Des de les coordenades de la crítica efectual, l’art s’hauria d’entendre pel seu impacte real i no com un objecte de culte religiós, però els nostres gestors han inventat un nou paradigma conceptual revolucionari reutilitzat i batejat com a Culturia. Aquesta marca, que opera com l’antiintel·lectualisme elevat a marca registrada, entén la cultura com un parc temàtic d’identitat regional on està prohibit pensar, canviant l’intel·lecte pel verb sorollejar: l’anestèsia d’una veritat única, objectiva i fotogènica dissenyada perquè l’espectador consumisca l’art com qui compra un imant per a la nevera.
Aquesta acció de govern, que podríem batejar com a «sorolleig» institucional, consisteix bàsicament a llançar ràfegues de llum blanca i fons marins idíl·lics sobre qualsevol esquerda de la realitat social i pressupostària. Davant les llistes d’espera en sanitat i les necessaries demandes del professorat, es proposa una exposició de pintura luminista, i davant la degradació de les infraestructures culturals dels barris perifèrics es respon amb una nova lona publicitària del mestre del Cabanyal. L’estratègia no és innocent; respon a la voluntat política d’anestesiar el teixit crític de l’art contemporani —que fa massa preguntes incòmodes sobre el present—, neutralitzar el debat estètic imposant un gust homogeni, burgés i fàcil de pair, institucionalitzar la nostàlgia d’una València permanentment feliç, i substituir la recerca dels museus per la propaganda de protocol oficial. S’educa així la ciutadania en la contemplació passiva d’un passat mitificat on l’espectador ideal no ha de reflexionar ni dissentir, sinó admirar el virtuosisme de la pinzellada i sentir l’orgull d’una identitat regional de cartó-pedra.
L'aura arrendada de Sorolla
El monument fundacional és un autèntic miracle de la subtracció i la indocumentació econòmica. El Consell va aprovar un Decret Llei exprés per llogar part de la col·lecció de la Hispanic Society of America de Nova York, una operació de mecenatge a la inversa que suposa un cànon transfronterer de 19,75 milions d’euros evacuats que pagarem a raó d’un milió d’euros a l’any per l’arrendament de l’aura de Sorolla. A aquestes xifres cal sumar-hi 400.000 euros en despeses de trànsit sense retorn i 300.000 euros addicionals en adequació d’emergència i maquetació. Aquesta lògica de subscripció, on l’art ja no s’adquireix per enriquir el patrimoni permanent sinó que es consumeix amb data de caducitat, provoca una greu fuga de capitals culturals cap a Manhattan, la precarització de la base artística local a causa de tràmits kafkians i una evident opacitat legislativa que esquiva el debat obert amb els professionals del sector. En definitiva, la Generalitat ha considerat més rendible electoralment pagar el peatge d’una franquícia cultural de luxe que invertir en el lent procés de construir una col·lecció pròpia, triomfant així l’estètica del centre comercial sobre el museu públic.
Però per a poder sorollejar a gust i fer lloc a aquest espectacle transfronterer, Culturia necessitava un sacrifici ritual: el present. Hem assistit a la desaparició total i a la ruptura de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana, posant fi al pla que comprava obres d’artistes vius de Castelló, Alacant i València. Confinar l’art contemporani als magatzems permet amagar els debats incòmodes sobre gènere, territori, memòria, immigració, etcètera, però l’impacte efectual d’aquesta frenada és devastador per a l’ecosistema de proximitat. S’asfixien les galeries independents en tancar una principal via de finançament, es trenca la cadena històrica deixant un buit documental absolut per a les futures generacions, s’invisibilitza la dissidència i es destrueix l’equilibri territorial penalitzant especialment els creadors de Castelló i Alacant. Davant d’una col·lecció viva i complexa que requeria un esforç de mediació, s’ha optat per una política de terra cremada, amb o sense les Clarisses d’Elx, enterrant les obres en búnquers perifèrics per utilitzar els diners estalviats en el retorn temporal dels olis de l’exili americà.
La logística d’aquest trasllat s’ha convertit en un oasi de l’absurd i en una autèntica odissea. Com que els 17,3 milions d’euros destinats a reformar la seu definitiva de l’antic edifici de Correus s’han quedat immobilitzats a causa d’una licitació deserta, s’ha hagut d’activar un Pla B d’urgència al Museu de la Ciutat. Es tracta d’un palau barroc que arrossega històriques filtracions d’humitat on s’han hagut de gastar els esmentats 300.000 euros exprés en alarmes, càmeres i aire condicionat per a protegir els quadres americans de les nostres pròpies parets. Aquesta mudança forçada ofereix escenes de farsa barroca, amb un museu municipal blindat a contrarrellotge mentre les seues pròpies col·leccions permanents es mouen de sala per no molestar els convidats de La Gran Poma, tècnics mesurant la humitat amb el cor a la boca, i despeses extraordinàries en flets i assegurances que creixen amb cada improvisació. Mentrestant, la paràlisi de la seu real de Correus roman com un recordatori silenciós d’aquesta incapacitat de gestió.
En definitiva, Culturia ha assolit una fita estètica inigualable: fer que la llum de Sorolla semble foscúria, consagrant una estètica de la resignació que admet que el teixit artístic valencià del segle XXI és incapaç de generar codis nous, condemnant-nos a llogar el passat a terminis per a no haver de gestionar el present. Això si, tots gaudirem de les futures cues d’entrada. Que boniques eren les que recorde, a les portes de Bancaja, l’any 2007. Sorolla. Visión de España, va ser el títol de la mostra. Alli seguim.