Economia

L’independentisme i els poders de la Cambra de Comerç

La victòria de la candidatura Eines de País, impulsada per l'ANC no ha deixat indiferent ningú. D'un costat, pot ser un nou impuls per al sobiranisme català. De l'altre, ha trastocat un món, l'empresarial, que tradicionalment sempre havia estat en mans de grans famílies catalanes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una obvietat dir que els diners mouen el món. El món independentista català, però semblava no haver-ho volgut assumir encara. Durant les reflexions posteriors a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 no eren pocs els que coincidien a assenyalar que, entre d’altres coses, l’independentisme havia acusat flaquesa en el món empresarial i laboral. Després de la frustració, però, les coses han canviat. Es fan campanyes perquè els ciutadans deixin de consumir serveis de les grans empreses de l’IBEX-35 en favor del teixit cooperatiu i empresarial català; es crida a reforçar la Intersindical CSC, sindicat nítidament independentista; o s’estudia com entrar als llocs de comandament dels Col·legis Professionals.

Un dels passos clau ha estat l’assalt planificat a la Cambra de Comerç de Barcelona -i a d’altres Cambres Territorials-, on s’agrupen totes les empreses del Principat. L’ANC ho va intentar a partir de la candidatura Eines de País i dimecres 8 de maig a la nit va sorprendre tothom irrompent-hi amb força. Les candidatures independentistes es van fer amb 31 dels 40 epígrafs (que es tradueixen en seients al Ple) en una jornada que va duplicar la participació de les darreres eleccions (de l’1,8 al 4%), les del 2010. Prous per tenir la majoria absoluta. Resta per saber, però, què passarà amb els més de 900 vots que estan pendents de ser revisats i que podrien modificar el titulars d’alguns dels epígrafs.

Dels altres vint seients del Ple -fins a un total de 60-, sis aniran repartits entre candidats de Foment del Treball i PIMEC i 14 són per a les empreses que compren el seu seient comprometent-se a pagar 75 mil euros en quatre anys. Aquestes empreses seran, si tot va com és previst, CaixaBank, Criteria Caixa, Naturgy, Abertis, Aigües de Barcelona, Banc Sabadell, Banco Mediolanum, Indra, Deloitte, PwC, Hoteles Catalonia, Damm, el RACC i Magma Disseny. La majoria d'aquestes haurien de donar suport a Carles Tusquets que, malgrat tot, tampoc tindria possibilitats d'accedir a la presidència de la Cambra -es va presentar obtenint només tres representants.

Per part d’Eines de País han sonat com a possibles candidats a la presidència el propietari de Petrolis Independents, Joan Canadell; Pere Barrios, de Recam Làser SL; o Mònica Roca, d'isardSAT SL. Sigui qui sigui, el canvi de rumb serà absolut comparat amb el perfil que ha marcat Miquel Valls els darrers 17 anys. Entre més coses, perquè el fins ara president es va manifestar en contra del referèndum de l’1-O i ha expressat que la declaració d’independència seria perjudicial per l’economia i que comportaria la sortida de Catalunya de la Unió Europea.

 

La importància de la Cambra

Malgrat ser un actor desapercebut, ser al capdavant de l’entitat que agrupa totes les empreses de Barcelona -i per extensió, la majoria del Principat- no és una qüestió banal. L’advocat, historiador i fundador de Banca Catalana, Francesc Cabanes posa de manifest que una de les condicions més importants del president de la Cambra barcelonina és que “té veu”. Assegura que “un president de la Cambra té relació directa amb les autoritats econòmiques de l’Estat. Si truca al Ministre d’Hisenda, o l’atén o li torna la trucada l’endemà”. Argumenta, doncs, que aquesta figura “té capacitat per moure’s i demanar qualsevol cosa relacionada amb el Govern: és el lligam entre el món estatal i les empreses”.

Cabana posa com a exemple que si el futur president de la Cambra pronuncia una conferència “hi va tota la premsa catalana i no catalana. Internacional depenent de què parli. Si parla de Catalunya clar que hi aniran. Això és una cosa que pot fer el president de la Cambra”.

En un altre àmbit de coses, el control de la Cambra els permetrà, per exemple, fer ús dels recursos que té destinats a fer estudis de prestigi que serveixin per fonamentar les tesis econòmiques de l’independentisme i més capacitat per reorientar-les si és necessari.

Fonts de la candidatura Eines de País expliquen que una de les coses que tenen intenció de fer és una consulta entre l’empresariat per saber si està d’acord en donar suport a la República catalana. Entre les altres prioritats, hi ha ajudar a la petita i mitjana empresa. Canadell, entrevista per aquest mitjà, exposa que, a diferència de l’anterior direcció, ells no pretenen “fer cap favor a l’oligarquia” i els exigiran que “arrelin al territori per seguir-hi treballant”.

