A Jaume I, al-Azraq no li ho posà gens fàcil. De fet, va suposar-li un autèntic maldecap. Era conegut amb el malnom del Blau i durant tres dècades va encapçalar la resistència andalusina contra el monarca cristià a les muntanyes i valls del sud de València i nord d'Alacant.
La figura d'al-Azraq ha perdurat històricament voltada d'un halo de misteri pel fet de desconèixer-ne amb certesa el seu origen i llinatge, així com pels buits d'informació que salten la seua biografia. El que no hi ha dubte és que lluità amb valor, coratge i tenacitat contra les forces cristianes, fins a trobar la mort a Alcoi el mateix que Jaume I. Diuen d'ell que nasqué de mare cristiana a Alcalà de la Jovada (Marina Alta) i que el color dels ulls va justificar-ne el malnom. Al Llibre dels fets, les descripcions, al·lusions i apunts que en fa Jaume I contribueixen a construir el mite.
Com va aparèixer en escena al-Azraq? Retrocedim en el temps. El 1238 Zayyan ibn Mardanix, l'últim rei musulmà de València, havia capitulat i lliurat el Cap i Casal a Jaume I. Aquest avançava cap al sud, conquerint, per setge o negociació, castells i places estratègiques, com Xàtiva o Biar, guanyades respectivament el 1244 i 1245.
Amb Biar en el seu poder, Jaume I va decidir-se a negociar aquell any amb la resistència àrab, un fet que es concretaria amb la signatura el 12 d'abril de 1245 del pacte del Pouet entre l'infant Alfons —primogènit del monarca— i al-Azraq com a representant de les forces musulmanes. Segons Just Sellés, escriptor i autor de cinc títols sobre la figura d'al-Azraq, per mitjà de l'acord, aquest «rendia vassallatge a Jaume I. En prova d'això, el musulmà cedia els castells de Pop i Tàrbena, així com la meitat de les rendes dels de Margarida, Churolas, Castell i Gallinera per un termini de tres anys, transcorreguts els quals havien de passar a sobirania aragonesa amb els seus termes i drets els castells d'Alcalá i Perputxent».
Radiografia d'una revolta
1247. Uns mesos abans que expirara el pacte del Pouet, al-Azraq pren els castells de Pego i Gallinera. En paraules de Sellés, «no s'ha de descartar que el Pacte, en realitat, fóra el pretext per a obtenir una treva, per aconseguir el temps necessari per organitzar la revolta andalusina que vindria just uns mesos abans del venciment de les clàusules més importants del pacte». Una altra tesi apunta a un presumible incompliment del pacte per part de Jaume I i d'ací la reacció del musulmà.
En qualsevol cas, la reacció per part del monarca cristià no es va fer esperar: la situació va servir-li per a declarar traïdor al-Azraq i decretà el 6 de gener de 1248 l'expulsió de la població musulmana del Regne de València, amb el suport econòmic i polític pel papa Climent IV. No obstant això, la decisió no va ser del gust de tothom: els nobles veien en l'exili forçós dels musulmans la pèrdua de mà d'obra i la consegüent minva d'ingressos derivats de les activitats agràries. Foren cent mil persones dels voltants de Xàtiva i d'altres zones pròximes les que emprengueren camí cap a Villena des del castell de Montesa, un dels punts destacats de la resistència musulmana. Malgrat l'èxode massiu, un grup important va afegir-se a les tropes rebels, que tenien Castella com a principal aliada, un escenari que va abocar el Regne de València a una situació de guerra generalitzada.
La batalla del Benicadell
El 1249, al-Azraq intentava una nova ofensiva. En aquesta ocasió, el pols amb Jaume I es lliuraria al Benicadell, al voltant del castell de Penya Cadiella que controlava el pas cap al sud del regne, en direcció a Cocentaina. Amb aquestes paraules ho narra el monarca al Llibre dels fets: «Volíem anar per tal que·ls en levàssem, car, si Penacadell se perdia, lo port de Cocentayna se perdria, que no gosar[ia] hom anar a Cossentayna ne a Alcoy ne a les partides de Sexona ne Alacant per nagun loch, e seria gran desconort dels chrestians.»
Jaume I organitzà les hosts a València, reuní un exèrcit nombrós i es dirigí a la zona per a sufocar la revolta. Durant la batalla, moriria un dels homes més preuats d'al-Azraq, Abenbazol. La seua pèrdua debilitaria les forces del musulmà. «E aquí morí Abenbazol, qui era lo mellor sarrahí que Alazarch havia e el pus poderós, e encara de valor valia plus que ell.»
El que havia de ser un enfrontament puntual s'allargà tres anys o quatre. «E durà la guerra bé per .III. anys o per .IIII., que Alazarc parlava pleyt ab don Manuel, frare del rey de Castella, primer, e puys ab lo rey de Castella.» S'hi establí un joc d'aliances entre el cabdill musulmà i el rei de Castella, per interès d'aquest segon en contra de la Corona d'Aragó, fet que reforçaria la capacitat militar dels sarraïns. Sembla que va ser el 1258 quan Jaume I va recuperar part dels castells arrabassats per al-Azraq «mas al .VIII. dia cobram Alcalà e Gallinera e .XVI. castells que·ns havia emblats e que·ns havia tolts» i quan expulsaria definitivament el cabdill del regne de València. «E féu covinença ab nós que exís de nostra terra per tots temps, sens que jamés no y tornàs.»
Les festes de moros i cristians en record de la victòria cristiana
Gairebé dues dècades més tard, el 1276, reapareixia el temut cabdill, el qual lideraria una tercera revolta sarraïna que afectaria les terres del sud. Un al-Azraq envellit dirigia per última vegada una insurrecció, que tingué Alcoi en el punt de mira, així com dominis antics d'al-Azraq: Alcalà, Benissili, Pego, Benigànim o Benissulema, entre d'altres. Els cristians defensaren la capital de l'Alcoià amb quaranta cavallers arribats des de Xàtiva, i va ser en aquesta batalla on trobà la mort el capitost musulmà. «E, quant foren venguts entrò a .CCL. cavallers d’aquells genets en Alcoy per combatre, prengueren aquí, al combatre, gran mal, encara que y perderen lur cap, per nom Aladrach, lo qual ja altra vegada se era alçat contra nós ab alguns castells del dit regne.»
En memòria d'aquesta batalla i d'altres durant la reconquesta cristiana varen sorgir les festes de moros i cristians. Una de les més representatives i antigues —data de mitjan segle XVIII— és la d'Alcoi, que se celebra pels voltants del dia de Sant Jordi. En general, en gran part de les comarques centrals i del sud trobareu la celebració d'aquest enfrontament. Apunteu a l'agenda les de Cocentaina, Beneixama, Banyeres de Mariola, Biar, Callosa d'en Sarrià, Muro i tantes altres.