–Què és el feminisme gòtic? En un moment donat el definiu com «una política de les ombres, en què el que és sinistre, abjecte i inconclús no són dèficits a superar sinó espais de potència feminista».
–Íngrid Guardiola: Feminisme gòtic és el títol d’un curs que va fer la Núria fa un any. Es tractava d’un concepte que compartíem les dues: jo més vinculat a la figura de la monstra; ella, potser més vinculat a la història i la teoria feminista. Es tracta d’un feminisme que no busca resoldre part dels temes o problemes vinculats als dubtes que apareixen en la lluita feminista sinó a l’inrevés, reconciliar-los.
–Núria Gómez Gabriel: Seguint el que deia Íngrid, en un moment de màxims autoritarismes, polítiques superidentitàries que també apel·len a l’obscur i al monstruós –i a les dualitats que remeten a un passat bastant arcaic–, el que nosaltres volem és que totes les relacions que queden al marge del normatiu no les haguem de resoldre necessàriament per reforçar una identitat. Fem servir aquest concepte –que pot remetre a aquesta estètica de castells, vampirs i tenebres– però en el fons no ens referim tant a això –o, ens hi referim, des del contemporani– sinó que busquem friccions de teories polítiques del present per pensar conjuntament tot allò que, des del status quo, es considera inapropiat, excessiu, abjecte... i posar-ho en valor com una celebració.
–I.G: Quan el 2023 vaig fer una exposició al Bòlit sobre les monstruositats femenines (quan era directora del Bòlit i cocomissaria amb Marta Segarra), a mi m’interessava estudiar tot el que se saltava les normes i els protocols; tot el que entrava dintres de les anormalitats...
–Per què?
–I.G.: Precisament perquè tot el que cau fora de la norma és un mirall molt directe de les pors i les convencions socials. Això permet fer una anamorfosi o una deformació molt il·lustrada de la realitat. Ens permet entendre com operen les formes més subtils i permanents de violència que operen en el nostre dia a dia i de forma sistèmica. Per tant, el feminisme gòtic és una eina narrativa, és una eina cognitiva per relacionar-nos amb el real; no només als altres i a nosaltres mateixes sinó també el marc social i detectar d’una forma més psicosomàtica aquests moments de violència sistèmica que operen en el dia a dia.
És una eina complexa perquè ens dona espais narratius on aillar-nos d’aquesta violència i, en altres casos ens permet enfrontar-nos a aquesta violència; i encara en altres casos comprendre –que ja és molt perquè sovint el que més costa és identificar d’on venen aquestes formes de violència.
Sí que veiem que, en la teoria feminista actual, s’apel·la molt a la faula, la ciència-ficció o se celebra molt Ursula K. Le Guin –que està molt bé–, però de vegades aquestes narratives busquen com una espècie d’aïllament o zones al marge que fan que siguin una eina a mitges perquè no et confronten amb el món. El feminisme gòtic és bastard i imprudent en el sentit que s’emmerda en els fangars del món, des de l’actualitat –el cas Pelicot, per exemple– fins a les faules de la Bella Dorment i com aquests mites es reactualitzen a través de la violència patriarcal actual.
–N. G. G.: Per això cal subratllar el subtítol del llibre, que és La creació cultural de la monstra per fugir d’aquests trets i categories que nosaltres ens reapropiem com un gir quasi queer: «Va, si em diuen respondona analitzaré si no és tan un tret identitari com un aparell social que busca que t’identifiquis amb el monstre».
–Feu servir el terme de monstra, tot i que monstre no tenia femení, per mirar d’explicar més bé aquest feminisme gòtic. Aquestes monstres que el masclisme ha dibuixat són les que us ajuden a retratar aquesta societat patriarcal?
–N.G.G.: Un masclisme que també és colonial. I també intentem descobrir aquests mecanismes de colonialitat i, fins i tot, en la categoria de «Gòtica» fem una crítica al propi gòtic com art europeu que tendeix a emblanquir tota la realitat. I per això parlem de l’horror blanc, que seria una de les aportacions del llibre: no seria tan l’horror de la foscor sinó d’allò que està a primera línia: les pantalles, les superfícies netes, els espais segurs, la família perfecta... i com un petit moviment fa que emergeixin mostres contemporanis.
–I.G.: És que el terme presenta aquesta dualitat. D’una banda, recuperar aquestes monstres abjectes –que surten de la foscor perquè ens agafem al text d’Hélène Cixous, que parla precisament de la nit i de com, històricament, a la dona se l’ha relacionat amb aquest costat més nocturn, bestial, irracional si vols–... Però com diu la Núria, l’interessant no és només entendre el monstre d’aquest imaginari heretat del que se surt cosmèticament de la norma –i celebrar-ho, que això és importantíssim– sinó entendre també aquest horror blanc. Jo ho intentava explicar a La servitud dels protocols: l’horror de la norma, del protocol, del que les coses funcionen per anar bé... Això, en aquest llibre, queda exemplificat en l’Anglaterra victoriana: aquelles dones burgeses tancades a casa, on es creaven entorns evidentment psicòtics: si la prioritat és mantenir un entorn higiènic, ordenat, perfecte, la psicosi ha de sortir per alguna banda. En la ficció contemporània, es pot veure a La substància i altres.
