Eleccions valencianes

La gran victòria de no guanyar res

Ciutadans va extremar diumenge a la nit la seua gran paradoxa: una immensa alegria per no guanyar res. Malgrat no rascar poder suficient a les generals i quedar tercer i sense opció de formar govern a les autonòmiques, Toni Cantó i els seus van culminar la nit electoral enmig d’una inexplicable eufòria per no res.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si cap ésser humà despistat s’haguera clavat anit, cap a les dos i mitja de la matinada, al Sorolla Palace en busca de recer i haguera topat de cara amb un grupuscle de congèneres en tromba, escales avall, al crit de “Campions, campions!”, no hauria dubtat que allí passava alguna cosa ben important. I possiblement haguera sentit una curiositat especial per aquell senyor de mitjana edat ben conservat, prim, sabatilles blanques i cap-rostre-coll plens de purpurina als qui tots li fan fotos i crida “Oe, oe, oe!” amb la força d’una dramatúrgia exaltada. I és ben segur que no hauria entès res si és que algú li haguera confessat que no, que ni aquell senyor que li diuen Toni Cantó no ha guanyat res, que de fet es presentava a presidir la Generalitat, però ha quedat tercer i ni tan sols sumant amb els hipotètics socis dretans i ultres pot aspirar a un trist nomenament de conseller. I, més encara, el seu partit, una cosa que es diu Ciutadans, tot i haver millorat resultats, tampoc no ha rascat poder a Madrid i no hi podrà formar govern.

Per què tanta alegria? Quin és el sentit dels tubs amb confeti, de l’entrada triomfal, les llàgrimes i els bots a l’escenari? “Hem quedat a un diputat del PP i un altre per damunt de Compromís. Hem guanyat al nacionalisme!”, rebla Cantó amb risc d’afonia tot obviant que en el PSPV-PSOE, qui ha vençut de veritat, també hi ha de nacionalistes malgrat no ser-hi la majoria. Però així és l’estranya paradoxa de Ciutadans i així va ser durant tota la nit electoral: una llarga jornada amb el temps coagulat a l’hora de determinar el resultat del comicis valencians, un gentilici ja acostumat a tancar la cua. La del finançament, les inversions... I anit la dels escrutinis. I la d’una paciència que mai no fa sotsobrar el somriure d’un bon “ciutadà” passe el que passe. De fet, a les 22.30 ja estava clar que l’enemic número u, Pedro Sánchez, havia arrasat, el PP s’havia afonat i Vox havia esquarterat la dreta. L’estabilitat d’Espanya estava en entredit, però més important era l’estabilitat alimentària a la veu del canapè d’una cambra exclusiva de l’entresòl. Allà quedava buida la sala enmig d’un trontollant i perillós 81,67% escrutat i amb un Gabriel Rufián ufanós a les pantalles amb els 15 diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Sols un hora més tard, amb l’Espanya liberal i autèntica ja sentenciada, van anar recuperant posicions els collars, els penjolls, les polseres d’Espanya, els mocassins, nàutics i tacons de negre esmolat, les gomines i les jaquetes amb colzeres, fins i tot un monyo de fallera amb pinta i alguns escots fent apologia de la cirurgia clínica. Tota una ciutadania a la recerca de la digestió pragmàtica de la nit en marxa: “Pactarem amb el PSOE?”, “Esperem que sí, pel bé d’Espanya”, “Però farem Pedro Sánchez president!”, “Diguem-ne que li donarem governabilitat...”, “Ara comença l’operació estadista!”. Les veus van alternant-se pausadament amb aquell sentit democràticament nutritiu dels estomacs que admeten sense pertorbació tot tipus de ració sòlida, líquida o gasosa. Un àpat infinit que els comensals van mastegant durant hores com a bons remugants que passen els conceptes i els principis d’un budell a un altre fins a la taca final sobre la terra.

Precisament, com que la terra és plana i de vegades propera, a la vorera d’enfront, d’enfront de l’avinguda del Camp de Túria..., hi ha el Melià amb els afins de Vox. Allà, enmig de neons de verd fluorescent, cavalca a tot altaveu el “torito guapo” del Fary mentre algunes “rojigualdas” de plàstic més que onejar s’arrosseguen per darrere com a cues entre les cames. Al bar de l’hotel hi ha més gent que dins la sala i un xiquet ja avorrit juga a fer malabars tot sostenint el pal de la bandera amb un dit fins que li cau. “Xiquet, que fa la bandera per terra!”, li renega el pare amb una pinta de cervesa en la mà.

I, com el “torito” del Fary, les urnes continuen avançant amb vanitosa parsimònia. De nou al Sorolla Palace, la ciutadania congregada s’interessa més per les pantalles nacionals que per aquelles on À Punt continua mostrant una diferència de només tres escons entre els blocs esquerra-dreta. Però sembla que hi ha més emoció en la imminent arribada del líder, tancat en el segon pis, entre les sales Perellonet i Arenas, que no per la disputa en clau valenciana. Per fi, passades les dos, irromp Cantó enmig d’una ovació gegant davant tant victoriosa derrota. “Anem, ciutadans!”, es desborda de goig l’escenari. I després hi ha les palmades a l’esquena, els selfies i tot allò que ja sabem dels crits per les escales amb la ciutadania en tromba. Així fins que l’entresòl i després el hall van buidant-se amb rapidesa i els grups van desapareixent entre taxis rumb a una celebració inconnexa. 

A la porta del Sorolla sols quedaran dos militants solitaris amb un cartell que diu “apoderat” penjat del coll. “Doncs jo pense que el resultat ha estat un desastre...”. I després d’un breu silenci, l’altre llança un sospir afirmatiu embolcallat amb el fum d’una cigarreta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.