Literatura

Desempolsar Steinbeck, cinquanta anys després

Als anys quaranta, els terratinents de la ciutat natal, i escenari literari, de John Steinbeck, Salinas (Califòrnia), cremaven els exemplars d’‘El raïm de la ira’ i, als seixanta, els pacifistes l’insultaven perquè donava suport a la guerra del Vietnam. L’autor d’‘Homes i ratolins’, ‘La perla’ i ‘A l’est de l’Edèn’ va morir ara fa 50 anys, el 20 de desembre de 1968, va tenir la sort de compartir generació amb Ernest Hemingway o William Faulkner i la maledicció de ser eternament comparat amb ells. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Dues generacions d’americans saben més sobre les vàlvules del Ford que sobre el clítoris”. La cita és de Cannery Row (1945), una divertida novel·la de John Steinbeck sobre els veïns del raval portuari que envoltava les indústries conserveres de Monterrey (Califòrnia). I una de les tres històries a través de les quals retrata, amb humor, lirisme i tendresa, la fauna de borratxos, rodamons, prostitutes i bohemis que campava pels suburbis d’aquesta ciutat als anys trenta i quaranta del segle XX. Les altres dues són Tortilla Flat (1935) —el primer èxit comercial de Steinbeck— i Sweet Thursday (Dolç dijous, 1954), la continuació de Cannery Row. Tres obretes aparentment menors que suporten el pas del temps amb una salut tant o més vigorosa que les grans epopeies que han esdevingut els seus llibres més venuts, El raïm de la ira i “A l’est de l’Edèn” (East of Eden). Tres obretes que, com El raïm de la ira, Homes i ratolins, La perla o El poni roig, parlen —i es posen al costat— dels desclassats, dels agricultors sense terra, dels pescadors sense barca i dels obrers sense feina. 

Ho explicava el mateix Steinbeck quan va recollir el Nobel de literatura el 1962: “Boileau va dir que només els reis, els déus i els herois eren personatges adequats per a la literatura. Un escriptor només pot escriure sobre allò que admira. I els reis d’avui dia no són interessants, els déus han marxat de vacances i els únics herois que ens queden són els científics i els pobres”. 

Els terratinents de Salinas li van fer pagar car aquest posicionament: després de la publicació d’El raïm de la ira, el van considerar un traïdor a la seva classe, el van repudiar i van cremar els seus llibres en fogueres als carrers. 

Per contra, la classe obrera nord-americana l’adorava i li reconeixia el mèrit de la denúncia. El cantant Woody Guthrie —el mateix que duia pintat a la guitarra “Això és una màquina de matar feixistes”— va signar una cançó que es deia “Tom Joad”, com el protagonista d’El raïm de la ira

John Steinbeck va morir el 20 de desembre de 1968. En català es poden trobar versions d’El poni roig, El raïm de la ira (a la foto), Homes i ratolins i El breu regnat de Pippin IV i Els fets del Rei Artús i els seus nobles cavallers.

Però cap no amor és etern. Si la sensibilitat social de la seva obra li havia fet guanyar-se les simpaties de l’esquerra nord-americana, l’escriptor les va perdre un any abans de morir, el 1967, quan va ser enviat de corresponsal al Vietnam per la revista Newsday. La seva defensa a ultrança de l’actuació de les tropes nord-americanes en aquell conflicte va posar en contra seu pacifistes, progressistes i, fins i tot, els seus fills, que el van criticar públicament. 

La crítica literària sempre va filar molt prim amb John Steinbeck i el seu estil ple de “lirisme i duresa, en un to gairebé poètic en la tradició whitmaniana”, segons el descrivia José María Valverde a la seva Historia de la Literatura universal

Quan va rebre el Nobel de literatura, la crítica no ho va aplaudir. I avui sabem que el jurat del premi suec tampoc ho tenia clar. El 2012 es van fer públics detalls sobre aquell veredicte i es va revelar que va ser una “opció de compromís” perquè la llista de candidats d’aquell anys no era, segons ells, molt lluït. 

