fills volien enterrar-lo al costat de la mare, al seu poble natal. Però el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, va tancar la frontera. Sorelis passa el braç per l’espatlla de la seva germana de 13 anys, que està estirada al seu costat a l’hamaca. Sanglota sense fer gaire soroll, el record dels assassinats encara és recent. La mare dels orfes de Kumarakapay no era cap activista política, tan sols vivia de la venda de farinetes de blat de moro. La família va veure’s enmig d’un conflicte en què està en joc la supervivència del seu poble, però també la del règim de Maduro.
El tiroteig del qual la mare de Sorelis va ser víctima va ser un punt àlgid en el conflicte entre, d’una banda, els pemons, que defensen la seva terra, i l’exèrcit veneçolà i grups armats que col·laboren amb les forces armades i volen saquejar l’or de la regió, de l’altra. Al territori dels pemons, indígenes, militars i grups armats com la guerrilla colombiana ELN lliuren una guerra per aconseguir or, diamants i terres rares.
El conflicte té lloc en una de les zones més recòndites de Veneçuela: la Gran Sabana. És un dels paratges més espectaculars del món; una sabana elevada, de 10.000 quilòmetres quadrats, que es distingeix pels altiplans de fins a 1.000 metres d’altitud, els congostos escarpats i salts d’aigua enormes, entre els quals hi ha el més alt del món. La zona va inspirar el clàssic de les novel·les d’aventures El món perdut, d’Arthur Conan Doyle. És la pàtria dels pemons; i abans recorrien la zona aventurers i turistes. El 1994 la UNESCO va declarar el Parc Nacional de Canaima, on hi ha la Gran Sabana, patrimoni natural de la humanitat.
La zona també conté jaciments d’or, probablement dels més grans del planeta. I entorn d’aquest or gira tot el conflicte. Veneçuela es troba enmig d’una crisi existencial. El país, que disposa dels jaciments coneguts de petroli més grans del món, està a punt d’entrar en fallida. La població passa gana, no hi ha medicaments, no hi ha aliments assequibles a les botigues i falta paper de vàter i fins i tot gasolina. L’extracció de petroli, fins ara la principal font d’ingressos, fa anys que va de baixa. La corrupció i la mala gestió han conduït a la decadència de les instal·lacions d’extracció de l’empresa petroliera estatal.
El règim del president Maduro se sosté pel contraban de gasolina i el tràfic de drogues; l’exèrcit li dona suport perquè els generals participen dels negocis il·legals. Però, des de l’entrada en vigor de les sancions dels EUA i la UE, el Govern pràcticament no pot vendre petroli i no obté les divises que necessita per sobreviure. Per això, el règim necessita l’or que es troba al territori dels pemons. Segons dades de l’ONU, uns 1.000 pemons han fugit al Brasil per deixar enrere els enfrontaments. La majoria ara viuen als territoris protegits dels seus companys de tribu brasilers, prop de la ciutat fronterera de Pacaraima. Les Nacions Unides hi han aixecat un campament provisional, reparteixen menjar i proveeixen els refugiats de matalassos i tendals.
Els trets disparats contra els indígenes que van matar la mare de Sorelis van produir-se el 22 de febrer a la matinada, l’endemà que el president del Parlament de Veneçuela, Juan Guaidó —que al gener, apel·lant a la Constitució, s’havia autoproclamat president interí—, va voler enviar combois amb ajuda humanitària al país. Segons dades de l’ONU, les forces de seguretat van matar set persones en els enfrontaments, entre ells quatre indígenes. El nombre de morts probablement és força més alt: Michelle Bachelet, alta comissària de l’ONU pels drets humans, va publicar a començament de juliol un informe sobre la situació a Veneçuela en què deia que estava “preocupada per les informacions sobre una possible fossa comuna”.
Líders pemons que han fugit al Brasil diuen que membres de la seva comunitat han estat segrestats per l’exèrcit i que estan desapareguts. El governador de la regió ha acusat els indígenes de cometre “actes terroristes”. De moment Maduro no s’ha pronunciat concretament sobre les acusacions. El president ha retret a Bachelet que s’hagi arronsat “davant la pressió dels EUA”. El document, ha afegit, està ple d’“afirmacions falses”.
