-Vostè va ser nomenat com a director de la Institució Alfons el Magnànim l'any 2015, amb el tomb a l'esquerra en les institucions valencianes i, més concretament, a la Diputació de València. Quina institució va trobar-se aleshores?
Sorprenentment, vaig trobar-me amb una institució que, tot i tenir quasi 75 anys d'existència, no tenia editors sent una editorial pública, cap funcionari de categoria A1, no comptava amb xarxes socials, no podia vendre en línia, no havia firmat acords amb les distribuïdores i havia apostat per una política de publicacions en la qual de cada deu llibres que s'editaven, nou eren en castellà i només un era en valencià. Era una institució que, malgrat ser una editorial d'assaig, tampoc tenia cap modalitat d'assaig als premis València.
-Els llibres editats en valencià, per tant, eren minsos.
Exacte, era molt trist. Ha estat durant el meu mandat, la qual cosa és trista per la gestió que s'havia fet anteriorment i satisfactòria per la duta a terme en aquests darrers anys, la primera època en què el valencià s'ha convertit en la llengua d'edició majoritària. En algunes etapes, hi ha hagut esforços meritoris, com ara la col·lecció de poesia o la d'autors valencians, que era tota en valencià. En general, però, s'editava assaig en castellà.
Jo vaig presentar-me amb un programa, exposat davant la premsa, on el valencià havia de ser la llengua majoritària d'edició. Això sí, sense deixar d'editar obres en castellà. En un consell d'administració, una persona em va dir que no ho aconseguiríem per falta d'originals. Dissortadament, aquesta persona s'ha equivocat. Sabia que el valencià és una llengua amb moltes capacitats.
-La seua arribada no va estar exempta de polèmica als mitjans de comunicació. El focus va situar-se sobre el seu contracte i amb el seu sou.
És trist. Els polítics, de vegades, s'equivoquen. I, en aquell moment, el diputat de Cultura va equivocar-se convidant unilateralment a la roda de premsa de presentació del projecte a Mónica Oltra. Podia ser una bona idea, però, malauradament, va ser interpretat d'una altra manera. Recordem que Oltra havia criticat el sou del marit de l'aleshores consellera de Sanitat, Carmen Montón, del PSOE, i, en conseqüència, vaig ser víctima d'un foc creuat entre partits.
Només diré una cosa sobre el sou: mai la retribució d'un treballador públic l'escull un mateix. Estava present en la convocatòria. Val a dir que si el pròxim director de la Institució Alfons el Magnànim s'incorpora a la RPT, com seria desitjable, costaria 15.000 euros bruts més en comparació amb el meu sou actual. Es va fer molta demagògia, i em va doldre perquè jo no vaig assumir la responsabilitat pels diners.
-Després d'aquella tempesta mediàtica, va començar a engegar el seu projecte al capdavant de la Institució Alfons el Magnànim. Quins eren els objectius que s'hi fixava?
El primer objectiu era recuperar el prestigi de la Institució Alfons el Magnànim. No podia editar-se amb criteris d'amiguisme, sinó de qualitat. El segon propòsit era donar resposta a la pluralitat de la societat valenciana i, per tant, no podíem convertir l'editorial en uns ens que només publicara del passat anterior a la modernitat, així com de poesia o d'altres temàtiques que no eren conflictives. S'havien d'abordar qüestions d'actualitat. Per això, vam apostar per les ciències socials, amb col·leccions noves com ara periodisme. La Institució Alfons el Magnànim havia d'estar al servei de la societat valenciana i no d'un partit polític.
Així mateix, havia de ser una institució a favor del valencià i una editorial a favor de la cultura crítica, dels debats. Crec que, en termes generals, aquests objectius s'han aconseguit. El prestigi, per exemple, s'ha recuperat. És cert que queden qüestions pendents, i que la pandèmia, a més, va tallar moltes coses. A València, de la mà de la Institució Alfons el Magnànim, va passar un dels grans intel·lectuals de l'actualitat, dels més importants del planeta, com ho és Axel Honneth. Això és un símptoma del treball que s'ha dut a terme.
-La Institució Alfons el Magnànim, amb els anys, va recuperar presència pública. Editava traduccions d'obres acadèmiques internacionals, va impulsar projectes de llibres que abordaven la història del País Valencià, va establir contactes amb altres editorials, va crear revistes de debats, va associar-se per impulsar beques de periodisme d'investigació... El propòsit era convertir-se en l'editorial valenciana pública?
L'editorial valenciana pública no universitària, concretaria. Nosaltres no buscàvem obres de rigor estrictament universitari, sinó d'alta divulgació. Teníem la vocació d'arribar a la màxima gent possible.
