Quan el sociòleg Vicent Flor va aterrar a la Institució Alfons el Magnànim, una editorial pública en mans de la Diputació de Valencià, va trobar-se amb un panorama dantesc. Malgrat atresorar 75 anys d'existència, la institució llibretera mancava de funcionaris de la màxima categoria, no disposava de xarxes socials, no oferia la possibilitat de vendre en línia, no tenia cap acord amb distribuïdores, i havia emprès una aposta de publicacions que prioritzaven la llengua de Miguel de Cervantes en detriment de l'idioma propi dels valencians, d'aquell que van usar per a les seues obres firmes com ara Isabel de Villena, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó o Ausiàs March.
La gestió desenvolupada pels diferents executius provincials del PP havia erosionat a poc a poc el prestigi d'una editorial pública que va redreçar amb vigor el seu rumb durant el mandat de Flor, el qual va perllongar-se al llarg dels vuit anys de governs progressistes a la Diputació de València. En poc menys d'una dècada, la Institució Alfons el Magnànim va recuperar presència pública amb l'edició de traduccions d'obres acadèmiques internacionals, projectes que s'endinsaven en la història del territori valencià, va establir vincles amb altres editorials, va crear revistes de debats i, fins i tot, va participar en beques de periodisme d'investigació.
Amb l'objectiu inequívocament complert de capgirar lingüísticament la producció, apostant per editar amb valencià i contribuint amb el seu granet de sorra a compensar els desequilibris del mercat, l'editorial va tenir una vocació absolutament valenciana i va superar amb la seua mirada els contorns provincials. La Institució Alfons el Magnànim va intentar bastir-se com una mena d'editorial pública del conjunt del territori valencià. Tanmateix, la pandèmia del coronavirus i els ritmes administratius van deixar objectius per completar, com reconeixia Flor en aquesta entrevista de balanç a EL TEMPS.
El tomb polític a la Diputació de Valencià amb l'entrada d'un bipartit conformat pel PP i Ens Uneix —el qual disposa del suport extern de l'extrema dreta Vox— va impedir la renovació de Flor al capdavant de la institució. En el seu lloc, es va nomenar Enric Estrela, una persona de la casa que, d'entrada, semblava atresorar un perfil continuista. Setmanes enrere, però, Estrela va presentar la seua dimissió «per motius personals». L'editorial pública quedava escapçada sense direcció.
Paral·lelament a la seua marxa, per raons allunyades de la confrontació política, la Diputació de Valencià sí que ha pres una decisió carregada, en principi, de prejudicis ideològics. Segons avançava Levante-EMV, la Institució Alfons el Magnànim abandonava la seua afiliació amb l'Associació d'Editorials del País Valencià (AEPV) «per no emprar el valencià del poble», és a dir, el model de valencià que promou la institució provincial. Un argument que sobta perquè la patronal editorial usa sempre el valencià marcat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, és a dir, un sistema de llengua molt semblant a l'emprat i impulsat per la corporació provincial que lidera el popular Vicent Mompó. Així mateix, l'AEPV no fixa cap model lingüístic als seus membres, ni tampoc edita cap publicació, sinó que ho fan els seus membres de manera lliure i cadascun amb la seua línia editorial idiomàtica.
Aquesta decisió mostra les oscil·lacions que en matèria identitària i lingüística ha desenvolupat el president de la Diputació de València i el seu responsable de Cultura, Paco Teruel. Si ambdós tenen el valencià com a llengua d'expressió política i van participar en les trobades d'Escola Valenciana al municipi de Benimodo (Ribera Alta), han retirat ajudes públiques a entitats que treballen per la cultura i la llengua pròpia com ara la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana o Acció Cultural del País Valencià, segons ha detallat el Diari La Veu.
A banda de l'hostilitat més o menys dissimulada des de la comandància de la Diputació de Valencià al valencianisme que usa el terme «País Valencià», el trencament amb l'AEPV suposa erosionar la projecció pública de la Institució Alfons el Magnànim. No debades l'editorial va entrar en aquesta mena de patronal durant el mandat de Flor per la capacitat de poder dur els autors a fires i expositors internacionals.
Una visibilitat i obertura de mercats per als signataris dels llibres que la Diputació de Valencià ha decidit tancar per raons ideològiques. Com també la participació en les Places del Llibre, importants per als autors valencians i que escriuen en valencià. Per tant, l'argument esgrimit per la Diputació de València sobre el fet que «no promocionen exclusivament autors i autores valencians» és rebatible, i més si s'aplica el prisma de la sostenibilitat del negoci editorial.
La ruptura transmet una ideologització de l'AEPV —no s'ha deslligat de l'associació que engloba les editorials públiques a escala estatal—, que xoca amb la realitat plurilingüe i absolutament heterogènia d'aquesta entitat. Si se'n repassen els integrants, es trobarà un grup absolutament divers d'editorials amb línies de publicacions molt diferenciades i amb apostes lingüístiques que són, en molts casos, com el dia i la nit. La Diputació de Valencià ha utilitzat els seus prejudicis per tallar les ales a les publicacions de la Institució Alfons el Magnànim i encendre les alarmes sobre la pèrdua del seu prestigi després d'anys d'esforç per recuperar-lo.