Obituari poètic

Josep Piera, a través dels seus poemes

Josep Piera (Beniopa, 1947 - Gandia, 2026), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ens ha deixat. Poeta sensorial, del record, del goig de viure, mestre de poetes i referent cultural de primer ordre, va conrear diversos gèneres, però és en la poesia on va articular el seu operatiu literari més influent i reconegut. Una trajectòria que recordem amb una breu antologia poètica, amb alguns dels versos que el defineixen com a poeta i com a persona, on parla d'amor i mort, de pau i combat, de paisatge i memòria. Diferents èpoques i temàtiques per acostar-se a una figura cabdal. Un dels grans. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des d'un terrat lluminós orbservava / les teulades com bancals ben treballats, / veia terrats amb roba estesa, balcons / amb clavellineres en flor, i gats / que perseguien teuladins al vol. // Xiquet, sentia les olors de la vida / com era llavors la vida llavors, austera i elemental: / olors apetitoses coent lentament al foc, / olors agredolces de corral, / olors netes eixugant-se al sol, / olors suades de goig animal, / olors d'ombres fugitives pels horts... // Gesmils, gesmils, gesmils! // Beniopa és això ara, només: / unes cases engesmilades / entre estrets carrers polsosos / a la vora d'un barranc. / Un record que tremola. / Un perfum silenciós.

«Beniopa». El temps trobat (2013)

Aquesta vall que ara veig verda, / daurada lluna de meló d'estiu, / és més que un llogaret entre muntanyes, / molt més que la infantesa al finestral, / molt més que el paradís ple de pinades. // Aquesta vall feta de somnis, / amagatall d'amors i de paraules, / la dels mil i un perfums i les fonts fresques, / la dels hiverns de llàgrimes de gel, / la de les veus que juguen i el silenci; / aquesta vella vall que vull sempre verda. // Aquesta que rebrota riallera / després de les tempestes i la pluja; / aquesta que faig meva cada dia, / aquesta que duc a la memòria, / no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu, si no és per estimar-la.

«La Drova». En el nom de la mar (1999)

Ja no sé escriure poemes d'amor / com aquells, de foc viu, que de jove / escrivia a ningú o al desig / d'un algú sense nom. No de tu. / Potser els anys m'han fet més púdic / o és que el desig ja no sap trobar els mots / per dir el que sent quan te m'apropes / a poc a poc, / i et veig venir de llum / somrient mentre t'espere. (...) No dic la soledat del nàufrag boig, / llavis cremats, brut d'algues i nafrat. / No dic la por a la platja deserta. / No dic que em sent perdut. Això tampoc.

«Ja no sé escriure poemes d'amor» (fragment). El temps trobat (2013)

L'AMOR és un costum ben educat / com rentar-se les dents cada matí / que necessari ens han, i ens hem, creat / i venç la solitud en pronunciar-se. // D'això, però, que un cert públic correcte / entén en dir amor / n'és fàcil despullar-se i n'és higiènic / si hom té a l'abast l'estoig / d'un record sense fons, de maquillatges, / l'esguard ben atent / davant una finestra qualsevol. // Viure ofert a la vida / no pas nugat a un arbre com vençut.

«Crits baden la tarda melodiosa». (Fragment) Brutícia (1976-1978)

Ens ignorem. / Ens busquem. / Ens necessitem. / Ens destruïm. / Vivim junts. // Cascú fent un món nou, fent el món nou. / Estranys. Cascú és cascú, i fa / ses cascunades, que diu un boig. / Estranys que a poc a poc ens apropem / com els gossos quan s'oloren. / La nostra manera de no voler-nos sols. // Cau el capvespre amb un technicolor hollywoodià. / La nit va fent-se dolça com un melicotó. / La costa, una processó de lluny. / La mar amaga en la llum la nuesa / amb una túnica tota brodada d'estels. // Ens ignorem. / Ens busquem. / Ens necessitem. / Ens destruïm. / Vivim junts.

«Al vaixell». En el nom de la mar (1999)

FORCES fosques que em visiteu aquesta nit sobtada, / amics inesperats ambaixadors del mar, / veniu, genets del deler sobre la música, / focs d'artifici dins coves submarines, / imants del dia de la festa. // Sols s'escriu esperances. // Quan un ritme de núvols encete la victòria, / meló d'Alger amb crit vermell, / cantaran els galls l'anunci de l'inici, / el poble ballarà d'alegria en la plaça, / les fonts esgotaran quin silenci de claustre. // Brindem el foc que ara ens fa vius.

«Estovalla amb engrunes». (Fragment) Brutícia (1976-1978)

L'escriptor Josep Piera, fotografiat el 2018 | Miguel Lorenzo

Hi ha moments que tot cau. // Vidre lent / cau la mort dins el cau del cervell / com el cos del silenci / espill adés bell i ara vell. // Hi ha moments // que tot cau. De les mans / cauen ànimes de marbre / com versos freds o pedres / i els ulls es fan un pou / tot tarquim i tot por. // Cau la nit com un cau.

«VII». Maremar (1985)

No em derrotareu, cabrons, no em derrotareu. / Potser dins una cel·la, a pa i aigua, / em detindreu; potser amb elèctrics verins / em ferireu. O no. Potser, només, els anys, / les mil-i-una tempestes cap al clot, / en siguen els botxins. Potser. / No em vencereu, però. / Amb les vostres misèries, no. / No em vencereu, cabrons, així no.

«A ells». (fragment) Maremar (1985)

QUE EL PLAER es fa dolor, / és de criatura que s'aprèn: / Quan més bonica és la joguina, / quan més joiós el que ofereix, / més dolguda la llàgrima, / més fonda la pena, quan es perd. / Hi ha instants per a la joia, / com hi ha instants per al plany. / Com n'hi ha d'alegria i de dol dur. / Si l'home se sent diví en el goig, / en el dolor es fa persona.

«La mar de lluny». En el nom de la mar (1999)

La mort? L'abolició del sentir. / Viure, doncs, és sentir-se ser. / El jove viu sentint-se jove. / El vell viu sabent-se vell. / Un, sentint sense saber; / l'altre, sabent-se sense voler. / La mort és com la vida, se sent / passa..., i punt. I punt final.

«Poema». El temps trobat (2013)

La mà del poeta i el fum | Miguel Lorenzo

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.