L’Antoni Benavent és artista visual i desenvolupa una pràctica centrada en la memòria del Mediterrani insular i en les formes de vida que l’habiten, principalment a través de la ceràmica i el dibuix. Després d’uns primers anys d’investigació pictòrica sobre fustes recuperades del litoral, la seva pràctica es desplaça cap a la ceràmica, des d’on explora la memòria de les illes i la relació amb el mar. La seva recerca se centra a observar i recuperar formes de vida que es van perdent: espècies, oficis, llenguatges i costums, i transformar-les en un arxiu sensible d’allò que ja no és o està a punt de deixar de ser.
El modelatge li permet acostar-se a aquestes formes des d’una mirada intuïtiva i juganera entre l’observació, la memòria i la imaginació. L’última exposició que ha fet porta per nom Souvenir de Platja, ubicada a la Galeria d’Art H24, a Mallorca. En anys anteriors ha exposat a altres espais com a Son Menut, Felanitx o Galeria Casa Raro amb «Transparències, Esbarts i Sang de Mar». Documenta el seu procés creatiu a les xarxes socials, principalment al seu compte personal d’Instagram, @antonibenavent, i també a @cobeant, destinat únicament a la ceràmica.
—Mallorca ha patit grans transformacions i ha passat a ser una illa de postal. Per a tu el mar és casa, però per a molta gent és vacances. És el mateix mar?
—Està clar que no és el mateix. La gent, sobretot de fora, té la necessitat de consumir el mar com una massa d’aigua per combatre la calor, cosa que entenc. Però, malauradament, aquest estiu el mar ha estat com un brou. No es podien banyar perquè no els treia la calor a causa del canvi climàtic que patim. Per mi, el mar sempre m’ha acompanyat des d’un altre lloc. Sempre he dit que nosaltres som terrestres i el mar és un lloc que no ens pertany i desconeixem molt. L’aigua de Mallorca sempre em tracta de manera diferent, ja sigui com a espai de cures, d’investigació o de procés artístic. El mar de Barcelona, per exemple, és diferent. No el necessito veure perquè per mi no és el mateix que m’acompanya durant tots els meus processos interns com ho fa el mar de Mallorca. Sigui com sigui, estar a prop del mar és importantíssim, i això ho tinc molt clar.
—Quin és el teu procés creatiu? En què t’inspires i com arribes a fer les peces?
—Fins ara començava el procés creatiu a través d’una idea fugaç que m’apareixia de sobte, normalment quan tenia insomni. És a les nits llargues quan em venen totes aquestes idees superposades, ja com a resultat final i no com una investigació. Estirat al llit de sobte em trobava pensant que havia descobert un nou material, segurament a partir de vivències o d’imaginaris i fins ara aquest ha sigut el meu ritual, en les nits d’insomni veure una imatge i dir: “He de fer això”». Però darrerament sí que estic orgullós d’aturar-me. Parar, observar, deixar-me travessar per la natura, deixar-me sentir, deixar que tot m’afecti més i, sobretot, després obrir una línia d’investigació. Investigar molt sobre un tema, escriure, dibuixar, fer esbossos... Ara estic en aquest punt d’investigar per què faig això, quin és realment el meu concepte, per què m’interessen tant les formes marines. I és perquè estic descobrint que el que m’interessa realment és la memòria, ja sigui el llenguatge, els costums, el patrimoni, el que és autòcton, allò que un dia deixarà de ser i allò que és ara. M’interessa moltíssim, inclòs allò que està a punt de desaparèixer i es transforma, i què passa a partir d’aquell moment. Estic submergit en aquest debat constant i en aquest punt d’investigació.
—Què té la ceràmica que no té Ikea?
—Es pot resumir bàsicament en la paraula "cura". La ceràmica té cura de les coses, del procés, de la fragilitat, de com la tractes. Sí que hi ha una cosa molt vinculada a la producció industrial i al consum massiu, que hi ha de ser si volem tenir mobles econòmics, però que no és ni de bon tros una artesania ni mai ho serà. O sigui, un artesà de tota la vida se’n riu a la cara del senyor d’Ikea. És a dir, està anys llum de convertir-se en una artesania. I la ceràmica té això: té un procés molt lent, molt vulnerable, molt delicat. És un procés que l’has de tractar bé perquè faci que et tracti bé a tu, i així successivament.
—Ara que tothom vol una casa que sembli una casa de revista, fem art o simplement decorem millor?
—Crec que Pinterest fa molt de mal i és una cosa que la gent oblida en aquests processos imaginatius i en fins on pot arribar la ment de cadascú. Està molt bé perquè hi ha gent que no té aquestes capacitats, i és normal, igual que jo no tinc la capacitat, per exemple, de resoldre un problema de química. Però sí que la gent vol una cosa que és una imatge, i això pot tenir conseqüències greus. Per exemple, he vist barbaritats al meu poble: cases de pescadors que tenien una essència, uns colors, uns elements constructius, etc., i, a dins, han fet que sembli un hotel de cinc estrelles horrorós, amb leds, amb materials sense to ni so, amb... no ho sé, amb una estètica que sembla una casa sense estil, sense ànima, de Kim Kardashian, tot blanc. A mi això em sembla una vergonya i fins i tot una falta de respecte cap al patrimoni. I, com a interiorista que també soc, ho tinc claríssim: defenso sempre el que és antic, el que és patrimonial i allò que "un dia va ser". El problema és que avui en dia és més fàcil agafar una imatge de Pinterest i després fer el que vulguem. I és quan surten barbaritats.
—Si poguessis decorar la teva casa ideal amb peces de ceràmica, com seria?
