La fotografia amateur però de qualitat —tècnica i artística— es revela, cada cop més, com una de les disciplines més eficients —i impactants— per transmetre al públic la realitat social d’una època. Ho hem vist amb les exposicions que va organitzar l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya; amb l’exposició retrospectiva de Tusquets de Cabirol a KBr (a partir d’un llegat perdut, rescatat d’un contenidor per un col·leccionista i completat per la família) i es confirma definitivament amb aquesta exposició del Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, composta per fotografies procedents de col·leccions familiars no professionals: «Portes endins, els arxius dels altres»
Són fotografies recopilades durant dècades pel col·leccionista Jordi Baron, també fotògraf i antiquari que va començar a rescatar daguerreotips i aviat va ampliar la col·lecció amb «fotografies vernaculars adquirides en mercats, antiquaris, subhastes i col·leccions disperses», segons la Fundació Vila Casas.
L’exposició presenta més de tres-centes fotografies datades entre 1945 i el 2000 i està comissariada per Fèlix Pérez-Hita. Lògicament, inclou fotografies domèstiques, de vacances, retrats per ocasions especials, celebracions i festes majors, però també algunes d’erotisme casolà, d’exhibicionisme o «sèries marcades pel voyeurisme», no només sexual: també hi ha, per exemples, una sèrie sobre vehicles accidentats que farien les delícies dels fetitxistes de Crash.
Segons Pérez-Hita, «en aquesta exposició podran veure els clixés visuals d’una època, les fotografies banals que tothom feia, però també imatges que són veritables enigmes de misteri i bellesa». Una d’aquestes es titula precisament Enigma i té una composició, una correcció tècnica i un entorn descontextualitzat que obren més preguntes que respostes: s’endevina que és un acte religiós, semireligiós o supersticiós, però es respira una expectació incòmoda. Una pressió incòmoda.
L’exposició està dividida en vuit àmbits temàtics que «ofereixen una aproximació a les pràctiques vernaculars de la fotografia i a la manera com les persones han construït la seva identitat visual al llarg de les darreres dècades».
«Som fotògrafs» repassa com algunes de les actuals pràctiques fotogràfiques tenen un origen en la fotografia casolana del segle XX, costums i tècniques que ens relacionen amb el passat.
L’àmbit també titulat «Enigma» conté precisament imatges «desproveïdes del seu context original», segons les cartel·les de l’exposició i reflecteixen «escenes insòlites, gestos inexplicables» que haurien de fer reflexionar sobre «el paper de l’espectador en la construcció del significat de les imatges».
«No corris pare» és testimoni de com els cotxes van canviar la societat, les ciutats i la vida (també amb els accidents) i de com «l’automòbil i la càmera són dos dels grans artefactes que han modelat la modernitat».
Amb raó el director d’art de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, diu que «amb aquesta exposició ens apropem a la fotografia d’una manera diferent de com ho hem fet fins ara la Fundació», entrant «per la porta petita, mostrant fotografies anònimes que no van ser concebudes per ser exposades en un museu, però que tenen un indubtable valor artístic i sociològic».
L’apartat «Suburbia» recull les fotos d’aquelles transformacions urbanístiques radicals, amb obres començades, acabades o en construcció al costat de solars buits, camps o espais que dibuixen un contrast. En canvi, «Vida domèstica» entra dins de les llars familiars sense vergonya i exposa la vida privada de generacions senceres que també sortiran a fer vacances, omplir el seu temps d’oci i immortalitzar «festes, excursions, celebracions i rituals populars».
Els dos últims àmbits són més temàtics i exòtics. «Los amigos de Blas» és una sèrie completíssima de retrats que Blas Marín Campos es va fer amb personatges famosos. Al contrari que d’altres que poblen parets de bars i restaurants, aquesta col·lecció té una estranya unitat estilística tot i tenir autors anònims molt diferents. Les imatges, diuen les cartel·les, «documenten una fascinació persistent per la celebritat i anticipen fenòmens contemporanis vinculats a la cultura de la fama, el selfie i l’autorepresentació».
La mostra acaba amb «Erotomania» i una sorprenent mostra d’imatges que poques vegades surten de l’alcova. «Observades avui, aquestes imatges permeten comprendre les formes de representació de la sexualitat pròpies del seu context històric i cultural». Que, ben pensat, és molt més del que esperaríem d’un recull de fotografies d’erotisme amateur.