En tot l’episodi de l’agressió policial en els voltants de l’estadi Martínez Valero d’Elx a un seguidor del Barça menor d’edat, tremendament revelador, hi hagué un fet especialment pedagògic. Que els mitjans de l’extrema dreta i la dreta extrema presentarien el xicot com un violentíssim provocador i agressor no cotitzava. S’han agafat al ferro roent que el ja cèlebre seguidor de Hansi Flick es va acarar amb uns seguidors de l’Elx que no estaven rebent amb flors i violes els aficionats del Barça i que, possiblement, els va dir alguna inconveniència a uns agents que cobren per mantenir la calma. Més encara, davant d’un grup d’adolescents.
Passa que el jove en qüestió portava una estelada.
Entre els arguments del Sindicat Unificat de Policia (SUP) per justificar l’acció dels companys hi havia que l’estelada era un símbol que podia provocar altercats i situacions de violència. En termes jurídics, l’estelada no està prevista com un símbol violent. No s’hauria de poder requisar arbitràriament per part dels cossos de seguretat de l’Estat. Els aficionats d’alguns equips, valencians inclosos, es poden sentir provocats per la simbologia independentista, però això no és un problema dels seguidors del Barça, forma part d’un constructe d’odi i catalanofòbia, atiat durant segles, que fa intolerables les dissidències nacionals. L’odi inoculat regolfa. I els primers que se senten moguts per aquest odi són els agents que haurien de vetlar perquè els ciutadans, de qualsevol tendència, puguen expressar amb llibertat la seua identitat. Aquest és el marc.
Les estelades —requisades sovint, com també les banderes palestines abans d’alguns esdeveniments esportius— i els hipotètics intercanvis verbals entre aficions, que es produiran igualment, són l’excusa per a la imposició i la repressió identitària. Compatible amb el fet que en molts camps estan perfectament normalitzats els càntics de «Puta Catalunya», «putos catalans» o, fins i tot —Mestalla dixit— «putos bascos» mentre s’agiten banderes espanyoles, no sempre constitucionals. Fet notable, quan molts dels equips de la Lliga estan farcits de jugadors d’Euskadi i el Principat.
«L'homenatge a les estelades és polític, tant com el que es volia fer als jugadors del Barça que guanyaren el Mundial davant molts culers que no se senten espanyols»
Que en el Camp Nou hi haja càntics en sentit contrari, després de tot el que ha plogut, és l’inevitable camí de tornada. Si hi ha llibertat d’expressió, que siga per a tothom. També per als que porten les estelades. Però l’Estat espanyol, a dreta i esquerra, cavalcant còmodament sobre allò que comparteixen de l’ona reaccionària, porta molt malament aquesta dissidència. No admet el dret a pensar d’una altra manera. Hi ha accions. I hi ha reaccions.
Fa molts anys, bastant abans que l’independentisme fora un moviment puixant a Catalunya, vaig escriure metonímicament que José María Aznar era una màquina de fabricar independentistes. Eren els anys de l’Estatut. El que va vindre després és una història coneguda. Va passar el que va passar. Es va gestionar com es va gestionar. Però «el problema catalán», de què parlava Miguel de Unamuno des del punt de vista d’Espanya, està vigent. I continuarà present perquè, simplement, hi ha moltíssima gent que no es rendeix i no dona per bo que la seua identitat, simbolitzada per una senyera, per una llengua o per una manera de ser, siga una identitat proscrita. Objecte d’una agressió contínua.
Que l’homenatge als jugadors del Barça campions del món amb Espanya haja derivat en un tribut a l’estelada forma part dels moviments de plaques tectòniques que ha provocat la intransigència i nul·la intel·ligència d’uns agents que pensaven que colpejar brutalment un adolescent per ser qui és, per pensar com pensa, en l’era viral, era debades. I està bé deixar clar que aquest homenatge és polític, tant com el que es volia fer als jugadors del Barça que guanyaren el Mundial davant un percentatge significatiu de culers que ni se senten espanyols ni es van sentir interpel·lats pel triomf de la selecció espanyol. Motiu, per cert, d’un desplegament monumental de nacionalisme banal. Joan Laporta ha entès —a bufetades, per un incident— la màxima fusteriana que la política que no facen els catalans la faran contra els catalans.
