Alfonso Rus sempre ho tingué clar: qui diu aleshores o gairebé és un «gilipolles». Groller com pocs, l’alcalde de Xàtiva entre 1995 i 2015 i de la Diputació de València de 2007 a 2015 fugia del valencià normatiu com si fora Belzebú. No volia saber-ne res. Entre la normativa i l’oralitat, Rus percebia un precipici insalvable. O t’alineaves del costat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i les universitats o t’allunyaves d’elles i defensaves la parla popular.
Amb un altre estil, molt menys estrident, l’actual president de la Diputació de València, Vicent Mompó, està aplicant el mateix manual. Alcalde de Gavarda des de 2011, quan en tenia 30, és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Des que ara fa tot just dos anys va prendre el control de la corporació provincial, Mompó s’ha caracteritzat per l’ús preferent de la llengua pròpia, una anomalia en el seu partit que de vegades li ha provocat maldecaps. En desembre de 2022, per exemple, un simpatitzant va demanar-li a crits que s’expressara en castellà en un míting, i ell, lacònicament, va afirmar que calia treballar més en la senda del «bilingüisme cordial» marcada pel gallec Alberto Núñez Feijóo, present a l’acte.
De cordialitat, però, ell no en fa gala. Malgrat no tenir competències en matèria lingüística ni ser-ne un expert, fa temps que propugna la necessitat de parlar «el valencià del poble», sense especificar-ne el de quin poble en concret. Com si un ministre del Govern espanyol reclamara que les institucions utilitzaren el castellà del poble en detriment de l’estàndard, però no precisara el poble. Estepona? Miranda de Ebro? Mèrida? Tarancón?
President doble de rebot
De rebot, l’any 2020, Vicent Mompó va aconseguir la presidència del PP de la província de València, i de rebot, l’any 2023, va arrabassar-li la presidència de la Diputació a l’esquerra, que sumava majoria absoluta.
En primera instància, va veure’s afavorit per la divisió interna del partit a la província i pels pobres resultats municipals; Alfafar era l’alcaldia més important que controlaven, i el seu alcalde, José Ramón Adsuara, aspirava a liderar la formació a escala provincial. En canvi, l’aleshores presidenta del PPCV, Isabel Bonig, apostava per Mari Carmen Contelles, i el sector antigament alineat amb Rus, que defensava l’alternativa de Vicente Betoret.
Calia trobar un nom de consens i, finalment, la persona elegida fou Mompó. Un home sense a penes pes polític, que havia format part de la gestora de transició liderada per Adsuara. Ni ell ni qui seria elegida nova presidenta del PP provincial de Castelló en 2021, Marta Barrachina, no tenien la trajectòria de Carlos Mazón, president del PP de la província d’Alacant des de l’any 2019.
Mompó, a través de la Biblioteca de Filologia Valenciana, treballa perquè els valencians «es reconcilien amb la seua llengua»
En la segona carambola que va fer president Mompó, el vot determinant d’Ens Uneix va acabar salvant-lo. En aquelles negociacions, que va liderar personalment amb solvència i determinació, va aconseguir que la formació de la Vall d’Albaida desestimara un pacte amb el PSPV-PSOE i Compromís, tot i que les forces progressistes sumaven majoria. L’única diputada que posseeixen, Natalia Enguix, va votar-se a si mateixa i va permetre que el PP, amb el suport de Vox, igualara els vots de PSPV i Compromís. Com que els populars havien sigut els més votats, van quedar-se amb la presidència. Poc després, Enguix s’incorporaria a l’equip de govern com a vicepresidenta, un càrrec que encara ocupa. L’enemistat manifesta d’Ens Uneix amb els socialistes —molts dels seus militants van escindir-se del PSPV— va esdevenir providencial.
Amb l’autoritat que li confereixen les responsabilitats que ostenta, Mompó ha iniciat una croada contra l’estàndard i clama per un «valencià del poble» que Mazón ja va reclamar a l’AVL en ser investit president. La Generalitat, de fet, ha aprovat unes directrius en aquesta direcció que ja s’apliquen a l’administració i a À Punt Mèdia. El president de la Diputació vol anar més enllà i defensa la forma tancada de l’accent gràfic en el topònim València. La mateixa que el consistori local, en mans de PP i Vox, ha aprovat basant-se en un informe favorable del filòleg Abelard Saragossà. Si la proposta supera el sedàs de l’AVL —qui ha de dictaminar si el canvi és preceptiu o no—, Mompó plantejarà el canvi de nom de la Diputació de València per tal que passe a dir-se ‘Diputació de Valéncia’.
«Volem un valencià més viu, volem apostar pel camí del mig: volem vacacions i no vacances, arreplegar i no recollir, gasto en lloc de despesa o eixir i no sortir, perquè són paraules que estan dins de la nostra història, de la nostra terra, de la nostra manera de ser», explicava aquesta setmana Mompó en la presentació de la Biblioteca de Filologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim (IAM), amb què la corporació provincial desitja que els valencians, literalment, «es reconcilien amb la seua llengua». Uns pocs dies abans ja s’havia fet públic que la IAM abandonava l’Associació d’Editorials del País Valencià per motius estrictament ideològics.
