Com gairebé tot en la literatura nord-americana, la història literària dels viatges pels Estats Units va començar amb Mark Twain, que el 1872 va publicar Roughing it (‘Passant fatigues’), la crònica d’un viatge en diligència des de l’est fins a Salt Lake City (Nevada) i, en una segona etapa, de San Francisco a les illes Sandwich (avui Hawaii). Però l’odissea més americana del segle XX, la novel·la que probablement ha deixat més empremta en l’imaginari nord-americà i universal és l’esbojarrada narració dels viatges de Jack Kerouac de banda a banda del país amb una incursió final a Mèxic, A la carretera: les drogues, l’alcohol, la Ruta 66, els escriptors de la generació beat (Allen Ginsberg) i una prosa àgil formaren un totum revolutum en una novel·la de no-ficció escrita en un rampell, sense estructura prèvia ni ensenyança final però molta grapa.
El de Kerouac no era un llibre de viatges a l’ús com tampoc ho era Passant fatigues ni ho seria cinc anys després Viatges amb el Charley. Totes les obres travessen els Estats Units parcialment o totalment però no ho fan per descriure les ciutats o la natura. Com tampoc ho havia fet un altre dels grans autors de començaments del segle XX, F. Scott Fitzgerald, en una altra obra que encara s’ha de traduir al català, The Cruise of Rolling Junk (1934).
Mark Twain (Samuel L. Clemens) havia acompanyat el seu germà (Orion Clemens), que havia estat elegit secretari del governador de Nevada i n’havia deixat constància escrita.
Scott Fitzgerald immortalitzava el seu viatge amb la Zelda en cotxe, als anys trenta, des de Connecticut fins a Alabama: un viatge de nord a sud de la costa Est per cobrir una distància aproximada de 1.900 km en un cotxe de l’època batejat pels Scott Fitzgerald com Rolling Junk.
Jack Kerouac tampoc no narrava un viatge sinó les seves experiències fora de casa, amb escasses descripcions de llocs físics i abundants narracions de viatges més mentals.
Steinbeck buscava més aviat l’ànima dels americans en una època, els seixanta, en què el país de la seva infantesa s’havia girat com un mitjó (vegeu cites al requadre).
Les obres de tots aquests autors tenen encara un digne successor, que entronca sobretot amb l’On the road de Kerouac. Es tracta d’un dels grans gurus del nou periodisme, Tom Wolfe, que el 1966 segueix una colla de hippies liderats per Ken Kesey l’autor de One flew over the cuckoo’s nest (‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, 1962). El superreportatge de Wolfe, The electric Kool-Aid acid test(Ponche de ácido lisérgico, en versió castellana) està considerat un exemple de novel·la de no-ficció i retroba un dels protagonistes d’A la carretera, en Neal Cassidy, pilotant l’autobús amb més LSD que hagi creuat l’Amèrica del nord.
Amb gos a la recerca d’Amèrica
Viatges amb el Charley, magníficament traduït per Marc Donat, és una de les aventures literàries més divertides i corprenedores que es poden emprendre. Es va publicar l’any que Steinbeck va rebre el premi Nobel de literatura, quan l’autor ja havia escrit les seves millors novel·les (El raïm de la ira, La perla o Tortilla Flat) i, fins i tot, s’havia arriscat amb una obra que fregava el fulletó (A l’est de l’Edèn). L’Steinbeck més madur i més sincer —molt reflexiu i poc autocomplaent— es llança a la carretera amb una caravana de nom Rocinante i el seu gos Charley, un caniche francès amb molta personalitat: “És l’únic gos que conec que sap dir la consonant f. Això es deu al fet que té les dents del davant torçades, una tragèdia que el manté allunyat de les exhibicions canines. Com que les dents frontals de dalt encaixen suaument amb el llavi inferior, el Charley pronuncia la f. La paraula ‘fft’ acostuma a voler dir que ha d’anar a dir bon dia a un arbust o un arbre”.