Bachelet, que va ser dues vegades presidenta de Xile, és socialista i, durant la seva presidència, va mantenir bones relacions amb el predecessor de Maduro, Hugo Chávez. Les autoritats indígenes estan “sovint exposades a amenaces i atacs per part dels agents estatals”, s’afirma en l’informe de Bachelet. Especialment els líders pemons són, segons l’informe, l’objectiu “d’actes de repressió per part d’agents estatals”.
Abans de l’escalada de violència, a Veneçuela hi vivien 30.000 pemons, uns 800 ja es van traslladar llavors al Brasil, on s’anomenen taurepan. Pemons i taurepans parlen la mateixa llengua i es consideren part d’una gran família: “Sempre ens hem desplaçat entre un país i l’altre”, diu Ivanete de Souza Affonso, dona d’un cacic brasiler. Així és com es diuen els líders dels indígenes. “Per a nosaltres la frontera no existia”. Milers d’indígenes han fugit als estats veïns. A la seva terra pateixen fam; i nens i gent gran moren de grip o de malària perquè no hi ha medicaments.
A Veneçuela abans els pemons vivien sobretot del turisme: treballaven de guies, regentaven restaurants i venien artesania. Quan va empitjorar la crisi econòmica i política, van deixar d’arribar visitants. “El que conreem no dona prou per sobreviure”, diu René González, un cacic del poble de Kumarakapay que va fugir. Els indígenes, doncs, van buscar una nova font d’ingressos que va causar als seus problemes actuals: “Vam obrir petites mines d’or i diamants”, diu González. Amb pics, garbells i pales van remoure rius i congostos. Venien or i pedres precioses a intermediaris de la capital provincial, Santa Elena de Uairén, que portaven el producte de contraban a l’estranger.
Ara l’or és l’única moneda als territoris indígenes, diu González. “La moneda del país, el bolívar, no val res; la hiperinflació ha fet irrellevants els diners. Els aliments i els medicaments tan sols es comercien a canvi d’or”. Només al Parc Nacional de Canaima hi ha desenes de mines il·legals. En imatges de satèl·lit es poden veure vastes zones que semblen paisatges lunars. I els rius estan contaminats amb mercuri: els treballadors de les mines l’utilitzen per separar l’or de la terra.
.jpg)
L’ONG SOS Orinoco, que documenta aquest drama, va informar l’any passat la UNESCO de l’explotació abusiva a Canaima. Va demanar al Govern que es pronunciés sobre la qüestió. Maduro no va reaccionar. Els recursos naturals ja havien despertat la cobdícia del Govern. Maduro vol compensar la pèrdua d’ingressos del petroli amb la venda d’or i altres recursos naturals: a l’abril, segons una informació de Reuters, es van vendre vuit tones d’or que estaven emmagatzemades al Banc Central. Turquia, segons un portal de notícies espanyol, ha col·laborat en anteriors casos en la venda. La quantitat d’or més gran prové de la regió minera d’Arco Minero, que travessa el país pel centre. En aquesta zona les mines les controlen diversos grups armats i organitzacions criminals.
“Obliguen els indígenes a treballar a les mines”, diu Bram Ebus, coautor d’un estudi d’International Crisis Group. Una part de l’or, segons Ebus, se la queda l’Estat, i la resta es ven de contraban. Les forces armades se n’emporten un bon tou: “Faciliten el negoci a les organitzacions il·legals”. Els soldats exigeixen impostos per passar pels camins als contrabandistes, segons informen indígenes refugiats. “El Govern volia la meitat dels nostres ingressos”, explica el cacic González.
