«Jo volia somiar i volar, allà ens tallen les ales», deia Zoo en una cançó ja himne per a molts docents. La persecució d’aquests ha estat sempre constant: Gaietà Ripoll, assenyalat com l'últim heretge del món per un suposat delicte de fe, no va ser algú diferent d’un mestre que ensenyava a somiar sense demanar permís a l’Església i creure que l’ensenyament anava molt més enllà en una humil barraca de l’horta de Russafa, a València. Denunciat pels veïns per no anar a missa ni dir l’Avemaria, es va convertir en el blanc a esborrar per les Juntes de Fe. Enguany fa 200 anys d'aquell terrible assassinat ordenat pel sant ofici.
Ripoll va nàixer a Solsona el 1778. Va ser soldat en la Guerra del francès —on el van empresonar i deportar a l’Estat francés—, allí va entrar en contacte amb el pensament il·lustrat i corrents com el deisme. L’historiador Emilio La Parra matisa sobre la seua condició: «Mestre no era perquè no tenia títol». De fet, en aquella època de postguerra, la primera etapa educativa estava profundament desorganitzada i en mans de l’Església. Ripoll no era un docent reglat del sistema, sinó un ciutadà civil que impartia lletres elementals per subsistir.
Gràcies a una minuciosa investigació cartogràfica de Guillermo González —validada per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València—, es va poder localitzar amb rigor documental la seua barraca-escola. Estava situada al número 211 de l’avinguda de Jesús Morante i Borràs de València, a la Partida del Perú de La Punta, un indret conegut popularment com la «casa de Curro». En aquest espai rural, Ripoll practicava un ensenyament deista: «El deisme parteix de la idea de l’existència de Déu, però examinant-ho des d’un punt de vista racional», puntualitza La Parra. No obligava els xiquets a anar a missa i substituïa l'Avemaria per la fórmula «Alabado sea Dios»
La trampa de les Juntes de Fe: l’ombra de la Inquisició
El 9 de març de 1820, Ferran VII havia suprimit formalment el Tribunal de la Inquisició, una institució que ja no encaixava en el nou tauler europeu. Anglaterra i l'Estat francès vigilaven de prop per evitar el retorn d’aquell vell símbol, mentre des de Roma el papa pensava que era un tribunal massa manipulat pels interessos de la Corona espanyola i lliurat a la política. Al mateix temps, el monarca absolutista no trobava motius per a defensar-lo. Des del 1823, Ferran VII tenia la seua pròpia policia que li garantia un control omnímode sobre el regne.
Davant d'aquest buit institucional, l'arquebisbe de València, Simón López, va prendre la iniciativa creant unilateralment la Junta de Fe de València a l'estiu de 1824. Aquest organisme operava a la pràctica com una inquisició: «L'arquebisbe de València creu oportú que caldria crear un organisme, que li va anomenar Junta de Fe, perquè s'encarregara de vetlar per la puresa de la religió i reprimir els heterodoxos», explica La Parra. Utilitzaven mètodes mimètics del Sant Ofici, però sense el suport legal de la Corona espanyola.
La presó i el teatre de la mort
Detingut el 29 de setembre de 1824, Ripoll va passar vint-i-dos mesos tancat a la presó de Sant Narcís sense una acusació formal inicial i privat del dret a una defensa justa. Molts teòlegs van intentar fer-lo rectificar, però el mestre es va mantenir ferm, responent constantment: «Jo no enganye en presència de Déu». Segons el documental produït per Avall Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors, Cayetano Ripoll y la Iglesia valenciana, la última víctima mortal de la Inquisición, la seua pena de mort «es va retardar quasi dos anys perquè no van trobar la seua fitxa de bateig». «Com que no estava batejat, la seua sentència no tenia sentit, ja que no podia jutjar-se a algú per abandonar l'església si mai havia format part d'ella», es puntualitza. Finalment, va aparèixer el seu certificat de baptisme, que es convertiria en un certificat de mort.
La sentència condemnatòria, el contingut judicial de la qual es troba recollit al llibre Intolerancia y libertad en la España contemporánea, de Juan Bautista Vilar Ramírez, va ser dictada per la Real Sala del Crimen de l'Audiència de València a l'estiu de 1826. Aquella resolució deia: «Hem de condemnar Gaietà Ripoll a la pena de forca i a ser cremat com a heretge pertinaç i rematat, així com a la confiscació de tots els seus béns». Com que cremar a la foguera ja no estava ben vist a l'Europa del segle XIX, es va dissenyar una macabra posada en escena teatral: va ser condemnat a la forca i una vegada mort, el seu cadàver va ser introduït en un tonell pintat amb flames simbòliques en record de les antigues fogueres.
El que van fer en el seu cos va ser una incògnita durant anys. S’afirmava que el cadàver havia estat cremat i les seues cendres llançades al riu Túria, o que la Confraria dels Desemparats el va soterrar al cementiri de Tavernes Blanques, a l'Horta Nord. Tanmateix, i segons testifiquen els manuscrits del bibliògraf Rafael Solaz Albert, el mestre va ser soterrat en la part exterior del cementiri general de València, lluny de la porta principal.
Mentre a l'interior de l’Estat espanyol la premsa i l'opinió pública van quedar sepultades sota una estricta censura, a l'Europa protestant —especialment a Anglaterra— el cas va provocar una enorme repulsió. «En aquells països, es va tenir notícia del que s'havia fet amb Gaietà Ripoll i, llavors, es va parlar de la intransigència religiosa d'Espanya», apunta La Parra. Ara bé, les crítiques internacionals no van suposar cap fre per a Ferran VII i el seu règim absolutista.
Memòria històrica i força eclesiàstica
En 1906, l’Ajuntament de València va dedicar la plaça del mercat de Russafa al mestre Ripoll, però amb l'adveniment del règim franquista es va retirar. No va ser fins 2017 quan van tornar a col·locar a la plaça. A la ciutat de València, hi havia un govern progressista sota la comandància de l'alcalde Joan Ribó, de Compromís.
L'assassinat de Ripoll l'estiu de 1826 no va ser una anomalia passatgera, sinó el símptoma més evident d'una estructura de poder on l'Església valenciana ha exercit històricament com a bastió d’un control social. Des de l'arrelament d'un fanatisme antic i violent —simbolitzat segles enrere per figures com Sant Vicent Ferrer i les seues crides contra les minories— fins a la reactivació de les Juntes de Fe, el clergat valencianista més conservador sempre ha entès la cultura, l'educació i el pensament lliure com una amenaça existencial a batre. Com diria la Gossa Sorda, aplicaven la màxima «d'ací mana la llei del sant ofici».