La pretesa reconciliació lingüística també ha d’arribar de la mà de Saragossà, un professor jubilat de Filologia Catalana i membre de l’AVL —va accedir-hi en 2016, amb no poca oposició interna— erigit en l’Emiliano García Page de la filologia autòctona. Si les paraules del president manxec sovint el fan semblar del PP, les de Saragossà enllacen amb el blaverisme clàssic. El seu afany de protagonisme és tan elevat que no té cap inconvenient a promoure un registre no recomanat per l’AVL. S’autoproclama defensor d’una via a mig camí de la universitat i l’AVL i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), defensora del secessionisme lingüístic. L’esperit rebel de Vicente González Lizondo amara les accions de Saragossà. «Lizondo vive, la lucha sigue», podria concloure’s fent servir l’argot revolucionari.
En «valencià del poble» ben bé es podria dir que Saragossà juga el paper de «tonto útil», i la dreta i l’extrema dreta se n’aprofiten a bastament. Fins a quin punt és normal, però, que un acadèmic inicie una ofensiva contra l’ens a què pertany? Seria lògic que un acadèmic de la RAE atiara un conflicte com aquest, és a dir, que clamara per un castellà més acostat a la parla popular i menys formal? Un castellà amb un accent més andalús, posem per cas?
Abelard Saragossà és l’Emiliano García Page de la filologia autòctona; si les paraules del president manxec el fan semblar del PP, les de Saragossà enllacen amb el blaverisme clàssic
Segons asseguren Mompó i Saragossà, un valencià menys formal, més casolà, redundarà en l’augment del seu ús social. Per circumstàncies demogràfiques, sociològiques i mediàtiques, la caiguda de l’ús de la llengua no és un fenomen exclusiu del País Valencià, sinó que transita en paral·lel a la resta del domini catalanoparlant. Costa de creure, tanmateix, que la via particularista represente la solució. De fet, desorienta tothom: qui no el parlava no el parlarà igualment, i qui en fa un ús normalitzat, no se’n sabrà avenir. I situa el debat en un àmbit, el polític, que no li pertoca. Els polítics van crear l’AVL precisament per això, per tal de desconflictivitzar el problema i perquè els especialistes dictaren sentència.
La maniobra de Mompó és una de les moltes que ha protagonitzat el Partit Popular en relació amb la llengua. Planteja una pugna entre les elits culturals —la universitat, l’Acadèmia, els escriptors…— i el poble pla, manipulat per aquestes i que compta amb el PPCV com a gran salvador. No importa menystenir la tasca de l’ens —l’AVL— que el mateix partit va impulsar a les acaballes del segle passat.
No importa soscavar la credibilitat dels autèntics experts. No importa plantejar una disjuntiva que resultaria ridícula en el castellà. Només importa fer soroll, centrar els focus en aquest debat estèril i reduir-lo a una dicotomia tan simplista com infecta entre un valencià presumptament artificial, de cartró pedra, catalanitzat, o un valencià pur i natural, el del poble, sense concretar-ne quin. Cinctorres? Almenara? Alginet? Orba? Crevillent? El resultat és previsible: situa els defensors del valencià estàndard i de la unitat de la llengua en una mena de púlpit, mentre els defensors del valencià, del «valencià de poble», emergeixen com els garants de l’autenticitat, el sentit comú i la raó.
El debat resulta tan vergonyós que Ens Uneix, la formació que dona suport entusiasta a Mompó, hauria de ser rebatejada —atenent el valencià del poble— amb el nom de Mos Unix. I que l’empresa Gestió i Serveis Mompó Aledo SL, de la qual l’actual president de la Diputació era administrador únic fins que va decidir dedicar-se en exclusiva a la política, hauria d’haver-se dit Gestió i Servicis Mompó Aledo SL.
«No pot ser que un polític s’interpose en tots els àmbits de la societat. Jo li ho vaig dir fa un temps a un polític: ‘Per què et fiques en temes de llengua?’. Deia que a Mallorca parlem mallorquí… A Mallorca parlem català, perquè així ho diuen els filòlegs. Si hi ha un filòleg, un polític no ha d’intervenir. Polititzar-ho tot fa un mal servei a la societat, al ciutadà, això és fonamental tenir-ho molt clar». La frase, pronunciada per Toni Nadal —oncle i exentrenador del tenista mallorquí Rafa Nadal— en el transcurs del darrer congrés estatal del PP, evidenciava els excessos filològics d’alguns polítics.
Per exemple, els que està cometent Mompó, en aquest cas de la mà d’un filòleg ociós i delerós de ser el centre d’atenció com Saragossà. Uns excessos més educats que els de Rus, sens dubte, però amb un rerefons idèntic: el menyspreu al saber i el desig d’utilitzar la llengua com a element de disputa.