Elena Prades és informàtica i té dos fills de 5 i 7 anys. Tant ella com el seu home treballen i, per tant, a l’estiu han de buscar opcions per a la cura dels xiquets. Com que viuen lluny de la família, la conciliació se’ls complica molt. «Vivim a Benifaió, però realment som de Castelló. És a dir, no tenim ningú que ens ajude». En la majoria d’escoles d’estiu, els xiquets acaben entre la una i les tres de la vesprada, de manera que Prades i el seu home havien de buscar altres alternatives. Entre els dos, podien arreplegar els menors tres vegades a la setmana. «Els altres dos dies, el meu pare, que està jubilat, venia des de Castelló a recollir els xiquets», explica.
A aquest problema d’horaris, s’hi suma la falta de places i d’oferta, sobretot en determinades zones. «Quan vius en una ciutat gran hi ha més opcions. En el meu cas, vaig patir fins que vaig trobar una escola d’estiu». Aquesta situació va fer que Prades haguera de portar els seus fills a una escola d’estiu privada. «Les escoletes de pagament són molt cares, però no me’n queda una altra. Els nostres sous ens ho permeten, però pensa que costen tant com una escola privada», lamenta.
Per a ella, les facilitats que li ofereix la seua empresa són fonamentals. Tanmateix, explica que no totes les persones del seu entorn tenen la mateixa sort. «Conec dones a qui la seua empresa no facilita la conciliació. Elles intenten demanar-se reduccions de jornada i acaben patint assetjament laboral». El vicepresident de la Confederació Espanyola d’Associacions de Mares i Pares de l'Alumnat (CEAPA), Rubén Pacheco, remarca aquesta qüestió: «Malauradament, continua existint la possibilitat que, pel fet de voler conciliar, pugues tindre problemes al treball. Perquè eixa necessària reducció de jornada no està ben vista. I evidentment els drets laborals s’han de respectar».
Pacheco considera que el que s'ha de canviar són els horaris laborals, perquè facen possible la conciliació. «Tenim tres temps fonamentals en la societat: el familiar, el laboral i el d’oci. Tots tres han de poder encaixar. Hem de veure com poden funcionar sense col·lisionar», recalca. Per aquesta raó, explica que el teletreball és una ajuda, però no la solució. «No es tracta que pugues treballar i cuidar alhora, perquè realment no acabes de fer bé ni una cosa ni l’altra».
Una altra reclamació dels pares i mares són les condicions en què es troben els xiquets als centres. «Tots els infants que van a escoles d’estiu en centres públics estan en juliol sense aire condicionat, en aules on se superen els 30 graus», assenyala Prades. Per a Pacheco, l’errada és no condicionar els centres educatius igual que la resta d’edificis públics. «A hores d’ara els centres educatius públics, d’infantil, primària i secundària són les úniques infraestructures públiques que no estan condicionades per a suportar la situació climàtica en què vivim».
Tanmateix, els esforços per conciliar són diferents entre homes i dones. Segons l’Enquesta de Població Activa de 2025, 328.000 dones van reduir la seua jornada laboral per a conciliar, enfront de 33.400 homes. Aquesta dada significa que del total de reduccions de jornada el 90,8% va correspondre a dones. «Les pressions que reben les mares són molt superiors a les que reben els pares. Continua havent-hi massa càrrega sobre les dones. Ens queda moltíssim per avançar en eixe sentit», assenyala la veu de CEAPA.
Les famílies monoparentals, el puzzle es complica
Quan només un progenitor pot fer-se càrrec de la cura dels menors, la conciliació durant l’estiu es converteix en tot un repte. Susana de Honorato, presidenta de l’Associació de Famílies Monoparentals de les Illes Balears (FAMOIB), considera que hi ha diversos factors que expliquen aquesta situació. El primer és la falta de reconeixement legal d’aquestes famílies. «Sense aquest reconeixement no podem tindre polítiques específiques. Tenim la taxa de pobresa més alta en comparació amb altres models familiars. Necessitem ser escoltats i tenir reconeixement legal».
L’altre gran obstacle és l’econòmic. «Hauria d’haver-hi més ajudes, perquè la situació és molt complicada. Només hi ha una persona, i, per tant, un únic sou». La presidenta explica que quasi no existeixen ajudes específiques per a les famílies monoparentals. Un dels pocs territoris que n’ha aprovat és les Illes. «Les beques de menjador ara ens han inclòs com a famílies beneficiàries directes. Ja és un avanç».
La manca de temps és una altra de les conseqüències que denuncia. «Sempre has d’anar amb el rellotge; si no, no arribes». Aquesta situació afecta la salut mental d’aquestes famílies. «L’anterior presidenta va elaborar un estudi sobre la salut mental de les famílies monoparentals i va detectar taxes elevades d’ansietat i d’estrès». La importància del suport familiar és una altra de les qüestions en què insisteix. «Només tens una part de la família. Quan hi ha dos progenitors, normalment també hi ha dues branques familiars en què poder recolzar-se».
La conciliació no és una necessitat exclusiva dels pares. «No es tracta només que mares i pares puguen conciliar. Les nostres filles i fills tenen una sèrie de drets reconeguts per l’Estat espanyol», destaca Rubén Pacheco. Aquests drets només es poden garantir si els progenitors disposen de prou temps per a fer-se càrrec dels menors. «S’han de fer valdre els drets de la infantesa. Una societat que cuida els drets de la infantesa, beneficia tota la societat», conclou.