-El problema era que actuava des de la Diputació de València i no des de la Generalitat Valenciana? Quines implicacions hauria tingut una editorial integrada dintre de l'administració autonòmica valenciana?
La Diputació de València ha sigut generosa. El pressupost de la Institució Alfons el Magnànim pràcticament s'ha triplicat, com ho ha fet la plantilla, la qual ha passat de sis a divuit treballadors. En el nostre cas, no aplicàvem una visió centrada en la província de València. La nostra òptica era de país. És cert que van haver-hi alguns comentaris i, fins i tot, algunes resistències sobre presentacions que vam fer lluny de la província de València, però aquestes situacions no ens van desviar de la nostra mirada. La cultura no té fronteres.
Ara bé, val a dir que a mi m'haguera agradat que la Institució Alfons el Magnànim estiguera aixoplugada sota el paraigua de la Generalitat Valenciana. Però es tracta d'una responsabilitat dels polítics i no dels gestors. Per la meua part, van posar-se totes les facilitats perquè fora així. Jo vaig defensar que el model més pragmàtic era el de consorci, on la Diputació de València continuava implicant-se, perquè cal ser conscients que la Generalitat Valenciana no va sobrada de diners, en col·laboració amb l'administració autonòmica valenciana.
-Quina relació tenia amb entitats semblants, com, per exemple, la Institució Juan Gil-Albert, depenent de la Diputació d'Alacant?
El problema és que aquesta institució ha tingut fins a quatre directors durant la meua estança a la Institució Alfons el Magnànim. Amb el primer, el qual va ser el més longeu, va establir-se una relació cordial i de col·laboració. No debades, va estar present quan vam presentar la revista Debats a Alacant. Hem coeditat dos llibres en col·laboració amb la Universitat d'Alacant sobre artistes de la província d'Alacant. Aquesta coedició jugava un paper important perquè mostrava com València, com a capital del País Valencià, donava suport a la visió des del sud. Vull pensar que aquests xicotets gestos contribueixen a millorar la situació de vertebració i de relació entre els diferents indrets del nostre país.
-Amb l'arribada de la dreta del PP, del bracet de l'extrema dreta Vox i del partit Ens Uneix, vostè deixarà de ser director de la Institució Alfons el Magnànim. Com ha estat la cohabitació durant aquests mesos?
Diguem-ne que no he volgut crear polèmica pel to institucional que sempre he tingut. I, per tant, he posat les coses més fàcils.
-S'han produït intents de censura d'algun llibre pel seu contingut?
No, perquè no ho hauria permès. Molts autors poden donar fe que els tècnics els han recomanat millores, però mai s'ha censurat cap idea, ni cap frase. Només una vegada es va recomanar enèrgicament a un autor canviar una frase perquè estava adjudicant un delicte, una prevaricació, a una persona. En cap cas, haguera permès la censura. El diputat Francisco Teruel [del PP] tampoc m'ha transmès cap acció que implicara un episodi de censura.
-Quins projectes que vostè ha engegat tindran continuïtat en el futur?
Quan jo vaig entrar, de fet, vaig trobar-me amb llibres que estaven pendents de publicar-se. I, per tant, aquesta vegada passarà el mateix. Els polítics i, fins i tot, els autors, els quals solen ser molt nerviosos, han d'entendre que la producció i l'edició d'un llibre costa molt, que no és un procés automàtic i ràpid d'ençà que rebem la versió definitiva. Tenim pendents de publicar el teatre complet de Rodolf Sirera, la poesia d'Anna Montero, el quart volum dels assajos de Manuel Molins... Tot i que no ho han anunciat públicament, la Institució Alfons el Magnànim, a través de la Revista Valenciana de Filologia, tindrà un monogràfic sobre Vicent Andrés Estellés. Nosaltres també contribuirem al centenari de Vicent Andrés Estellés.
-Quines qüestions li hauria agradat impulsar durant la seua etapa?
Aspirava a publicar més llibres. Hem tingut molts problemes burocràtics per mantenir la política de traduccions d'autors internacionals. La Diputació de València és, de vegades, curta de mires envers com funcionen els drets internacionals. Quan et cedeixen uns drets, t'has d'ajustar a les seues demandes, perquè qui tenen els drets són ells. Aquesta circumstància ha costat molt d'entendre per part d'alguns cossos nacionals de la diputació. Em quede amb moltes coses que hauríem pogut millorar, com ara la distribució fora del País Valencià, especialment a Barcelona; haver tingut una política més potent de personalitats que visitaren València; haver tingut un espai propi... Moltíssims projectes queden pendents de fer.