Dues exposicions en una. Un viatge al Japó que és, en realitat, una submersió. La sala gran dʼexposicions temporals, situada en el soterrani del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), acull dues mostres que ens capbussen en la màgia de lʼart oriental.
Màscares, gravats, peces de roba, ceràmiques, nines i molts més objectes ens permeten passejar pel país nipó sense moureʼns de València. «Lʼespill de la bellesa. Art japonès dels segles XVI al XX» i «Japonismes. Hibridacions culturals i internacionalització de lʼart japonès», les dues exposicions en qüestió, estaran obertes al públic fins al 17 dʼagost. En el primer cas, és un viatge al cor de la bellesa, entesa des de diverses perspectives, i en el segon, una aproximació a la influència japonesa en lʼart i la cultura occidental, una moda iniciada en el segle XIX, cosa que ha transformat les arts visuals i decoratives, la música i la cultura popular global.
Les moltes belleses del Japó
La mostra fa una repassada als diversos conceptes de bellesa en lʼart japonès. Per exemple, la bellesa natural, el punt dʼinici de lʼexposició. O la bellesa del símbol, com el mont Fuji, el més icònic del Japó, la grua i la tortuga, el pi i el bambú o la prunera, molt lligada a les celebracions i més concretament a lʼany nou. Igualment, resulta un element molt simbòlic un sol ponent al darrere dʼun mar embravit. Com diu un dels panells de lʼexposició, «el que veiem pot ser més complex del que en un primer moment podríem pensar, i de la mateixa manera que les fulles de la tardor no són meres fulles, que la grua i la tortuga no són mers animals i que un sol ponent a lʼoceà no és un mer capvespre, tampoc dos farfallons units per una soga no són el que a simple vista sembla, sinó que es tracta de les Roques Casades (Meoto Iwa), que representen els déus Izanagi i Izanami, la parella divina primordial que, segons sintoisme, va crear el món».
Hi ha la bellesa invisible, el buit convertit en categoria estètica, allò que seʼns suggereix, per exemple, a través dʼun paisatge emboirat, amb aquelles coses que sʼendevinen, però no acaben de percebreʼs ben bé. «En tots aquests casos, la bellesa radica precisament en el que queda fora de lʼabast dels ulls, si bé no del cor», seguint el mestratge dʼAntoine de Saint-Exupéry en El Petit Príncep.
També hi ha la bellesa de la simplicitat, la bellesa del marcit i la bellesa dʼallò imperfecte. Tres tipus de bellesa diferents però interrelacionades. La bellesa de la simplicitat, referida al material de lʼobjecte en si, que amb el pas del temps va esquarterant-se i dona pas a la bellesa del marcit. Hi destaca, en aquest segon tipus de bellesa, la ceràmica, les fractures de la qual són reparades amb pols dʼor, argent o platí a través dʼun procés conegut com a kintsugi o kintsukuroi. Segons aquest procés, el deteriorament de les peces, el seu trencament, forma part de la seua vida, de la seua bellesa. Seʼn diu el wabi, la bellesa discreta i mesurada o la simplicitat rústica.
La bellesa dʼallò que es marceix també té relació amb la bellesa dʼallò imperfecte, és a dir, les peculiaritats o anomalies que sorgeixen de manera casual durant el procés de fabricació de lʼobjecte.
Hi ha, per acabar, la bellesa elegant, que mostra cerimònies civils com ara desfilades processionals i recepcions oficials de ritus sintoista o budista, la pràctica de lʼarranjament floral, la cerimònia del te o passatemps familiars com jocs de cartes i la contemplació de la lluna. En aquest àmbit sʼengloben la reverència de les audiències imperials, la meticulosa preparació de la cerimònia del te, prendre sake sota uns cirerers en flor o lʼart de ventar-se mirant la lluna. Una idea budista de la bellesa, transitòria i efímera, que connecta amb la bellesa de la simplicitat.
El japonisme, una influència profunda
Els orígens del japonisme, de la influència del Japó en lʼart occidental, es remunten a mitjan segle XIX, amb el comodor Perry. Artistes europeus de volada com ara Monet, Degas o Van Gogh van trobar en les estampes japoneses una gran font dʼinspiració. Com? Mitjançant «lʼasimetria de les composicions, lʼús audaç del color pla, lʼabsència de perspectiva lineal, la representació de la natura i la llibertat de lʼorganització dels elements visuals», cosa que contrastava amb la tradició academicista europea.
En la música aquesta tendència va impregnar les composicions de Puccini o Sullivan. Va estendreʼs també a les arts decoratives, la moda, els tèxtils i el disseny gràfic, adaptant elements típics del modernisme i de lʼart abstracte.
«Lʼestil japonès, amb el seu èmfasi en la natura, la seua simplicitat i les seues línies elegants, es va integrar en els mobles, la ceràmica, la joieria, els teixits i lʼarquitectura» del món occidental, assenyala un dels textos de la mostra. El japonisme, doncs, «no representa una simple moda decorativa, sinó un procés dʼintercanvi cultural que ha enriquit profundament tant lʼart occidental com la comprensió global del Japó». La seua influència «demostra el poder transformador del diàleg intercultural i la capacitat de lʼart per a transcendir les barreres geogràfiques i temporals, tot i que mai no acabarem de comprendre les seues creacions si no entenem la seua manera de pensar».
Visites guiades
Lʼexposició va inaugurar-se el març i en el mes de maig ja va tenir visites guiades. Una fórmula reeixida que es repetirà en la segona quinzena de juny. En concret, dissabte 14 a les 18.30 h, diumenge 15 a les 12 h, dissabte 21 a les 18.30 h, diumenge 22 a les 12 h i dissabte 28 a les 18.30 h. Per formalitzar-ne la reserva, cal contactar amb el Museu al número de telèfon 963 883 730.