ELECCIONS VALENCIANES

I Catalunya «pa’cuando»?

L’«estabilitat» del Govern del Botànic davant el desig de fer-lo fora de la Generalitat. O continuïtat o un Consell de la dreta. Les dures hores del debat d’À Punt no deixen espai a cap altra possibilitat. Els atacs d’Isabel Bonig i Toni Cantó, menys intensos d’allò que es preveia, són replicats per Ximo Puig i Mónica Oltra, que no entren en cap disputa entre ells a ben poques hores de la jornada electoral. Catalunya, oh miracle!, queda al marge del debat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Míster estabilitat, Ximo Puig, ocupa el lloc central del plató. El sorteig així ho ha determinat, i n’està ben content. Perquè Ximo és sinònim de centralitat, i Puig, de moderació, o això, si més no, s’ha esforçat a transmetre en els quatre anys del Govern del Botànic. L'escorten, als dos costats, Mónica Oltra i Rubén Martínez Dalmau, mentre als extrems se situen Isabel Bonig i Toni Cantó. Entre els components d’aquesta escena de pessebre de Nadal es troba la persona que serà investida president o presidenta de la Generalitat Valenciana d’ací a poques setmanes.

L’absència de crits, escarafalls i acusacions furibundes permet que el debat d’À Punt transcòrrega amb placidesa, sense l’electricitat del dos combats d’àmbit estatal celebrats aquesta mateixa setmana a RTVE i Atresmedia, i tampoc com el que els mateixos protagonistes van celebrar el primer dia de campanya a la cadena SER. L’única referència bel·licosa, de fet, la signa el cap del Consell en recordar la significació del 25 d’abril, la data en què se celebra el debat i en què el poble valencià va perdre els seus Furs. Almansa. Drets històrics. Autogovern. El Puig més valencianista marca el terreny de bon començament.

 

Cantó segurament no ha acabat d’entendre la referència a Almansa... Però no és província d’Albacete? Serà un altre missatge annexionista en aquesta Espanya tan difusa? Ja tractarà de comprovar-ho mirant un mapa en acabar el debat, si és que se’n recorda. Ell sobretot vol demostrar a tots els valencians el nivell avançat d’anglès que ha assolit fora del país. Ho denota amb la pronúncia perfecta de les paraules «go home» que el director general de Comerç va dedicar als promotors del megacentre comercial Intu Mediterráneo, vetat per la Generalitat. Més tard, quan Oltra li diu que no escolta, ell li respon «claro que escolto», l’única aproximació a una paraula no castellana ni anglosaxona que ix de la seua boca. A la candidata popular, de fet, ha agafat el costum d’anomenar-la «Bonic». Ja posats, per què no «Bonica»?

Que Toni Cantó està molt més calmat del que és habitual ho evidencia les vegades que es refereix a «Tele Compromís» en parlar de l’ens públic: zero. Ni tan sols la coincidència del color de les jaquetes de la candidata Oltra i la moderadora, Jèssica Crespo, no activa aquest xip del seu cervell. Allò que deu copar el pensament de Cantó durant tot el debat és que siga la primera vegada que actua als platós de la televisió pública sense cobrar ni un sol euro dels valencians. I li molesta, perquè en el passat, quan governava el PP, rebia 6.000 eurets per programa. 6.000 eurets per programa per quatre gravacions cad mes feien un total de 24.000 euros mensuals a la seua butxaca. Mira, mira, que així es deia l’espai.

 

Quan el mateix Cantó va desgranant les dades miracle amb què preveu acabar amb els barracons i les llistes d’espera, Oltra riu com si assistira a un espectacle de Berto Romero. «Vostè no està habilitat per al càrrec que aspira», li etziba en una ocasió, com qui no vol la cosa. I ell, que pensa que sí que ho està, fins i tot gosa impartir una petita lliçó de periodisme als professionals que han decidit denominar «relació amb el Govern espanyol» un dels blocs del debat. Això vol dir bilateralitat? Què vol dir exactament? L’aspirant de Ciutadans hi detecta un «tuf nacionalista» bastant penetrant i testimonia el seu descontentament.