L’humor sempre allunya Steinbeck de la transcendència. Això s’agraeix en un llibre que es planteja un repte tan aparentment pretensiós com és el d’“anar a la recerca d’Amèrica”. La novel·la és plena d’observacions encertades, descripcions de personatges i diàlegs deliciosos amb la gent que es va trobant —perquè allò que en realitat està cercant és què vol dir ser americà, és clar. En conseqüència, és també un veritable tractat sobre la identitat, els orígens i la cultura, més enllà de la identitat, els orígens i la cultura dels Estats Units. “En l’esquema mental de les arrels —es demana Steinbeck a l’obra— jo i la majoria de gent ens hem oblidat de dos factors. Pot ser que els habitants dels Estats Units siguin gent inquieta, itinerant, mai satisfeta d’on és de resultes d’un procés de selecció? Els primers colons, els immigrants que van poblar el continent, eren els inquiets d’Europa. Els que estaven formalment arrelats es van quedar a casa i encara hi són. Però cadascú de nosaltres, tret dels negres que van ser portats com a esclaus, descendim dels inquiets, dels tossuts que no es conformaven a quedar-se a casa. Oi que no seria estrany que haguéssim heretat aquesta predisposició? El cert és que ho hem fet”. Però Steinbeck rectifica després unta teoria que podria ser, com diu ell, de “mirada curta”. I conclou que tots humans són itinerants: “Els nostres avantpassats remots anaven on hi havia la caça, es desplaçaven carregant els aliments i fugien de mal temps, del gel i del canvi d’estacions (...) Només quan van convertir-se en agricultors —i d’això no fa gaire, si parlem de la història sencera—, el lloc on viure va tenir sentit, valor i estabilitat”.
Una carretera en doble sentit
No hi ha gaires coincidències entre els Viatges amb en Charley i A la carretera. Kerouac no té cap influència sobre aquest obra de Steinbeck, que és posterior. En canvi, seria més difícil negar cap influència de Steinbeck sobre A la carretera. Tot i que la literatura de Kerouac és el que s’ha anomenat kickwriting o prosa espontània, l’autor ha d’haver llegit molt per escriure a raig, com ho fa. I algunes escenes de borratxeres i festes improvisades d’A la carretera recorden molt les de Tortilla Flat (1935) o Cannery Row (1945) que Steinbeck ja havia publicat quinze anys abans.
De l’obra de Kerouac és possible trobar en català dues traduccions diferents, que es corresponen a les dues versions d’A la carretera que han estat publicades arreu del món. La més antiga, de Manuel de Seabra i editada per Pòrtic, correspon a la versió que va publicar Kerouac el 1955, amb alguns noms dissimulats sota pseudònim (Neal Cassady és, en aquesta primera versió, Dean Moriarty; Allen Ginsberg és en Carlo Marx i el mateix Kerouac és Sal Paradise), i alguns canvis més aviat formals, com ara els punts i a banda.
La segona versió no en té, de punts i a banda, perquè es va publicar tal com l’havia escrit Kerouac a màquina —“He anat ràpid perquè la carretera és ràpida”— i tot d’una tirallonga: “Tot en una sola tira de paper de 36,5 metres de llargada... tot un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs... el desenrotlles a terra i sembla una carretera”.
Per això aquesta versió, més fidedigna a aquella tirallonga, porta el subtítol d’“El rotlle original”. A banda dels punts i a banda i els nombres originals dels personatges (Neal Cassady i Allen Ginsberg surten tal qual), no hi ha molts més canvis.
Corria la brama que al rotlle original canviava molt la puntuació, a més a més dels punts i a banda. El supervisor d’aquest rotlle original, el doctor en Literatura per la Universitat de Londres Howard Cunnell, ho negava quan la va presentar el 2007. Només es deixava sovint els signes d’interrogació.
Tot i això, si es comparen les dues versions, es pot apreciar fàcilment que el començament canvia substancialment —tot i que és insubstancial per a la història que s’hi explica després. La versió original, que en català ha estat traduïda per Laia Font i Anna Llisterri, comença així: “Vaig conèixer en Neal poc després que es morís el meu pare...”. En canvi, la corregida i editada el 1957 començava: “Vaig conèixer en Dean no gaire després que la meva dona i jo ens haguéssim separat”. No se sap per què es va canviar la versió original. En la introducció al rotlle original, Cunnell només diu: “Com que suggereix perfectament el so d’un cotxe al qual li costa d’arrencar abans d’emprendre un llarg viatge, he deixat intacta la primera frase de l’original”.
