Dimarts passat ens va deixar una de les persones que, des de la discreció, més han treballat pel país durant les darreres dècades. Es tracta d’Enric Solà i Palerm, jurista i professor de Dret a la Universitat de València i de qui, en aquest exemplar d’EL TEMPS, trobareu unes pàgines dedicades a explicar la seua trajectòria.
Sobretot, Enric Solà va ser una de les persones que es van dedicar a recuperar el país en un moment en què no hi havia res. A inicis dels seixanta, tot just abans de llicenciar-se, a la Universitat de València començava a bategar una esperança i una inquietud per la reconstrucció del país després de la tragèdia de la Guerra d’Espanya i de la dictadura posterior, en aquell moment ben vigent. Al voltant del pensament de Joan Fuster, i del treball incansable de professors com Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç o Manuel Sanchis Guarner, es va constituir un grup capaç d’agitar les facultats en aquella època hostil, malgrat l’amenaça de la repressió, que hi era ben activa i que es va aplicar a tort i dret.
Enric Solà, estudiant de Dret, es trobava en aquell grup i va ser, al País Valencià, la persona que va rescatar el Dret Civil valencià, un patrimoni amagat, amb tota una sèrie d’atributs que defineix, i molt bé, la personalitat valenciana –i de tots els Països Catalans, atès que com deia el mateix Solà, “els drets històrics d’aquests territoris no s’assemblen, són els mateixos”– i que encara avui no s’ha tornat a aplicar. Si el Dret Civil valencià encara és una peça de museu i no té la vigència que li correspon és perquè des de l’Estat espanyol, en distintes etapes, i amb independència dels governs que hi ha hagut a la Moncloa, mai no se n’ha permès la recuperació. Cosa especialment sorprenent quan la reivindicació per aquest dret és transversal en termes ideològics i nacionals.
Fruit del coneixement del dret que tenia Enric Solà, va ser ell qui es va encarregar de fer la redacció base de l’avantprojecte d’Estatut d’autonomia, anomenat Estatut d’Elx per encàrrec de Joan Fuster. Solà, com Fuster, Eliseu Climent, Rafael Ribó, Max Cahner i Josep Benet va integrar la comissió redactora de l’esmentat Estatut, elaborat i distribuït de manera totalment clandestina tot just quan el dictador Francisco Franco agonitzava i quan el País Valencià es preparava per a una etapa política ben decisiva que requeria de nous instruments polítics o amb finalitats polítiques –partits, sindicats, editorials, mestres de català, intel·lectuals, etc.–. Un d’aquests instruments era l’Estatut d’Elx, que tot i que no es va aplicar va complir amb la seua funció: despertar la consciència de la necessitat de crear eines com aquesta per aconseguir una normalitat cultural, política i lingüística contra la qual el franquisme sempre va actuar. Si l’Estatut d’Elx es va poder redactar va ser, entre altres coses, gràcies a l’estudi exhaustiu i ampli d’Enric Solà, qui es va dedicar, amb Rafael Ribó i d’altres, a consultar textos estatutaris i constitucionals d’arreu d’Europa per adquirir base jurídica sòlida.
La normalitat autonòmica posterior seria bastant menys ambiciosa que els plantejaments de Solà i de tants altres. Malgrat això, sense el seu treball, sense la seua inspiració i sense les reivindicacions dels qui van treballar per reconstruir el país, la situació política actual no existiria i seria, amb total seguretat, bastant més adversa.
Solà, en definitiva, va treballar per dotar d’eines de normalitat al seu país. No ho va aconseguir de la manera com ell volia, però va contribuir a fer uns passos que, sense el seu treball, mai no s’haurien fet. És per això que és just, si no obligatori, el reconeixement de la seua figura.
