Bromur, gelatinobromur, negatius estereoscòpics de vidre, gelatina de plata, digital, fotomuntatge. La selecció d’obres que il·lustra el volum Agrupació Fotogràfica de Catalunya 1923-2023, editat per Àmbit, mostra fotografies fetes amb totes aquestes tècniques —i d’altres— i amb tots els estils, des del pictorialisme que va marcar els seus inicis fins a la diversitat actual que permet la fotografia digital. Fotografies fetes per amateurs tenaços; per professionals que encara eren aficionats; per dones que creuaven barreres de gènere per satisfer el seu esperit artístic, i per artistes que no sabien que ho eren, però que gaudien amb la fotografia i es passaven hores al laboratori. I que encara se les passen, tant al laboratori tradicional com davant de l’ordinador treballant les fotografies digitals.
És possible que, amb els sistemes digitals, la màgia del revelatge (calcular el temps d’exposició, controlar el temps a la cubeta del revelador fins a aconseguir la imatge desitjada, passar-la al líquid fixador) s’hagi tornat més prosaica, però no és més manipulador el sistema digital del que ho era el sistema analògic.
El segle de vida de l’AFC —i el llibre que s’ha editat per recordar-lo— reflecteix l’evolució tècnica, estètica i artística que ha viscut la fotografia, però també allò que agermana els primers fotògrafs que es van associar a l’AFC i els actuals: l’originalitat de la mirada, de l’enquadrament, la composició dels elements, la cerca dels contrasts i els jocs de la llum.
El pictorialisme
La primera etapa de l’AFC va estar dominada pel pictorialisme, un corrent estilístic que considerava la fotografia un art, que renunciava a la imitació de la pintura i que tenia preferència pels retrats i els paisatges intervinguts pels fenòmens meteorològics (boires, pluges, etc.), l’ús de filtres i qualsevol element que donés textura a l’obra (en detriment de la nitidesa).
L’autora dels textos d’Agrupació Fotogràfica de Catalunya 1923-2023, la doctora en Ciències de la Comunicació Victòria Bonet, recorda que l’impulsor i propagador d’aquest pictorialisme va ser Joaquim Pla i Janini: “Metge de formació, Joaquim Pla i Janini (1879-1970) es va distingir des de principis de segle per la seva influència enorme entre els amateurs, deguda tant al seu mestratge en la fotografia artística com a la seva personalitat amable i generosa”. La seva “posició econòmica folgada” li va permetre dedicar-se a la presidència de l’AFC i a la fotografia, “destacant en alguns procediments tècnics com el bromoli transportat i per la fina sensibilitat dels seus paisatges i composicions simbolistes”.
Sota la seua presidència es van organitzar les primeres exposicions (el Saló de Primavera i el Saló Internacional de Fotografia) i els primers concursos anuals, que constaven “de quatre apartats: fotografia plana al bromur, procediments pigmentaris, estereoscòpia i, finalment, autocromia”.
En el llibre que celebra els cent anys de l’AFC es poden veure imatges d’aquestes diverses tècniques, des del procés pigmentari, assajat per Pla i Janini a la fotografia que obre aquest reportatge (“Gitanes”), consistent a aplicar pigments perquè la imatge recordara un gravat.
La tècnica del bromur o el gelatinobromur és, segons explica Victòria Bonet a EL TEMPS, el més semblant al revelatge tradicional.
Aquell pictorialisme va dominar les primeres dècades de l’AFC. Els anys difícils de la guerra i la postguerra desembocarien en un canvi de mirada. I d’estil. Explica Bonet en el llibre que “als anys cinquanta es van obrir també nous camins a l’art fotogràfic: a finals del 1952 el soci Luis Navarro, sota el pseudònim de Luis Conde Vélez, va escriure un article a la important revista Arte fotográfico, en què criticava durament les obres que es podien veure als salons internacionals de l’època”. Denunciava que “encara es podien contemplar les mateixes casetes rústiques, els mateixos arbrets i conjunts de núvols, que feien un efecte de pobresa, decaïment i ruïna”, en contrast amb “la vigorosa tradició fotogràfica nord-americana, que havia aconseguit plasmar la vida quotidiana o l’ambient dels carrers”.
Efectivament, en els anys posteriors surt una generació de fotògrafs de l’AFC —alguns dels quals es professionalitzaran posteriorment— que retraten el carrer des de l’espontaneïtat: des de Xavier Miserachs a Rosa Szücs del Olmo, Antoni Crous, Gabriel Cualladó, Eugeni Forcano o els germans Francesc i Pere Català-Roca.
L’Agrupació ha acabat custodiant una col·lecció d’unes 200.000 fotografies, 50.000 de les quals en paper i la resta en formats diversos. A més, ha cedit al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) 3.300 imatges que exigien una cura especial, pel seu valor artístic o la seua fragilitat, i a la Biblioteca de Catalunya més de 4.000 llibres, que ja no es podien conservar a la seu de l’AFC, però constituïen una col·lecció de gran valor que calia posar a l’abast dels investigadors.
En l’actualitat, l’AFC té socis veterans que fan fotografia digital i socis joves que fan cursos de revelatge tradicional. L’àlbum fotogràfic del centenari demostra que les noves xarxes socials dedicades a la fotografia, la generalització del telèfon com a nova càmera fotogràfica i les noves tecnologies no ha fet minvar la creativitat dels socis de l’AFC.
L’Agrupació, per la seva banda, ha endegat nous cursos de formació i ha multiplicat els “grups dedicats al coneixement del fons patrimonial o el cultiu de la fotografia de natura, de retrat, de carrer, etc.”, segons explica en el llibre Victòria Bonet.
