L’obra que ens acull quan entrem a «Desenfocat» no és la de la sèrie Nenúfars (Estany de nenúfars, harmonia rosa del Museu d’Orsay), l’única de Claude Monet que han pogut «traslladar» des de París, ni un reconeixement a la tècnica clàssica original per desenfocar de Leonardo da Vinci, l’sfumato, que aquí s’esmenta, però s’oblida de pressa en favor de la paternitat desenfocada de Monet. No. El visitant de «Desenfocat»troba, primer que res, el Cub de condensació de Hans Haacke cedit pel MACBA: un cub que interiorment va condensant més o menys aigua en funció dels visitants que hi entrin i provoquin més o menys escalfor o humitat. Les superfícies transparents del cub es van enterbolint perquè els afecten els visitants —igual que la mirada afecta els objectes d’art desenfocat, segons les comissàries Claire Bernardi i Emilia Philippot.
A la primera sala, encara un pròleg del que serà l’exposició ja trobem l’Estany de nenúfars, una mostra de sfumato i una extraordinària obra de William Turner on la boira fa l’acció de desenfocar tot un paisatge portuari: The harbour of Brest: Quayside and Château. La seva datació (1826-1828) també podria donar el premi del primer desenfocador a Turner, ja que s’avança en setanta-cinc anys als Nenúfars de Monet: això no es fa, però està molt bé que el Turner hi sigui —que a les anteriors exposicions a París i Madrid no hi va ser. Gràcies a la Tate Modern.
En aquest pròleg també hi ha fotografies científiques o pintures basades en fotografies científiques que apunten les radiografies i el nou món descobert pel microscopi com una influència en l’entrada del desenfocament en la pintura. Hi ha una mà de mòmia sota els raigs X i la fotografia d’un àtom emmascarat per Richter. En canvi, Clémence Mauger pinta sobre paper japonès el que podrien ser formes microscòpiques vegetals. Tanmateix, només viuen a la seva imaginació: Són El planeta dels raïms, Respiració profunda i Brillantors més fosques, oxímorons i metàfores que titulen aquestes obres de 2023. La comissària Emilia Philippot, és cap de col·leccions del Museu Rodin, però també cap del departament científic d’aquesta institució. És la que creua aquestes influències científiques en el camí de l’art com a possibles esperons per als artistes que volen reproduir el món d’una altra manera i demanen del públic una altra forma de mirar.
Aquí trobem també una obra de Perejaume on un ésser humà minúscul es mira, des d’un angle inferior gairebé inapreciable la inquietant forma borrosa del món. És el Personatge contemplant l’informalisme (1991). Una muntanya de boira, desenfocada, desfeta i aclaparadora.
L’obra de Perejaume lliga perfectament amb el missatge de les comissàries perquè elles mateixes reconeixen que la insistència en el desenfocament ha de fer sentir una mica incòmode el visitant: un visitant que esperen que es col·loqui davant de les dianes desenfocades per exemple amb l’esperança vana d’enfocar-les. (Compte aquí perquè la nostra vista no les enfoca, però els nostres telèfons mòbils fan tot el possible per reenfocar alguns dels quadres, especialment les fotografies, si més no parcialment; i això diu molt dels objectius per redreçar la realitat que tenen els mòbils.)
Les dianes desenfocades són de Wojciech Fangor i Ugo Rondinone. Mark Rothko apareix aquí com un abstracte que no ho és tant i Claudio Parmiggiani (representant de l’art pobre) ens porta una obra on veiem l’ombra d’una cremació: la marca d’haver sotmès a un incendi controlat una llibreria seva, amb un plafó que recull les ombres dels llibres i els prestatges enretirats.
La segona part d’aquesta exposició, segons Bernardi i Philippot, parla del desenfocat com a tècnica en obres que han deixat testimoni o un discurs sobre la història. Totes dues han pogut comprovar que el desenfocament es fa més comú després de la Segona Guerra Mundial, perquè el món —a través dels artistes— decideix que hi ha coses que no vol tornar a veure. Aquí trobem obres de Zoran Music, que va estar tancat en camps de concentració, i pinta Tancat Primitiu, un color de terra vermellós i permeable amb taques negres «de terra cremada», interpreta Philippot. O les Quinze torres del camp de concentració de Majdanek (Polònia) que no estan borroses sinó superposades: en una sola fotografia veiem les quinze torres una damunt de l’altra. Obra de Krzystow Pruszkowski.
En canvi, Christian Boltanski, per aconseguir que la foto sembli desenfocada va fent fotos de fotos i una altra vegada fins a aconseguir aquest efecte. Després, per denunciar la desaparició de nenes durant la postguerra, posa quadres negres sobre moltes de les cares. Allò que podria ser una fotografia de grup d’una classe queda enfosquida, i desenfocada. El desenfocament, en aquesta part de l’exposició, és una tècnica per reclamar l’atenció i obligar a una mirada diferent: els píxels donen un efecte a estrany a l’arxiconeguda fotografia de l’11-S de les Torres Bessones (Thomas Ruff: jpegny01, 2004); la marca de la bomba atòmica sobre la paret (Pedro G. Romero: Sodoma i Gomorra); Philippe Cognée aconsegueix el desenfocament de la pintura a cera aplicant-hi una planxa posteriorment (Metamorfosi 1), etc.
La tercera part recull les obres que volen parlar a la part més íntima de l’espectador, parlar-li sobre la intimitat en el món contemporani. Hi ha una col·lecció de fotos amateurs desenfocades que expliquen mil històries de moments familiars (nens en moviment, fotos fetes sense voler amb la càmera en moviment, peus que es belluguen...) i hi ha dues obres que volen reflexionar sobre aquest clixé de la fotografia familiar, una de Hiroshi Sugimoto sobre una obra de Giacometti (L’home que camina), com si l’escultura poguera ser un home.
De la col·lecció de La Caixa s’afegeix en aquesta exposició una obra que no havia estat en les altres mostres anteriors: Cabinet of de Roni Horn, on un pallasso desenfocat va bellugant-se i fent ganyotes que intuïm. Segons Philippot, «una imatge patètica, un efecte ridícul» que incomoda l’espectador.
L’obra que tanca l’exposició és una altra vegada composta per aigua. En aquest cas, una fotografia d’un vidre entelat sobre el qual un dit anònim (o no tant: el de l’artista Mircea Cantor) ha escrit Unpredicteble future (Futur impredictible, amb falta d’ortografia inclosa), dues paraules que ja s’estan desfent a goterades com el mateix futur es va esborrant en pic passa a ser present.