Moros i cristians

Quan la tradició empara el masclisme

Alcoi viu aquest dissabte l'espectacle més emocionant de l'any: l'entrada de Moros i Cristians. Es tracta de l'acte gran d'una festa reconeguda i admirada globalment, però que encara arrossega un tracte discriminatori cap a les dones reflectit en les ordenances instaurades per l'Associació Sant Jordi, organitzadora de la celebració per delegació de l'Ajuntament. «S'ha produït una integració de les dones a la festa, però no hi ha inclusió. Malgrat els avanços, continua havent-hi una forta desigualtat de gènere», apunta la sociòloga alcoiana Verònica Gisbert, qui destaca la lluita del col·lectiu Fonèvol per capgirar-ne la discriminació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Narra la llegenda que les tropes musulmanes van sublevar-se l'any 1276 contra el domini cristià d'Alcoi (Alcoià). Encapçalades pel cabdill i temible guerrer Al-Azraq, ambdós exèrcits van enfrontar-se en una lluita sanguinària guanyada per les files de la creu gràcies a la intervenció divina de Sant Jordi, després que el cavaller sant baixara pel barranc del Sinc. Un relat barrejat de fets històrics i d'elements de ficció que es representa cada any pels carrers d'Alcoi, i que s'ha convertit en una de les festes més reconegudes i admirades globalment. Pronunciar Moros i Cristians és, no debades, sinònim de la capital de la comarca de l'Alcoià.

Aquest dissabte se celebra pels carrers de la ciutat del Serpis l'entrada de Moros i Cristians, és a dir, l'acte principal de la celebració, on l'exèrcit de la mitja lluna i el cristià exhibeixen múscul i mostren al públic les seues armes per derrotar a l'altre bàndol en la batalla. Entre els milers i milers de festers que desfilaran, però, rarament hi haurà dones a les esquadres. En 2019, de fet, n'hi hauran només dues conformades per dones. Una dada que mostra la integració encara anecdòtica de la dona a la festa gran dels alcoians, un dels grans reclams turístics del País Valencià. I que sovint ha estat entrebancada, aquesta integració, per part de l'entitat organitzadora de la festa per delegació de l'Ajuntament d'Alcoi, l'Associació Sant Jordi, amb l'excusa de la tradició i la identitat de la celebració.

«Les festes de Moros i Cristians d'Alcoi van néixer organitzades per les classes populars. I la seua celebració no era regular. Com ocorria en altres festivitats, la burgesia, la classe dominant observa aquell fenomen amb indiferència fins que va adonar-se de la seua potencialitat. La burgesia d'Alcoi, poderosa per la gran indústria que hi havia a la ciutat, regula la festa de Moros i Cristians. Estableix uns protocols, fixa unes normes i la converteix en una festa estàndard, desposseïda de l'espontaneïtat anterior», explica la sociòloga alcoiana i especialista en el paper de la dona als Moros i Cristians, Verònica Gisbert. «La burgesia, per tant, transforma la festivitat en l'aparador del seu poder econòmic i social. Però també instaura els seus valors morals, amb uns rols ben definits entre allò que havien de fer els homes i les dones. És a dir, entre l'espai públic que correspon als homes, i la intimitat de la llar a les dones», assenyala.

Amb un «caràcter elitista» que encara manté la festa, les dones reclamen un major paper als Moros i Cristians arran de l'arribada de la restauració democràtica a l'Estat espanyol. «Aquestes reivindicacions se solucionen amb la introducció dels boatos, que conformen tota la sèrie d'elements que mostren els càrrecs festers [és a dir, el capità o l'alferes a Alcoi]», indica. I n'exposa els efectes: «Les dones passen d'estar apartades de la festa a convertir-se en un ornament d'aquesta, a ser un simple florer dintre de la celebració. No participen de les esquadres. O són acompanyants del capità, o formen parts dels ballets».

A partir dels anys 80, de fet, s'assignen dos rols a les dones. «D'una banda, hi ha el rol de dona-mare, que participen de la festa com a espectadores-animadores i com a suport logístic. Des de la industrialització, que és quan es consolida la festa, les alcoianes s'encarreguen de preparar tota la indumentària dels homes de la família. Les dones, en el transcurs dels tres dies de festa, són alienades en les voreres, els balcons i les finestres mentre els barons desfilen. Encara que ocupen l'espai públic, la seua participació és passiva i es limita a l'observació i la contemplació de l'activitat masculina», afirma Gisbert.