–És molt més clar la intenció del llibre quan us poseu enumerar les vegades que històricament les dones han estat titllades de menys que humanes: des de Lilit, que segons els jueus era la primera dona d’Adam, però que es negava a posar-se a sota en les relacions sexuals i l’abandona. I llavors Déu fa Eva d’una costella d’Adam. A partir d’aquí feu una repassada cultural a totes les teòriques monstres...
–I.G.: Calia destacar aquestes arrels sexofòbiques i misògines de la Bíblia, com un dels pilars narratius de la nostra cultura. És fonamental. Jo diria que tots els monoteismes ubiquen la dona en un lloc molt subsidiari respecte l’home. Només pensar això ja és important: com els relats culturals organitzen el lloc de la dona ja ens dona prova d’aquesta violència.
–N.G.G.: També parlem de les dones des d’un lloc que no és essencialista. Lilit és com el dimoni però feminitzat. I per això trobem també figures que tenen a veure en la intersexualitat en personatges que tenen poder però poder com exotitzat: l’àngel, l’oracle, etc...
–I.G.: Molts monstres femenins estan construïts a la causa de la por irracional que desperta el sexe femení, el genital femení: des del començament fins a Freud i ara els incels. Tot és l’amenaça de la vagina. De fet, Freud construeix el mite de Medusa al voltant dels genitals femenins.
–La resta del llibre és una intensa repassada a la història de l’art (sobretot la literatura i el cine) a la recerca dels diversos tipus de monstra: «Afamada», «Respondona», «Dissociada+Abjecta», «Obstinada», «Iracunda», «Terrorífica», «Riallera», «Enllitada», «Bella», «Dorment»...
–I.G.: Sí, comencem pel que estaria més allunyat de l’humà, l’«Animal» i l’«Artificial», les «Afamades», les «Dorments», que són com zombis, que estan narcotitzades –com la Gisèle Pericot–, les «Suïcides», les «Dissociades», «Obstinades», «Respondones», «Iracundes», «Gòtiques», «Terrorífiques» i «Rialleres», que l’humor és expressió de reconciliació amb la vida total, i fins a la «Medusa», que és el desplaçament màxim del lloc de la víctima: convertir el dolor monumental i traure-li la força...
–Ho diu perquè, segons el mite, Medusa és una dona violada per Zeus que és castigada tot i ser víctima?
–N.G.G.: Castigada a no poder ser vista, és a dir, a no poder ser. Per aixó el llibre també posa en fricció diferents veus del feminisme. Per això també hi ha una representació de diversos espais on es pot ser víctima: víctima judicial, moral, social. Per friccionar amb diferents posicions.
–I.G.: Ens interessava molt crear una genealogia pròpia, una mica heterodoxa i amorfa, en el senti que de vegades hi ha un cert feminisme que en compte d’obrir el focus, planteja pràctiques d’exclusió, com el feminisme TERF, que per nosaltres no és feminisme: el feminisme no pot excloure una part dels gèneres dissidents.
–Va ser casualitat que el monstre més maltractat del món, el de Frankenstein, sigui una creació d’una dona escriptora?
–I.G.: Frankenstein està molt malinterpretat històricament. Ara s’agafa el subtítol de la novel·la, «el modern Prometeu» com el tecnòcrata, l’inventor del foc, el deus ex machina que es posa per sobre dels déus per emular-los i crear i controlar la vida. Però el Frankenstein original és una espècie d’alegoria molt sublim i molt romàntica sobre la vida i la mort. Tot aquell imaginari de molta tecnologia al voltant del monstre, mig de Metrópolis. A la novel·la només apareix un llamp enmig de la tempesta. És més un exercici sobre la pulsió i la meravella que és la pròpia vida. Frankestein és Medusa en realitat: és renèixer a la vida del no-res. En el cas de Mary Shelley (l’autora), des de la tristesa de la pèrdua de la seva mare, que havia mort en néixer ella. I una fascinació pel galvanisme i aquesta idea de poder crear vida.
–Hi ha monstres especialment maltractades en la història catalana? I en la literatura catalana?
–I.G.: Potser La infanticida de Víctor Català... Sí que hem trobat molta petjada de la Medusa de la Cixous en les poetes catalanes i per això hi ha la Maria Isern, Maria Sevilla, Maria Callís...
–N.G.G.: I des d’altres àmbits artístics, com la fotografia de la Tanit Plana.