La terra dels pemons fa frontera amb Arco Minero, però aquí el Govern mai no ha tingut tant poder com en altres regions. El predecessor de Maduro, Hugo Chávez, havia concedit amplis drets als indígenes. Els pemons podien formar patrulles de vigilància pròpies i controlaven l’aeroport de la capital de la regió, Santa Elena. “La majoria d’indígenes eren simpatitzants de Chávez”, diu el cacic Alexis Romero, que del 1999 al 2004 va dirigir l’Associació Nacional d’Indígenes. Després de la mort de Chávez, el 2013, la relació amb el poder central va empitjorar. “Maduro tem que se li escapi de les mans el control de la regió”, diu Romero. Ernesto Pulido, un cap tribal de Kumarakapay, afirma: “La política ens ha separat”. I afegeix: “Molts cacics donen suport a Maduro; el Govern els suborna amb or i cotxes”.
L’any passat un polític opositor indígena va ser escollit alcalde del districte administratiu al qual pertany el territori dels pemons, però el Govern no el va reconèixer. A Kumarakapay, on va tenir lloc el tiroteig, unes persones van col·locar una pancarta amb el text “Guaidó és el president”, segons informen refugiats. Quan el líder opositor va anunciar que arribaria ajuda humanitària procedent del Brasil el 23 de febrer, els pemons van desplaçar-se a la frontera per escortar els camions. Es diu que simpatitzants de Maduro els van barrar el pas. “Va ser un enfrontament entre indígenes”, diu el cacic Pulido sobre la confrontació a la frontera.
Un dia abans de l’entrega prevista dels aliments, l’exèrcit va intervenir, pel que explica Pulido: “A les tres de la matinada els soldats van entrar al nostre poble”. Tres hores més tard van tornar. “Van travessar el poble en comboi i disparaven”, segons descriu Pulido. “Van venir a matar gent”. Els indígenes, segons ell, no van tenir cap opció de defensar-se: “Les nostres úniques armes són l’arc i les fletxes, i només les fem servir per caçar”.
Anteriorment, els indígenes havien aturat un jeep del comboi militar i havien capturat els quatre integrants del vehicle. “Segons algunes informacions els van maltractar”, diu l’informe de la comissió de l’ONU pels drets humans. A Santa Elena els militars van actuar amb brutalitat contra totes aquelles persones que consideraven enemics del Govern. L’ONU parla de “violència excessiva” contra indígenes i no indígenes i cita testimonis oculars: “La Guàrdia Nacional va disparar indiscriminadament i de molt a prop des de vehicles blindats”, fins i tot contra l’hospital. Soldats, milícies lleials al Govern i bandes de gàngsters van entrar a la ciutat amb vehicles blindats i gasos lacrimògens, declara Pulido.
Segons l’organització veneçolana pels drets humans Foro Penal, nou indígenes van ser detinguts pels serveis secrets. Entre ells hi havia el cacic Pulido. L’home afirma que van ser torturats en una caserna. “Al llarg de dos dies vam estar lligats de peus i mans. Ens insultaven dient-nos ‘indis de merda’ i ens pegaven”. Un cop alliberat, es va amagar a les muntanyes, i al cap d’una setmana va fugir al Brasil amb la seva dona i el seu fill.
Els indígenes, però, tampoc no van ser uns angelets: segons informen dos veïns a l’agència de notícies Reuters, van capturar 42 membres de la Guàrdia Nacional a l’aeroport de Santa Elena. Presumptament, els soldats van ser forçats a asseure’s mig despullats sobre un munt de formigues de foc, que els van causar picades doloroses.
En els enfrontaments van resultar ferits almenys catorze indígenes, segons alguns testimonis. Com que a l’hospital de la capital provincial, Santa Elena, no hi ha ni material d’embenatge ni medicaments, pel que explica Pulido els metges van enviar els malalts a l’altra banda de la frontera. La majoria dels refugiats que hi ha al Brasil creuen que la disputa per l’ajuda humanitària del febrer només va ser un pretext per dur a terme una acció de neteja de grans dimensions. “Ara Maduro veu l’oportunitat de reconquerir definitivament la nostra terra”, diu Alexis Romero, l’exrepresentant indígena.
Traducció d’Arnau Figueras