El bus de l’LSD
El personatge principal d’A la carretera (Neal Cassady/Dean Moriarty) tornarà a aparèixer a Ponche de ácido lisérgico (Anagrama, 2018), la novel·la de no-ficció de Tom Wolfe. Fins i tot el mateix Jack Kerouac hi surt convidat quan l’autobús lisèrgic de Ken Kesey s’atura a Nova York (i Allen Ginsberg i el company de nou periodisme de Wolfe, Terry Southern).
L’obra de Wolfe és menys revolucionària formalment però encara més esbojarrada en el seu contingut. Les al·lucinacions despertades per l’LSD són un pas més en la recerca de les “portes de la percepció” que ja intentaven els personatges d’A la carretera. La prosa de Wolfe també és més barroca, en consonància amb la profusa parafernàlia hippie, però el periodista gairebé sempre s’ho mira des de fora i, a pesar de ser-hi present (i malgrat l’ego de Wolfe), no és un dels protagonistes de la història, com ho era Kerouac (a pesar d’haver amagat el seu nom en la primera versió publicada de la novel·la).
Ponche de ácido lisérgico és l’última gran aventura sobre rodes de la literatura nord-americana, potser perquè un altre art, el cinema, va trobar en la carretera una nova inspiració (en va dir road movies) i es va apropiar del gènere pel carril ràpid. •
LLETRES SOBRE RODES (Extractes)
Viatges amb el Charley
Nova Anglaterra
“El natural mutisme de Nova Anglaterra arriba a la seva màxima perfecció a l’hora d’esmorzar.
Vaig donar menjar al Charley, li vaig fer un petit volt i ens vam posar en marxa. Una boira glaçada cobria els turons i gelava el parabrisa. Habitualment no esmorzo gaire, però aleshores ho havia de fer o no veuria ningú tret que parés a fer benzina. Vaig aturar-me al primer restaurant de carretera que tenia els llums encesos i vaig seure a la barra. Els clients estaven inclinats sobre la seva tassa de cafè com si fossin falgueres. Una conversa habitual transcorria així:
Cambrera: El de sempre?
Client: Ssssí.
Cambrera: Està prou fred?
Client: Ssssí.
(Deu minuts més tard.)
Cambrera: L’hi torno a omplir?
Client: Ssssí.
Aquest era un client realment xerraire. Alguns ho resumien tot en un ‘Burp’.”
(...)
“No em sé acostumar als milers de botigues d’antiguitats que hi ha al llarg de les carreteres, totes plenes a vessar d’autèntiques rampoines que tenen anys i panys. Diria que la població de les Tretze Colònies devia tenir menys de quatre milions d’ànimes, i cada una d’aquestes ànimes es devia haver dedicat frenèticament a fabricar taules, cadires, vaixelles de porcellana, cristalleria, palmatòries, andròmines de ferro, coure o llautó amb formes estranyes, per vendre-les en un futur als turistes del segle XX. Hi ha prou antiguitats a la venda només a les carreteres de Nova Anglaterra per moblar les cases d’una població de cinquanta milions d’habitants.”
Nacional 90
“Vaig agafar la Nacional 90, una gran autopista de múltiples carrils per on circulen els transports de mercaderies nacionals. El Rocinante anava a tot gas. (...) Aquestes grans vies són meravelloses per transportar mercaderies però no per descobrir el territori. (...) No hi ha un voral on venguin un suc de carbassa, on hi hagi botiguetes d’antiguitats, o de productes dels pagesos, o restes de sèrie de les fàbriques. Quan tinguem aquestes autovies per tot el país, tal com ha de ser i serà, podrem anar de Nova York a Califòrnia, sense veure res de res”.
A la Carretera (El rotlle original)
Central City (Colorado)
“Central City és una vella ciutat minera que antigament s’havia anomenat la Milla Quadrada més Rica del Món, ja que els vells voltors que recorrien les muntanyes hi havien trobat un veritable banc de plata. Es van fer rics de la nit al dia i van fer construir un petit teatre de l’òpera molt bonic enmig de les cabanes enfilades al pendent. La Lillian Russell hi havia actuat; i altres estrelles de l’òpera d’Europa. Després Central City es va convertir en una ciutat fantasma, fins que els paios enèrgics de la Cambra de Comerç del nou oest van decidir revifar la zona. Van rentar-li la cara al teatre de l’òpera i totes les estrelles de l’estiu del Metropolitan Opera hi van anar a actuar. Van ser com unes bones vacances per a tothom. Van arribar turistes de tot arreu, fins i tot estrelles de Hollywood. Vam pujar en cotxe muntanya amunt i vam trobar els estrets carrers atapeïts de turistes cursis”.
