Al novembre farà cent anys que la Ruta 66 es va establir, tot i que no va ser senyalitzada fins l’any següent, el 1927. La carretera ha esdevingut una ruta turística amb diversos espais i locals pensats per als forasters -la majoria estrangers-, sobretot el seu tram més meridional, el que travessa els Estats Units (pràcticament) de costa a costa: això vol dir que connecta l’estat de Missouri -al nord-, amb Kansas, Oklahoma (ja al sud), Texas, Nou Mèxic, Arizona i Califòrnia.
El primer que parla de la «carretera 66» és John Steinbeck a El raïm de la ira, una novel·la que explicava el viatge d’una família de grangers d’Oklahoma cap a l’assolellada Califòrnia després del Dust Bowl, una llarga sequera de cinc anys que va convertir bona part d’aquell Estat en una mena de desert impossible de conrear (la mateixa sequera que apareix a Interstellar de Christopher Nolan), una sequera l’origen de la qual era en bona part dels terratinents i els bancs.
Steinbeck coneixia el desastre agrícola, econòmic i humà de primera ma perquè n’havia escrit reportatges per The San Francisco News, uns textos que després van quedar reunits en The Harvest Gypsies del 1936 (Los vagabundos de la cosecha a Libros del Asteroide).
A El raïm de la ira, que presenta una estructura particular que alterna els episodis sobre la família protagonista amb textos descriptius de tot allò que els envolta i els afecta, Steinbeck dedica el capítol 12 a la 66:
«La carretera 66 és la principal ruta migratòria. La 66 -aquell llarg camí asfaltat que creua el país, ondulant suaument en el mapa des del Mississippi fins a Bakersfield- a través de les terres vermelles i de les terres grises, s’endinsa, serpentejant, a les Muntanyes Rocalloses i baixa fins el lluminós i terrible desert, el travessa, creua encara altres muntanyes i descendeix a les riques valls de Califòrnia.
»La 66 és la ruta dels que fugen, dels refugiats de la pols i d’unes terres minvants, del soroll dels tractors i d’unes propietats minvades, de la lenta invasió del desert, dels ciclons que venen udolant des de Texas i de les inundacions que no fan la terra més rica sinó que li furten la poca riquesa que tenia. De tot això fuig aquesta gent, que arriba a la 66 des de les petites carreteres que hi desemboquen, de pistes i de camins rurals. La 66 és la ruta mare, la ruta dels que fugen.»
D’aquells pagesos pobres vinguts d’Oklahoma, els «oakies», encara se’n parla a la ruta 66. Un dels tres protagonistes de la pel·lícula documental Almost ghosts de la valenciana Ana Ramón Rubio (disponible a Filmin), el propietari d’una botiga a Seligman(Arizona), encara se’n recorda dels oakies passant per la 66 -o això afirma.
Aquest film, guanyador del premi al millor documental del Festival de Cinema d’Arizona, es fixa en aquest tram més turístic de la 66, explica com es va quedar deserta -de la nit al dia- quan van inaugurar, entre finals dels setanta i començament dels vuitanta- la nova Interestatal 40 -que corre paral·lela a la 66- i com la tenacitat de la població ha recuperat el turisme (moderadament). Rubio recorre molts pobles de la ruta que ja tenen entre 0 i 3 habitants i recorda que el municipi amb més població dels que creua la 66 deu ser Tucumcari, Nou Mèxic (amb només 5.000 habitants). Evidentment passa al costat de grans ciutats com Oklahoma City (Oklahoma), Amarillo (Texas) o Flagstaff (Arizona) però després s’endinsa en zones de molt baixa densitat de població i ciutats -com diu el títol del documental- gairebé fantasmes.
La fama de la ruta 66 com a camí de migració dels oakies cap a la dorada Califòrnia, la novel·la de Steinbeck (guanyadora del Premi Pulitzer) i la posterior versió cinematogràfica de John Ford (Òscar al millor director per aquest film, amb un Henry Fonda per primera vegada nominat) van fer créixer la fama de la 66 i el turisme amb destinació a Califòrnia va engrandir la fama de la carretera, que permetia desviaments no massa llunyans fins a espais encara més mítics, com el Gran Canyó o el Monument Valley, parcs nacionals pels quals no passa la ruta.
D’aquella època són els primers motels amb habitacions en forma de tipi, l’últim dels quals deu ser el Wigwam Motel de Holbrook (Arizona), prop del Petrified Forest National Park.
Als anys cinquanta, la generació beat la va acabar de reivindicar la Ruta 66, sobretot per l’èxit d’A la carretera (On the road) de Jack Kerouac. Tot i que la 66 és només un dels cinc viatges del protagonista d’A la carretera, la ruta 66 és el moment que ha quedat fixat en l’imaginari col·lectiu universal a partir d’una novel·la voluntàriament caòtica i escrita a raig.
Una altra pel·lícula que està fermament aferrada a la ruta 66 en l’imaginari de diverses generacions és Easy Rider (1969), la pel·lícula que protagonitza Peter Fonda (fill del Henry Fonda d’El raïm de la ira) i dirigeix Denis Hopper. En cap cas surten referències directes a la Ruta 66 (tot i que l’escultura d’un llenyataire correspon a la 66 al seu pas per Flagstaff), passen per Monument Valley -que no és la 66- però tothom somia que aquell camí és el de la 66. Al capdavall viatgen del que sembla ser Califòrnia o Nou Mèxic fins a Nova Orleans i no hi havia camí més recte que la 66.
Per acabar-ho d’adobar el guió d’aquest film està signat per Terry Southern, un dels companys de viatge dels protagonistes que havien inspirat A la carretera: Neal Cassady (alies Dean Moriarty), Allen Ginsberg (Carlo Marx) i el mateix Jack Kerouac reapareixen també a Ponche de ácido lisérgico de Tom Wolfe acompanyant Terry Southern (o un fals Southern). Southern signa el guió d’Easy Rider amb el director Denis Hopper i el mateix Henry Fonda.
Per la fama de la 66, no calia que cap altra pel·lícula o llibre en parlés. De fet sembla ser la ruta 66 qui s’escola en el nostre imaginari quan apareix una road movie pels Estats Units, sigui Thelma i Louise (1991), Little Miss Sunshine (2006) o Capità Fantàstic (2026). Tant se val si trepitgen Arizona i Nou Mèxic com no.
Mentrestant, la 66 espera, com un plató més aviat històric i estintolat, a les visites d’un turisme que majoritàriament viatja en grups en autobús i es deleix per comprar souvenirs tant típics com tòpics. Per molts anys.