Vist amb perspectiva, els noms del novel·lista i poeta Robert Graves (Jo, Claudi o El velló d’or) i els també narradors Lawrence Durrell (El quartet d’Alexandria) i Karen Blixen (Memòries d’Àfrica) tampoc formen un paquet de candidats tan feble. Una altra cosa és que Steinbeck fos considerat un autor que havia escrit les seves millors obres molts anys abans. Havien passat 23 anys d’El raïm de la ira i deu de la publicació d’East of Eden

La distància que els crítics van marcar amb Steinbeck pot ser deguda a altres raons. El mateix José María Valverde n’apuntava una quan assenyalava que “potser Steinbeck és més bon contista que novel·lista; algunes de les seves novel·les són, de fet, diversos contes juxtaposats, com The pastures of heaven (1932), The wayward bus (1947) i la cèlebre en el seu temps Tortilla Flat (1935)”.

Però una altra raó menys “literària” es fa evident amb la distància. I es pot llegir entre línies de les crítiques contemporànies a ell i també les posteriors. Quan Steinbeck va morir, el 20 de desembre de 1968, Juan Ramón Masoliver, des de les pàgines de La Vanguardia, el lloava però també deixava anar que el món literari de Steinbeck, el de Salinas i Monterrey, és “un petit món, com l’Oxford de Faulkner; tot i que amb la diferència que, si la saga del comtat de Yoknapatawpha ascendeix a universal comèdia humana, el petit món de Steinbeck queda en costumisme”. 

Anys més tard, el crític més influent del món, Harold Bloom, afirmava: “És trist, però Steinbeck no va aconseguir mai treure’s del cap la música d’Ernest Hemingway; hom no pot llegir tres paràgrafs de Steinbeck sense pensar en un Hemingway mal escrit”. 

De les paraules d’un i altre es desprèn el pecat original de Steinbeck, nàixer cinc anys després de Faulkner i tres anys després de Hemingway, i la seua condemna a perpètua: ser eternament comparat amb dos monstres de la literatura tots dos nord-americans i tots dos universals. I caure dins del sac sense fons d’aquella Generació Perduda i més concretament de la generació dels anys 30 i haver de competir també amb la novel·la social —però més innovadora, urbana i moderna— de John Dos Passos

Tot plegat ha fet acumular pols sobre una obra menys rodona, homogènia i compacta que la de Faulkner o Hemingway però que inclou algunes de les novel·les breus més universals del segle XX, la reinvenció de la picaresca, l’humor de Mark Twain elevat a l’enèsima potència i un periodisme contundent. 

En el pròleg de Los vagabundos de la cosecha (Libros del Asteroide, 2007), el mallorquí Eduardo Jordà defensava Steinbeck: “Ara tendim a associar la literatura amb els complexos arabescs postmoderns i amb els experiments metaliteraris. Ens agraden —o la gent fa veure que li agraden— les històries que s’alimenten de la literatura en compte d’això que coneixem com la trista tautologia de la ‘vida real’. I per això tendim a menysprear les narracions protagonitzades per peons rurals, per rodamons, per grangers que conreen enciams o per pescadors mexicans que un bon dia es troben una perla. Per alguna raó, imaginem que tots aquests éssers són uns personatges bastos i brutals i molt poc interessants. Però John Steinbeck no té res de bast ni de brutal ni de poc interessant. És un gran narrador, un dels grans escriptors del segle XX”. 

Les obres de Steinbeck podrien dividir-se, a grans trets, en les novel·les d’humor, que integraria l’esmentada trilogia de Monterrey —per a molts la resurrecció de la picaresca— i El breu regnat de Pippin IV; les nouvelles més líriques (La perla, Homes i ratolins o El poni roig), les grans novel·les (El raïm de la ira o East of Eden) i les obres de no ficció, des dels llibres de reportatges a l’inspiradíssim Travels with Charley in Search of America (Viatges amb Charley a la recerca d’Amèrica).