Ni identitats dures, ni identitats ‘soft’
Aquesta història va nàixer al País Valencià, a Elx —denominació pròpia bandejada pel club de la ciutat—, una població que et rep amb una gegantesca bandera d’Espanya a l’entrada i t’acomiada de la visita al Palmeral amb una altra. És la identitat majoritària allí, molt majoritària, però no l’única. Un grapat d’entitats del Baix Vinalopó, encapçalades per una associació quasi heroica com El Tempir, van emetre un comunicat denunciant l’agressió. Molts ciutadans i ciutadanes valencians pensaran que, al cap i a la fi, es tracta de vasos comunicants amb l’independentisme català, no se sentiran interpel·lats. El problema és, tret de l’espanyolisme de pedra picada, tot el que ha passat ens interpel·la. Incloent-hi la franja de la població, molt substancial segons els estudis sociològics, que es considera tant valenciana com espanyola.
Fa temps que la cosa no va solament contra les identitats dures. Al País Valencià, amb el pretext de l’anticatalanisme i el suposat perill de contagi, la llengua és objecte d’agressions i atacs constants. Forma part d’un magma d’incomprensió —a dins i fora de casa— que converteix cada contingut en les xarxes, cada senyalització, cada cartell en la nostra llengua, en una diana dels intolerants. Sols hi ha una manera correcta de ser valencià: ser inequívocament espanyol i dipositar la llengua i la seua normativa en mans d’uns fracassats i indocumentats, les entitats secessionistes.
Aquest és el problema intern, però la pressió més gran ve de fora. Molts visitants —temporals i permanents— no suporten que el valencià forme part del paisatge, els repugna. No volen sentir parlar-lo, es remouen en les cadires quan apareix en actes públics, quan es parla davant seu, protesten iradament quan en les festes de poble l’orquestra de torn entona cançons en la llengua del país. Ens insulten, ens tracten de pobletans. Ja no es tracta de la púrria que habita les xarxes i que salta a cada dissidència, és una actitud socialment normalitzada. La persecució ideològica als docents planejada pel Consell de la Generalitat, a instàncies de Vox, està pensada en clau de gènere i mediambiental, però la llengua és la clau de volta.
«Espanya és un estat inviable perquè ha decidit ser-ho. En comptes d’apostar per la convivència, el corrent 'mainstream' és aplicar la piconadora, l’allau, l’aixafament»
Ens volen proscrits, callats, submisos. No s’accepten ni tan sols transgressions de mínims, una identitat tova, còmoda, soft. La brutal agressió policial a una docent jubilada, l’odi que destil·lava, sense haver-hi provocació prèvia, beu de la mateixa font contaminada. La delicadesa amb què els cossos de seguretat tracten les mobilitzacions d’extrema dreta, també. Que hi haja llengües i cultures diferents de l’espanyola es llegeix en clau d’agressió. Creuen que es fa per incomodar. Per donar pel sac. No són capaços d’imaginar que la gent vol ser el que vol ser.
Espanya és un estat inviable perquè ha decidit ser-ho. En comptes d’apostar per la convivència entre diferents identitats, admetent la diferència, assumint-la, incorporant-la com una riquesa, el corrent mainstream és aplicar la piconadora, l’allau, l’aixafament. Amb resultats —sorpresa!—, radicalment dissímils als buscats, perquè ningú va deixar de ser el que és perquè a un altre no li agrade.
El problema d’Espanya, ja s’ha vist, no s’arregla màgicament guanyant un Mundial amb una caterva de jugadors catalans i bascos, i un equip titular que semblava el Barça. No va passar la primera vegada. No passarà aquesta segona.