Sort d’aquests moments. Si no, el debat seria massa ensopit. Cal valorar i molt la presència de Cantó, ja que quatre anys enrere, en els comicis valencians anteriors, va escampar el poll pocs dies abans que hi tinguera lloc, deixant UPyD sense candidat. Aquella fugida imprevista almenys va servir perquè els candidats de la formació magenta digueren que es presentaven a les eleccions «sin trampas ni Cantó». Com augurava tothom aleshores, Cantó va acabar a Ciutadans en un moviment que alguns excompanys no van dubtar a qualificar de «transfuguisme». Per això, quan Martínez Dalmau censura que Ciutadans haja esdevingut un «club de trànsfugues del PP», Cantó hi afegeix: «I del PSOE, senyor Dalmau, i del PSOE». En un moment donat fins i tot exhibeix les imatges de les tres figures socialistes que ara fan campanya per Albert Rivera: Celestino Corbacho, Soraya Rodríguez i Paco Vázquez. Mostra a la càmera les seues cares impreses en fulls A4 com si el trident fora conformat per Kennedy, Brandt i Palme.

 

Vestida de roig PSOE, el partit en què encara milita son pare, Bonig no para de fer esment a José Luis Rodríguez Zapatero, que per als votants més joves ve a ser com Heidi o Oliver i Benji. Un nom lligat a la infantesa. Els dibuixos animats del PP ja no inclouen el transvasament de l’Ebre, però no importa: Bonig continua emocionant-se cada vegada que proclama que el seu partit és l’únic que garanteix aigua per a tots. Per a evitar una pluja de vots encara més copiosa en favor de la dreta, l’única ocasió en què Puig opta pel castellà és quan, precisament, parla de l’aigua. ¡Viva el Tajo-Segura, y olé!

Una mica abans Puig ja li ha mostrat a Bonig les dades de l’atur a través de dos gràfics que comparen l’evolució a la legislatura passada i durant la que ara acaba. Vistos l’un al costat de l’altre, més aviat semblen Gemelos 28, els dos gratacels de Benidorm que el Tribunal Suprem ha ordenat enderrocar i que costaran més de 130 milions d’euros a les arques públiques. Una de les «herències» de la consellera Bonig per les quals, ara, tots els valencians han de pagar el corresponent impost de successions.

De cercles, a Podem, no en queden, però la proposta estrella de Dalmau és una «economia circular» que pivotaria sobre una empresa pública d’energia neta gràcies a la qual, assegura, els valencians pagaran menys pel consum elèctric. Empresa. Pública. Energia. Seria el moment de dir «Veneçuela», però Cantó i Bonig no estan a l’aguait. Estan espessos. Ja són massa dies de precampanya i de campanya estricta. Afortunadament, en aquest cas Dalmau sí que porta la talla correcta d’americana i no com al debat de TVE una setmana enrere, quan va arribar-hi sense i li’n van haver de deixar una que li feia semblar un espantall.

La cara, la creu i el costat

Puig i Oltra es feliciten per la caiguda de la desocupació, per la fi de la corrupció i perquè ja no es fan retallades als serveis bàsics. Bonig, per contra, diu que «el partit de les classes mitjanes», el PP, abaixarà l’IRPF al 7% a tots aquells que cobren menys de 35.000 euros. Uns 100 eurets a l’any. Bons són! Cantó, de la seua banda, proposa abonar 1.200 euros a cada família amb fills –uns 2.400, si és nombrosa– i estalviar-los la quota d’autònoms dels primers dos anys. «Aquesta Comunitat és un infern per als autònoms», es plany Cantó. I és que, ja se sap, els autònoms són tan intrínsecs a Ciutadans com les fulles a la tardor.

Ni blanc ni negre, Dalmau critica l’«absència d’un model econòmic» i xifra el pes de l’economia submergida a les comarques alacantines en el 25%. No esmenta, en canvi, que el seu partit va pressionar PSPV i Compromís perquè els Pressupostos de la Generalitat recolliren reduccions impositives a les persones amb menys ingressos. «Cal prestar més atenció als agricultors i els cooperativistes, dur a terme una revolució verda amb productes de proximitat i imposar una taxa de sostenibilitat turística», enumera. Quan sent «taxa», Cantó tanca els ulls i torna a obrir-los al cap de mig segon, amb la mirada posada fixament en la persona responsable.