Segons la sociòloga Verònica Gisbert, un dels rols assignats a les dones en la festa era el de dona-fetitxe, que es mostra, per exemple, en els ballets| Arxiu EL TEMPS

«D'altra banda, hi ha el de dona-fetitxe. S'introdueix com a estratègia masculina per desviar l'interès que algunes alcoianes mostraven per participar de manera activa en les festivitats, i, en segon lloc, per afegir espectacularitat a la desfilada dels exèrcits», expressa. I detalla: «Aquest tipus de feminitat accentua l'aspecte físic, i encoratja la imatge estereotipada de la feminitat oriental com a misteriosa, exòtica i erotitzada. Les dones, gràcies als seus balls, cossos i vestits, es converteixen en fetitxes sexuals». «Un paper que no poden interpretar moltes dones, ja que no responen al cànon de bellesa establert a les societats occidentals. No debades, hi ha expressions com ara: 'Mira quina panxa té eixa, com s'atreveix a eixir'. Aquestes actituds releguen el paper de dona-fetitxe a les joves», remata.

Aquesta dinàmica, tanmateix, es trenca l'any 1997. L'alcoiana Núria Martínez decideix desobeir aquella norma no escrita en la qual les dones no poden inscriure's en una filà, els grups en els quals s'organitzen els Moros i Cristians. Desafia el paper secundari atorgat a les dones durant la celebració i obri un precedent per altres. L'escletxa permet a dues dones més apuntar-se. Encara més, l'any 1998 una dona desfila com a festera entre més de sis mil homes. Tota una fita històrica.

La progressiva incorporació de les dones provoca una reacció a l'Associació Sant Jordi. Conformada exclusivament per homes, s'acorda que qualsevol afiliació a una filà ha de ser validada i votada pels socis d'aquesta. «A les filades, hi ha dos estatuts. Si ets dona, filla o familiar d'un home, pots estar inscrita com a acompanyant. Amb tot, no gaudiràs de l'estatus de membre de ple dret del qual gaudeixen els homes. Van adquirir-la aquestes dones. A causa d'això, van imposar-se aquesta norma», descriu Gisbert.

En una assemblea que va tenir lloc l'any 2004, l'Associació Sant Jordi -subvencionada per l'Ajuntament d'Alcoi amb l'objectiu que organitze les festes patronals- va acordar que les dones acompanyants havien de vestir un disseny «amb les lògiques i necessàries variacions respecte a l'oficial masculí», segons fixa l'ordenança festera. A la mateixa normativa, va tancar-se l'accés de les capitanies o les alferesies a les dones. També van prohibir-se les esquadres mixtes, al contrari que en altres poblacions properes com ara Muro (Comtat). L'argument de tot plegat era la identitat i la tradició. Era la closca sota la qual s'amagava el masclisme latent.

«Alcoi, gràcies a la industrialització, va situar-se com a una ciutat importantíssima més enllà de les fronteres valencianes. La seua indústria tèxtil va permetre que la burgesia autòctona parlara cara a cara a la de Barcelona, i que les festes de Moros i Cristians foren conegudes internacionalment. Aquella època d'esplendor econòmica ha passat a millor vida. I l'únic tret distintiu del qual poden traure pit els alcoians són les festes de Moros i Cristians. Tothom ho identifica. És la nostra identitat. I des dels sectors més conservadors, es creu que deixar pas a les dones trenca amb la nostra identitat, ens iguala a la resta de celebracions de Moros i Cristians», explica Gisbert. «Amb tot, van haver-hi filades que s'hi van oposar als acords d'aquella assemblea. No sense resistències masculines internes, a la filada Marrakech van fer els mínims canvis als uniformes», diu Gisbert.

Representació de la batalla entre els dos bàndols en el dia dels trons| Arxiu EL TEMPS

«Des de l'Associació Sant Jordi, ens van insistir de possibles penalitzacions si no fèiem el canvi. Al remat, vam fer-ne els mínims», comenta Tània Aznar, de la filada Marrakech. «En aquell moment, hi havia una mentalitat més tancada que l'actual. Els avanços van produir-se gràcies al treball de referents com ara Herminia, entre altres», assenyala. «Ens negaven totes les nostres demandes. Tot ho veien fatal. Intentaven posar obstacles a la nostra participació», relata Herminia Blanquer, qui confessa que va deixar la festa l'any 2007 «perquè no podia suportar la pressió». Blanquer, de fet, va ser víctima del masclisme dels jerarques festes, ja que va quedar-se sense eixir a l'entrada després de pagar les quotes corresponents i d'una assemblea convocada ad hoc quan un any abans s'havia ratificat que podia desfilar en esquadra en altra votació. En aquella assemblea, van decidir, fins i tot, festers que no tenien dret a vot, segons va denunciar el col·lectiu Fonèvol. La mateixa organització va relatar que altres dones van ser expulsades anys abans de les seues filades a través de jugades força sospitoses. 

