A la memòria de la lluita contra la foscor de la dictadura franquista i per la llum d'un renaixement del foc nacional, hi ha el primigeni Partit Socialista del País Valencià. Abans de la seua integració dintre de l'estructura federal del PSOE, va alimentar la flama de l'esperança democràtica i de la recuperació de les institucions d'autogovern. El partit va estar present en tots aquells contubernis per dotar al País Valencià d'un Estatut d'autonomia.
El xativí Carles Solà va ser un dels militants d'aquella històrica formació. Membre d'una generació valencianista posterior a l'encapçalada pel pensador Joan Fuster, va mostrar el seu compromís amb el país a una banda i l'altra del Sénia, amb la visió d'apropar i estrènyer els lligams entre els diferents territoris catalanoparlants. Referent universitari, ha faltat amb 81 anys. Ho ha fet poc després d'un altra personalitat il·lustre de la capital de la Costera: l'artista Artur Heras. El seu acte de comiat serà el dilluns a les 15:30, al tanatori de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Al nucli del PSPV primigeni
Nascut a Xàtiva l'any 1945, Solà va adquirir consciència nacional quan va accedir als estudis de Química a la Universitat de València. Allí, va enrolar-se en les files clandestines del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Ho feu en un moment de revifament del valencianisme, de renaixement entre diverses fornades universitàries de l'estima pel país. «Hi havia consciència nacional, que es va despertar fonamentalment a la Facultat de Lletres, on hi ha Raimon, Alfons Cucó, Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Francesc Mira... Una generació que és uns cinc anys més gran que jo i que ix de la universitat més o menys quan jo entre», va explicar en una entrevista a EL TEMPS del 2021.
«Aquella és la primera generació que assumeix una identitat nacional seguint els principis de Joan Fuster. Aquesta consciència la vam unir a una revolta contra el franquisme i a favor de les classes populars», expressava. Fidel a aquests principis, va participar dels primers moments de vida del PSPV primigeni. «Hi havia la idea de bastir aquell nou PSPV, i com a element per construir-lo es crea una cosa que es deia Socialistes Valencians Independents. Crec que n'érem nou: Vicent Soler, Alfons Cucó, Ernest Lluch, jo mateix... L'única finalitat d'aquest nucli era crear el PSPV», va narrar.
A la colla que impulsava l'artefacte del PSPV, s'hi van sumar altres sigles amb coincidència de classe i de pertinença nacional. «Vam reunir els diversos grups que s'havien anat formant o que venien, com el Vicent Ventura, d'allò que havia sigut el PSV i de la consciència nacional forjada als seixanta. Així, es va constituir el PSPV», va desgranar. Amb la primera campanya electoral, però, ja va haver-hi les primeres fugues cap al PSOE. Més tard, el PSPV s'acabaria integrant a dintre de l'estructura estatal dels socialistes. A partir d'aquella decisió, Solà plegaria.
Un rector (i conseller) amb fermesa nacional
Format com a enginyer, agafaria les maletes i emprendria rumb cap a Catalunya en 1977. Solà impartiria classe a la Universitat Autònoma de Barcelona, on formaria part dels nuclis més nacionalistes. De fet, integraria l'alternativa d'obediència catalana quan l'economista Antoni Serra Ramoneda va deixar la rectoria l'any 1985. Gairebé una dècada més tard, en 1994, assoliria la condició de rector de la universitat. La decisió de llevar la bandera espanyola durant l'obertura del curs acadèmic generaria polseguera. Situar només la senyera catalana fou un gest inequívoc de la seua filiació pel país. En el seu mandat, l'aleshores president espanyol José María Aznar seria nomenat com a persona non grata.
Amb l'arribada del tripartit a la Generalitat de Catalunya, Solà seria designat com a conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació per ERC. «La proposta me la va fer Josep-Lluís Carod-Rovira, amb qui sempre he tingut una bona relació. I em va resultar atractiva, tot sent conscient que jo era l'únic conseller que no militava en cap partit i que això em situava al costat de la porta d'eixida en cas de crisi. Així va ser, de fet. Però n'era clarament conscient. Em seduïa la idea de formar part de l'alternativa a Convergència», va confessar en aquella llarga conversa en les pàgines d'aquesta revista. Ocuparia aquesta responsabilitat entre 2003 i 2006.
Independentista convençut i defensor del marc dels Països Catalans, fou un dels artífexs de la Xarxa Vives, que unia a les diferents universitats dels territoris catalanoparlants. La creació d'aquella convergència universitària va permetre superar els contorns espanyols i fomentar les relacions acadèmiques al conjunt de les terres on s'obri la jornada amb un «Bon dia». Integrant de la llista de Solidaritat Catalana per la Independència del 2010, presidiria la Institució Joan Fuster i assoliria el rang de catedràtic d'Enginyeria Química per la Universitat Autònoma de Catalunya. No debades, va dedicar-se amb cos i ànima per bastir uns països esquarterats administrativament.