 

«Sánchez li ha demanat que retalle 1.500 milions, com pensa fer-ho, senyor Puig?», li pregunta Bonig. «No faré retallades», contesta ell. «Vostès tenen l’obsessió d’acabar amb els rics, jo desitge acabar amb els pobres; de rics, vull que en vinguen molts». La frase és de Toni Cantó però l’hauria signada Francisco Camps, delerós d’atraure rics com Bernie Ecclestone o Ernesto Bertarelli. «Per contra, barren el pas a Intu, que suposava una inversió de 44 milions al llarg de 10 anys i que hauria servit per a eliminar molts barracons... I generava 10.000 llocs de treball», afegeix Cantó. En aquest punt, Oltra passa del somriure a la revolta i li matisa que Bonaire, el centre comercial més important del País Valencià, té 1.200 treballadors en temporada normal i un màxim de 1.800 en temporada alta.

Sánchez, prepara els ‘titos’

En aquest moment del debat Bonig ja ha aprofitat la presència de les càmeres per acomiadar-se de l’aigua. Bye, bye. «Si governen els socialistes, no tindrem cap transvasament», alerta amb la dosi necessària de dramatisme. Però Dalmau, taxatiu, ix al pas dels anhels hídrics dels populars: «No tenim un Planeta B, com la caixa del seu partit».

Dalmau incideix, igualment, en la idea ja expressada per Pablo Iglesias en el debat estatal sobre la necessitat de transitar cap a «un Estat federal que reconega la plurinacionalitat espanyola». I Oltra, que ha deixat indemne Puig, carrega tota l’artilleria contra Pedro Sánchez: «Qui vulga ser president d’Espanya, o es compromet amb Compromís o no tindrà els nostres vots». Comprometre’s a què? La llista és gairebé infinita: executar el túnel passant de València, no cobrar ni un euro més d’interessos pel FLA, donar resposta al deute històric, fer realitat el tren de la costa de la comarca de la Marina, millorar el servei de rodalies... I, és clar, acordar un nou sistema de finançament. Davant l’allau de peticions, que posa més senzill un pacte amb Vox que no amb els valencianistes, Puig es limita a dir, home de bona fe, que «Sánchez farà possible el nou finançament a la pròxima legislatura».

 

Cantó, delerós de captar novament l’atenció del públic, aprofita el bloc econòmic per comprovar el nivell de geopolítica de Puig: «Quantes nacions hi ha a Espanya?». I el candidat del PSPV, amb posat de no-sè-de-què-parla-vostè, li retreu que Ciutadans tombara els Pressupostos stanchistes. «Vostè va votar ‘no’ a 1.400 milions d’euros per als valencians», li recrimina. Dalmau, que amb el pas del debat concentra els atacs en la dreta i comença a percebre Puig i Oltra com a companys del Consell, s’emprenya de valent pel barracó visitable que Ciutadans ha instal·lat al centre de València: «Els de veritat són millors, no hi tenen res a veure», els lloa. Tot seguit promet «dentista gratuït» perquè «el somriure dels valencians» s’ho mereix. ¡Dientes para todos!

De somriures també parla Oltra en la seua intervenció final. «Voteu amb un somriure», demana als valencians, als quals demana de no caure en els discursos de la «por». «La democràcia no és irreversible», assevera a continuació Puig, escandalitzat per les notícies que li han arribat del Museu de les Ciències de València, on Santiago Abascal ha aplegat més de 4.000 persones amb la banda sonora d’El novio de la muerte. Poques referències explícites més, però, a la ultradreta que pica a la porta de les Corts i que, de fet, s’hi trobarà com a casa. El Palau dels Borja, l’edifici que alberga l’hemicicle valencià, va ser la residència del general Franco en algunes de les seues visites al cap i casal.

Poques referències a Vox i cap ni una a Catalunya, Quim Torra, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i companyia. Si les cases d’apostes n’hagueren obert una, l’absència del procés sobiranista català i del presumpte pancatalanisme del Consell al debat electoral d’À Punt s’hauria pagat a 1.000 euros per cada euro apostat. Allò que ve a ser un miracle.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.