Lògicament hi ha vasos comunicants entre uns i altres. El raïm de la ira té el seu origen en una sèrie de reportatges publicats tres anys abans i recollits en Los vagabundos de la cosecha. Tot i que l’acció de la novel·la està situada cap a mitjan anys 1930, la història no parla de la Gran Depressió de 1929 sinó d’una emigració massiva de l’Oest Mitjà dels Estats Units cap a Califòrnia provocada per una sequera sense precedents i, per tant, de l’èxode d’agricultors pobres després del crac econòmic més salvatge. És a dir, dels pobres més pobres en el pitjor moment del país. 

Los vagabundos de la cosecha (Libros del Asteroide) és un llibre de reportatges amb poca lírica i una crua exposició de la vida en campaments dels emigrats de les grans praderies fins a Califòrnia: els masovers foragitats dels camps d’Oklahoma, Nebraska i zones de Kansas i Texas, les víctimes del Dust bowl, la llarga sequera que va convertir el seu país en la “conca de la pols” a partir del 1931, i de l’ambició dels bancs i els propietaris de les terres. 

La conca de la pols. La sequera continuada i les tempestes de pols (a dalt, una fotografia del fenomen) a les grans praderies dels EUA durant els anys trenta va provocar un èxode del que es va anomenar la conca de la pols (‘Dust bowl’). El raïm de la ira parla d’aquesta emigració.

El llibre reuneix els reportatges publicats per Steinbeck a The San Francisco News el 1936 i descriu quirúrgicament la misèria extrema que se’ls va empassant la moral i la vida. Escenes de fam i insalubritat comparables a les que posteriorment portarien els fotoreporters de l’Àfrica: “El nen de tres anys porta per vestit un sac d’arpillera lligat a la cintura. Té la panxa inflada, senyal inequívoc de malnutrició. S’asseu al sol davant de la casa, al terra, mentre mosquetes negres de la fruita voleien brunzint al seu voltant, se li posen als ulls tancats i li pugen al nas fins que les espanta amb gest cansat”. Els nens moren perquè a les seves mares, que gairebé no mengen, ja no els puja la llet. Els pares no treballen gaire perquè són milers els desplaçats i els propietaris paguen tan poc com poden. 

El raïm de la ira és deutora d’aquests reportatges i narra l’odissea d’una família de parcers d’Oklahoma, foragitats d’aquelles terres assedegades a la recerca de la “terra de llet i mel” banyada pel Pacífic, Califòrnia. El llibre alterna passatges lírics amb la història de la família Joad i fa servir en els diàlegs el llenguatge genuí dels oakies (els emigrants d’Oklahoma) tot i ser conscient, en paraules de Steinbeck, que molestarà “les senyoretes” de les classes privilegiades. Per acabar-ho d’adobar, Steinbeck parlava clarament del sistema econòmic que havia provocat la diàspora: “Si la terra era propietat d’un banc o d’una companyia financera, ‘aleshores’, deia el propietari, “el banc —o la companyia— necessita... vol... insisteix a... exigeix de tenir...”, com si el Banc o la Companyia fossin un monstre amb pensaments i sentiments que els hagués agafat en una trampa. Aquests propietaris no se sentien responsables del que feien els bancs o les companyies, car ells eren homes i esclaus, mentre que els bancs eren màquines i amos alhora”.

De la mateixa manera que el reportatge s’empelta en algunes novel·les de Steinbeck, l’humor i la picaresca s’inseminen en les seves obres de no ficció i donen miracles literaris com “Viatges amb Charley” a la recerca dels Estats Units, un dietari de les peripècies de l’autor amb un gos, Charley, i a cavall de Rocinante, la rulot amb la qual es desplaça de nord a sud dels EUA. El llibre és un exemple de llibres de viatges, un compendi de lucidesa, humor i sentit de l’observació i la demostració definitiva que els llibres on apareixen gossos no han d’estar necessàriament tenyits de sensibleria i afectació. 

“Viatges amb Charley” no està traduït al català, com tampoc East of Eden, Tortilla Flat o Cannery Row. Una mancança imperdonable que podria fer que generacions de catalanoparlants acabin sabent més sobre les vàlvules del Ford que sobre Steinbeck.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.