El Botànic sobreviu, però la fotografia sociològica fa feredat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Deixem clar d’entrada que mai no sabrem què hauria passat si el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, haguera decidit finalment desatendre les veus que li demanaven fer coincidir les eleccions autonòmiques valencianes amb les estatals. Ho va fer perquè al seu partit li interessava aprofitar la hipotètica mobilització contra la dreta en clau estatal i la concentració de vot útil en mans socialistes. Ho va fer malgrat de les reticències (justificades) del seu soci de govern, Compromís. I amb el plàcet de Podem, una formació estatal que intuïa que la coincidència també els podia anar bé. 

Era una operació amb molts riscos. Però que en un context molt incert li ha proporcionat a Puig una victòria electoral, la continuïtat del Botànic i una presidència clarament consolidada, que ja no pot ser discutida per Mónica Oltra apel·lant a la suma amb Podem.

El president ha rendibilitzat l’efecte Pedro Sánchez, la mobilització per parar l’ofensiva dretana i, cal dir-ho, una imatge de moderació, una gestió tranquil·la i amb molta mà esquerra d’un govern de coalició. El pacte del Botànic ha fet renúncies i ha tingut forats negres en la seua gestió, però el balanç global ha estat raonable. Puig ha tret partit de tot això amb una victòria per al PSPV-PSOE que no es produïa des del 1991, ara fa 28 anys, quan milers i milers de joves que hui han exercit el seu dret al vot no havien nascut. La gran paradoxa és que Puig ha aconseguit tot això anant de la mà d’un líder que va combatre aferrissadament en benefici de l’ara amortitzada Susana Díaz.

En clau partidària, l’operació és gairebé perfecta, però ha obert escletxes importants amb els socis preferents de Puig. Per a Compromís, la no coincidència amb les eleccions municipals i el creuament amb els comicis estatals ha estat una combinació clarament lesiva: per una vegada, les enquestes no han infravalorat el vot valencianista. La interpretació de la candidata de Compromís, que no es pot menystenir alegrement, és que “l’experiment” de Puig ha posat en perill el Botànic. És possible. Però també cal preguntar-se si PSPV-PSOE i Unides Podem hagueren tret resultats semblants en unes autonòmiques i municipals aïllades del matalàs estatal. Sense gaudir, hipotèticament, del mateix grau de mobilització. 

De fet, per a la tercera pota botànica aquestes eleccions han suposat un alleujament considerable, malgrat la pèrdua sagnant de vots i escons. Amb un cap de llista ignot, Rubén Martínez Dalmau, Unides Podem-Esquerra Unida va arribar a témer que el llistó del cinc per cent autonòmic els deixara fora del parlament valencià. Per sort per a la formació morada, i de retruc per al Botànic, la mobilització de l’esquerra, el perdó dels pecats i el renaixement de Pablo Iglesias —especialment en els dos debats televisius— han esmorteït la caiguda.

Hi haurà un nou govern progressista. El perill d’un resultat a l’andalusa s’ha esvaït, amb tot el que això implica, que és molt.  Però el resultat, malgrat tot, és inquietant. La diferència entre blocs s’ha escurçat perillosament i l’extrema dreta representada per Vox ha fet una irrupció descomunal en les Corts Valencianes, amb una desena de diputats. Hem d’acostumar-nos a què, encara més, el discurs masclista, homòfob, xenòfob i antivalencià forme part de les dinàmiques normalitzades de la vida política. Perquè, a més de l’èxit de la sucursal valenciana de Santiago Abascal, un discurs igualment incendiari pel que fa a la qüestió nacional, el de Toni Cantó, s’ha vist premiat a les urnes. I la davallada del PP d’Isabel Bonig, sent un desastre, sembla raonable en comparació a la desfeta total i absoluta de Pablo Casado

La dreta ha estat vençuda in extremis, per molt poc. Aquells votants decebuts per la corrupció que restaren a casa el 2015 han tornat a mobilitzar-se: estan també en l’augment d’un 10% de la participació. I tan sols la por inspirada per Vox, el seu discurs cavernícola i els resultats de les eleccions andaluses, han mogut els votants d’esquerres que podien estar desencantats amb el govern valencià o amb l’erràtica gestió interna de Podem. I haurem de concloure també que aquesta fotografia dibuixa amb més precisió la configuració sociològica valenciana que la que es va obtenir el 2015, quan l’esquerra es podia permetre el luxe de deixar fora del parlament Esquerra Unida.

D’aleshores ençà, han passat moltes coses. Ha hagut una radicalització dretana i una perillosa aliança implícita entre dreta i extrema dreta que ha estat a punt de tombar el govern valencià. Si aquesta és la fotografia del moment, fa feredat. Hi haurà un nou pacte del Botànic, sí. Però la pressió sobre el nou govern serà brutal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.