“Va ser una meravella de nit. Central City és a més de tres mil metres; de primera t’emborratxes amb l’altura, però després et canses i t’agafa febre a l’ànima. Ens vam acostar als llums que envoltaven el teatre de l’òpera, al fons d’aquell carrer fosc i estret; llavors vam girar bruscament a la dreta i vam entrar en algunes tavernes amb portes de vaivé. La majoria dels turistes eren a l’òpera. Vam començar amb unes quantes cerveses gegants. Hi havia un piano mecànic. Darrere la porta del fons es veien les muntanyes a la llum de la lluna. Vaig deixar anar un crit d’alegria desfermada. Ja era de nit».
San Francisco
“En arribar a l’estació de Market amb el carrer Tres em va assaltar bruscament el record que era a San Francisco, a més de cinc mil quilòmetres de casa de la meva mare a Ozone Park, Long Island. Vaig sortir d’allà tot grogui, com un espectre demacrat, i per fi la tenia al davant, Frisco, carrers llargs i inhòspits amb cables de tramvia tots embolicats de boira i blancor. Vaig caminar mig desorientat uns quants carrers. Uns captaires estranys (era Missin St.) em van demanar almoina a trenc d’alba. Em va arribar música d’algun lloc. ‘Nano, això, ho has d’inspeccionar! Però ara has de trobar l’Henri Cru’. (...) La llum estenia un vel fantàstic per sobre del Pacífic mentre creuàvem el Golden Gate, un vel sota el qual no podia veure res, l’escut resplendent de l’oceà que porta el món cap a la Xina, i aquella visió em va semblar terrible perquè jo tenia previst embarcar-m’hi. Marin City, on vivia l’Henri Cru, era un grup de barraques situades en una vall, un complex de barraques subvencionades per als treballadors de les drassanes durant la guerra; en realitat era un canyó, i ben profund, profusament poblat d’arbres per tots els vessants. Hi havia botigues especials, barberies i sastreries per als habitants del complex. Era, segons diuen, l’única comunitat dels Estats Units on els blancs i els negres convivien voluntàriament; i així era, i des d’aleshores no he tornat a veure un lloc tan feréstec i alegre”.
Vall de San Joaquín
“A Oakland vaig prendre una cervesa entre els rodamons d’una taverna amb una roda de carro al davant, i em vaig tornar a fer a la carretera. Vaig travessar Oakland a peu de punta a punta per arribar a la carretera de Fresno. Estava a punt d’entrar en aquella gran vall febril del món, la de San Joaquín, on havia de conèixer i estimar una dona meravellosa i viure les aventures més esbojarrades abans de tornar a casa”.
Ponche de ácido lisérgico
Muntanyes Blue Ridge (Virgínia)
“En culminar les muntanyes Blue Ridge tothom estava en àcid. Inclòs Cassady. I va ser llavors quan, a la carretera de muntanya més costeruda, sinuosa i paorosa de les que s’han construït, va decidir baixar sense frens. El pintoresc autobús va començar un descens vertiginós per les muntanyes Blue Ridge de Virgina. Kesey anava a la baca per no perdre’n detall. Des d’allà dalt podia sentir com el vehicle s’escorava als revolts, veure com la carretera es cargolava i zigzaguejava davant dels seus ulls com un immens fuet. I s’hi sentia absolutament sincronitzat, amb Cassady. Fins al punt de sentir que, si es deixava dominar pel pànic, el pànic també dominaria en Cassady i recorreria després tot l’autobús com un gran doll d’energia. Però no sentia pas pànic. No era més que un pensament abstracte. Tenia una absoluta fe en Cassady; fins i tot més que fe. Era com si Cassady, al volant, estigués en estat de satori, tan immers en l’instant mateix, en l’Ara, com pogués arribar a estar-ne cap criatura, i com si tots els ocupants de l’autobús hi participessin”.