L'entitat va fundar-la l'any 2003 Herminia Blanquer junt amb altres festeres. Catalogades pels dirigents de la festa com a «no bones alcoianes», segons un article acadèmic de la investigadora Verònica Gisbert, també van ser titllades de «lesbianes», atribuint a aquesta orientació sexual un caràcter negatiu. Malgrat tots els insults i les desqualificacions rebudes pel poder festiu d'Alcoi, la seua lluita ha possibilitat que la dona guanye a poc a poc parcel·les als Moros i Cristians. «Sense la seua contribució, res haguera sigut igual», ressalta Gisbert. No debades, i a través de jornades de reflexió, campanyes a les escoles, exposicions i activitats, han visibilitzat la desigualtat de gènere i han trencat tabús i resistències conservadores al món fester.

Com a conseqüència d'aquest treball i de la lluita de diverses dones anònimes a la festa, l'any 2015 va produir-se un altre fet rellevant. La diana, l'acte en el qual les filades desfilen per primera vegada amb el seu uniforme oficial, va ser arrancada per una esquadra conformada per dones. Tània Aznar, qui en va formar part, ho recorda amb gran alegria i satisfacció. «Per a nosaltres, tot i que després vam eixir també amb una esquadra a l'entrada, fou especial. Rarament s'havien concentrat tantes persones per veure un acte que té lloc a les sis del matí i que es fa immediatament abans de l'entrada. Fou molt emocionant», rememora. «Va ser un gran pas, es va trencar una altra barrera. L'assistència del públic mostrava com els perjudicis del món fester estaven esmicolant-se. Va mostrar un cert avanç, tot i que encara hi ha molta feina per fer», indica Blanquer.

La inclusió de les dones a les filades, de fet, encara és força incompleta. De les 28 filades que hi ha a Alcoi, només 18 compten amb dones com a membre de ple dret. Segons les dades oferides per Fonèvol, i que no són definitives davant la resistència d'algunes filades i de l'Associació Sant Jordi a facilitar-les, actualment hi ha 236 dones amb la condició d'integrants de ple dret. El col·lectiu alcoià va denunciar traves econòmiques pel cost d'adquirir un vestit diferenciat dels xics per a les xiques. I, fins i tot, el Tribunal Suprem va investigar la denegació del dret a vot de les dones dintre dels òrgans de poder festes. L'alt tribunal espanyol, però, va avalar una discriminació que va ser alertada per un informe municipal de l'any 2014.

Una esquadra durant l'entrada de Moros i Cristians a Alcoi| Alcoi Turisme

«Els partits polítics han sigut molt cautelosos amb aquest tema arran de la influència que ostenta l'associacionisme fester», assenyala Gibsert. «Mentre la dreta ha dominat els Moros i Cristians, i més amb el cert elitisme que impregna la composició de les filades i la gran despesa econòmica que comporta ser-ne membre, el PSOE ha intentat fer alguns canvis, però limitats. No debades, l'Associació Sant Jordi es nodreix de les ajudes públiques de l'Ajuntament d'Alcoi. I cap govern les ha condicionat a la fi de la discriminació de les dones als Moros i Cristians. Només formacions com ara Guanyar Alcoi han denunciat amb força aquesta desigualtat, però no han tingut ocasió de governar», radiografia.

Al marge de les xicotetes victòries i del paper dels representants públics, les desigualtats continuen existent. «La prohibició de les esquadres mixtes ens discrimina. Com a cada filada són molts membres, cada any ens tornem per sortir d'esquadra. Si en aquests torns no hi ha majories de xiques, nosaltres no eixim perquè no es poden fer esquadres mixtes. Aleshores, tenim menys drets realment que els homes», critica Aznar. «S'ha avançat, però encara estem lluny de la igualtat als Moros i Cristians», lamenta Blanquer.

«Fonèvol ha fet un gran treball. S'han produït canvis i la mentalitat de defensar els entrebancs a les dones per l'argument de la tradició i la identitat va erosionant-se. Amb tot, només s'ha aconseguit la integració. Estem allunyats de la inclusió», conclou Gisbert. És la gran assignatura pendent dels Moros i Cristians d'Alcoi. Una celebració emocionant, que posa els pèls de punta i emociona en contemplar-la, però que estarà al punt de mira per la seua essència masclista fins que les dones no hagen de lluitar per gaudir-ne amb els mateixos drets que ho fan els homes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.