—Sempre ho penso. La meva casa somiada seria plena de ceràmica per tot arreu, ja fossin les meves creacions o, per exemple, les rajoles, que les faria jo. Fins i tot la façana també m’agradaria que fos de rajoles. Després, els utensilis... Tot. És que aquesta cosa tan manual, tan artesanal: el tèxtil, la ceràmica, la fusteria, el ferro... em torna boig. O sigui, sense anar més enllà del modernisme català a Barcelona, em fascina com podien dedicar tantes hores a fer una arquitectura tan precisa com uns portals de fusta detalladíssims, una ornamentació de ferro tan recaragolada i tan pensada per a coses com els fanals, les portes, les balconeres... m'explota el cap. Actualment si s’hagués de fer aquesta feina seria impagable. I això és el que voldria aconseguir a casa meva: que fos una casa impagable.
—Quina és la diferència entre tenir gust i tenir talent?
—Penso que van de la mà totes dues. És a dir, no tens talent sense tenir gust i no tens gust sense tenir talent. Penso que tenir gust ja és un talent i penso que, a la inversa, el talent comença pel gust.
—Amb quina marca t’agradaria fer una col·laboració i què faries?
—Somiant en gran, m’encantaria col·laborar amb Loewe. És una marca que m’encanta. De fet, tenen un premi quant a creativitat i artesania, i sempre els seus aparadors són increïbles. M’atrauen molt. Trobo que tenen un món de fantasia molt ben resolt. Però, així com a context més local, diria que amb la meva germana. Ella és dissenyadora de moda i té una marca que es diu Benassar Studio. També treballa molt i fa vestits d’alta costura amb teles d’organza, seda, llana... I crec que amb un estampat de peixos o de formes més marines, i fins i tot mesclant-hi ceràmiques meves, podria funcionar molt bé. Crec que seria una fusió bastant preciosa. I un conte de sirenes fet realitat.
—Sempre mostres el teu procés creatiu a Instagram perquè és un suport valuós per donar-te a conèixer. Es pot fer art pensant en l’algoritme sense acabar fent art per a l’algoritme?
—Pretenc no deixar-me menjar per les xarxes socials. És a dir, no crear contingut únicament per a les xarxes socials. Però després ho penso i dic: és que ho acabes fent, perquè és inevitable. Sent honest, ara mateix les xarxes m’estan donant de menjar perquè puc vendre les meves peces. Que a mi m’agradi més o menys entra en conflicte perquè m’ho passo molt bé, però també hi ha vegades que vull estar només exclusivament amb la peça. I, a vegades, he de pensar: «Ai, no, he de gravar això des d’aquest angle», o «he de pensar quin vídeo publico aquesta setmana...». Em sembla terrible perquè els artistes ens hem convertit en creadors de continguts i no hauria de ser així. Però, malauradament, hem d’acceptar que vivim en l’era digital i que les xarxes ens ajuden a visualitzar el nostre art i el nostre projecte. I qui digui el contrari és perquè té una persona de gran poder adquisitiu darrere, o té un representant d’art, o és nepobaby o ja té la vida solucionada. Però els petits artistes emergents no tenim una altra manera de mostrar la nostra feina que a través de les xarxes socials.
—Si tinguessis llibertat total (econòmica, d’espai, creativitat…) Quina peça somiaries fer? Per més irreal que pugui semblar.
—Sempre ho penso i no sabria quin tipus de projecte exactament faria, però sí que sé que faria peces molt i molt i molt i molt grans. Però, és clar, no existeixen forns tan grans. Només en Miquel Barceló els té. Per exemple, la darrera peça que he fet, que es titula Flor de Roca, fa un metre deu d’altura per vuitanta centímetres d’amplada i té cent trenta-cinc quilos de fang. Aquesta, per exemple, la vaig haver de fragmentar per motius de capacitat del forn. I és una cosa que m’hauria encantat poder fer d’una sola peça. Però no tenia els recursos, i mira que ho vaig intentar de totes les maneres. Però, bé, també forma part del procés que et porta a pensar que, per culpa d’uns recursos insuficients, arribes a llocs on no arribaries si tinguessis tots els recursos del món. I això també em sembla un procés bonic i delicat per arribar al procés final.
—Què prefereixes: vendre 100 peces a 30 € o 5 a 600 €?
—No prefereixo una cosa a l’altra perquè els diners són els mateixos. És que, manualment, quasi és impossible fer cent peces a trenta euros, o almenys per a mi. I, per la qüestió d’hores que implica fer les meves peces, tardaria molts mesos a fer-ne cent. Per tant, soc sempre partidari de fer menys i més qualitat. I ja no només això, sinó que és el que s’hauria de valorar de l’artesania: no és un Zara, no és una sobreproducció ni de bon tros. És un ofici que requereix temps i paciència, i per això està més que clar que s’ha de valorar amb un altre tipus de preu.
—Tens alguna peça que no vendries ni per 1.000 €?
—La veritat és que no. Al cap i a la fi, li tinc una estima a tot el que faig perquè ho creo des d’un lloc molt íntim, però és el risc de vendre i dedicar-te a l’art. M’he desfet de peces que han superat aquest preu.
—Com t’imagines en un futur? Quin és el teu escenari somiat?
—Bàsicament, dedicar-me exclusivament a l’art i no haver de fer altres feines per complementar alguns mesos. I, per ventura, sense xarxes socials. Això implicaria tenir un representant, exposar en galeries, viatjar, conèixer gent que admiro, anar a fires d’art... Sí, aquest seria el meu escenari somiat.