Més enllà de la pròpia Cambra i les agrupacions internacionals d’aquestes, però, la veu de la cambra arriba a molts altres organismes clau per a l’economia catalana. Així doncs, aquesta entitat controla un terç de la Fira de Barcelona i té cadira en llocs com ara el Consorci de la Zona Franca, l’Autoritat Portuària de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ESADE, el Consorci de Turisme de Barcelona o a la Fundació Bancària La Caixa, entre d’altres.

 

Trencament amb les elits

Tota aquesta influència és un caramel que, tradicionalment, ha estat en mans de “les grans famílies catalanes”, explica a EL TEMPS l’empresari que protegeix la seva identitat darrere el pseudònim de Twitter Roger Vinton i que és autor del llibre La Gran Teranyina (Periscopi, 2017), on retrata les elits catalanes. Per a ell, la victòria de l’ANC “és un trencament bastant important a nivell de famílies i empreses. A la llista d’Eines de País no hi ha famílies de llarga tradició”

Es trenca doncs una tendència que també ha assenyalat Francesc Cabana. “La cambra es defineix pels seus presidents”, afirma tot fent notar noms com el del fundador Manel Girona -fill de qui a mitjans del segle XIX seria l’home més ric de Catalunya, Ignasi Girona Targa- o l’empresari del metall Andreu Ribera Rovira que en fou president entre 1967 i 1979. Cabana el considera “un dels homes més importants que hi ha hagut a Catalunya. Era amic de l’Abat Escarré i es movia per Madrid amb molta facilitat durant la dictadura. Anava a veure Franco a Madrid, li deia les coses tal com eren i ell se l’escoltava. Considerava que era el que calia”. En el seu llibre, Vinton el situa com una peça clau en les relacions entre l’empresariat català i el franquisme i explica que era bon amic de Laureano López Rodó, ministre d’Exteriors durant el franquisme.

Més enllà d’aquests dos casos, la llista de grans cognoms a la presidència o la secretaria de la Cambra de Comerç de Barcelona és extensa. Destaquen empresaris tèxtil com Joan Sallarés (1901 -1902) o Josep Valls i Taberner, que va presidir la Cambra Oficial de Comerç i Navegació durant els darrers anys que va estar separada de la Cambra d’Indústria i el primer de l’etapa reunificada (1964-1967). Aquest darrer provenia d’una família vinculada a l’Opus Dei i era fill d’Isidre Valls, un important empresari tèxtil de finals del segle XIX.

Entre 1914 i 1918 el president de la Cambra Oficial d’Indústria va ser Lluís Ferrer-Vidal i Soler, un dels fundadors de La Caixa i de qui és descendent qui era, fins fa mig any, president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà Ferrer-Vidal. A la llista d’aquesta cambra també hi apareixen nobles com ara Josep Carlat i Sala, comte de Caralt, que la controlà en dues etapes (1921-1930 i 1939-1944).

En l’època més recent trobem, entre els presidents, Josep Maria Figueras Bassols (1979-1991), constructor, promotor immobiliari i fill d’una important família olotina d’on també prové l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias. També apareix Antoni Negre Villavechia (1991-2002). El seu segon cognom prové, segons el llibre de Vinton, d’una família de “comerciants genovesos instal·lats a Barcelona des de 1774” i entroncada amb grans cognoms catalans com els Milà, els Sagnier o els Vidal-Quadras. A qui no se li coneix gran herència familiar és a l'actual president, Miquel Valls, tot i que abans d'accedir a la Cambra ja era un els grans empresaris catalans després d'haver prosperat primer al sector metal·lúrgic i després com a directiu de la multinacional Flichet SA i a MC Mútual.

També entre els aspirants actuals a presidir la cambra i que han quedat descartats pels bons resultats d’Eines de País hi ha descendents de famílies importants, com és el cas de Carles Tusquets i Trias de Bes. Aquest empresari reuneix dos dels grans cognoms catalans i és net de Josep Maria Trias de Bes Giró, diputat a Madrid per la Lliga Regionalista entre 1918 i 1936 i que, segons Vinton, “va ser marmessor del testament de Francesc Cambó i durant la Guerra Civil es va passar al bàndol franquista”.

Amb tot plegat, no és d’estranyar que dos dies després del triomf d’Eines de País La Vanguardia titulés “La victòria de l’ANC a la Cambra commociona el món empresarial català”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.