“Vetleu-me ací, a casa”, preguen encara algunes dones d’edat provecta de poblacions menudes que contemplen l’arribada pròxima de la mort amb l’obligació autoimposada de deixar-ne el ritual enllestit. “Si heu de dur-me al tanatori perquè no hi ha més remei, feu-ho, però després, ni que siga mitja horeta, per favor, porteu-me ací abans del soterrar”. Persones que, en definitiva, volen morir com s’ha mort tota la vida.
La mort, la terrible mort, representada sempre de manera amenaçant. L’esquelet, la capa negra i la dalla esmolada. El tabú de l’absència. Millor no parlar-ne, per malastrugança. Morir com a càstig per no haver-se cuidat com calia, sobretot enmig d’una pandèmia. La penitència suprema de la mort.
Perquè “ha faltat Pepica”, com continua escoltant-se a tants pobles, no sona igual que “ha mort Pepica”. “Faltar i morir no són sinònims”, precisa Raquel Ferrero, comissària —conjuntament amb José María Candela— de l’exposició Faltar o morir, que fins el 28 d’abril és oberta al Museu Valencià d’Etnologia. Abans faltàvem i ara morim. Abans pertanyíem a una col·lectivitat que ara, per la concentració demogràfica i el canvi d’usos, sembla dissolta. Avui preval l’individu per damunt dels elements compartits, incloent-hi els sentimentals.
L’ontinyentina Ferrero i Clara Colomina ho expliquen molt bé en un article titulat exactament així, “Faltar i morir no són sinònims”, que van publicar conjuntament el desembre de 2017 a la Revista d’Etnologia de Catalunya: “Faltar va més enllà de morir. Parlar de faltar fa necessari al context de la pèrdua, mentre que parlar de morir desvincula eixa pèrdua de l’entorn. Dit en altres paraules, faltar és col·lectivitzar una pèrdua, la col·lectivitat fa front amb vinculació a la desaparició d’un dels seus membres; morir és simplement desaparèixer”.
Com a antropòloga i una de les captadores de testimonis per al Museu de la Paraula—Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Ferrero ho ha pogut comprovar in situ. “Quan afirmem que faltar s’utilitza habitualment als pobles valencians per referir-se a la mort, i que el concepte està sent progressivament substituït per la paraula morir”, subratllen ella i Colomina a l’article esmentat, “volem fer veure que està produint-se un desplaçament metonímic en el qual la part —la mort física— invisibilitza el tot —l’acte social del morir—, i d’ací el perill: eixe desplaçament està dificultant el desenvolupament dels codis necessaris i saludables per a pair l’absència”.
Recórrer les sales de la mostra que aquests dies acull l’edifici de la Beneficència ens fa copsar de quina manera ha evolucionat, en unes poques dècades, el ritual de la mort. Mentre a la planta inferior trobem estances fosquíssimes que semblen arrencades de les llars rurals d’ara fa un segle, a la part superior ens enlluernen els espais immaculats que avui tothom relaciona amb la mort: els hospitals, les tècniques de tanatopràxia, els tanatoris gèlids i impersonals.
Els testimonis que hi desfilen, en bona mesura provinents de poblacions de la Vall d’Albaida, ens permeten rescatar expressions perdudes pel camí, algunes de les quals impreses al terra o als aparadors de l’exposició. D’altres, hi suren per l’ambient. Com aquella que diu que als vetlatoris “es prestava molt el sentiment”. Estirar el plor, compartir el dolor, tot confiant que un dia, quan siga menester, tu me’l retornaràs a mi i em faràs sentir més fort davant l’adversitat que significa la mort, l’absència eterna de l’ésser estimat.
Hi observem el taüt d’Alpont (Serrans) que servia per transportar els finats a les fosses del cementeri. Hi veiem tot de làpides funeràries petites, del segle XIX, procedents del Museu de la Ceràmica de l’Alcora (Alcalatén). I una classificació dels soterrars com si foren vagons de tren —de primera, de segona, de tercera i, els més humils, amore dei, “per l’amor de Déu”— que ens recorda allò de què “segons com és el sant li fan l’anda”, tal com diuen a Montixelvo.
I el costum antic de tapar amb un mantell els espills de la casa així que hi moria algú? Hi havia el risc, si no, que el reflex de l’espill s’enduguera el nostre esperit amb el del mort que encara planava per l’habitació. En boca d’una veïna de Bufali, cal cobrir els espills “per no veure’ns els uns dins dels altres”.
Resulta igualment corprenedor un espai dedicat a objectes de la persona morta —en general, joies: anells, agulles de pit...— que hi porten cabells adherits, o un quadre amb la data de la mort del familiar acompanyada, també, d’un grapat de cabells amb forma de cercle. “Un quadre que presidia l’espai central de la casa”, apunta Candela.
“Abans era l’entorn familiar, qui gestionava la mort de la persona, mentre que ara es tracta d’un negoci més: el tanatori, el soterrar...”, continua ell. Ja para lluny l’època en què cada poble disposava de la seua pròpia amortalladora, que acostumava a ser, alhora, la llevadora. L’inici i el final de la vida passaven, doncs, per les mateixes mans. Per qui tenia “gràcia” per a fer-ho.
“Vull que m’amortalleu vosaltres, ho fareu millor i amb més carinyo que qualsevol altre”, els demanen encara algunes dones als seus fills. I més tard vindrà el dol, que abans durava com a mínim un any però que ara és diferent: més líquid i, si cal, amanit de llibres d’autojuda i pastilles a mansalva. “Moria un i morien tots”, diu Candela tractant d’evocar el trasbals que suposava una mort en el passat: ni visita al casino, ni mones per Pasqua, ni ball el cap de setmana ni festeig que valga. Ni boda o comunió a la cantonada, encara que ja estigueren programades. Si moria un membre de la família, durant un temps moria la família al complet. Un dol profund que no s’acabava —si s’acabava— fins que així ho decidia el cos. Fins que no “va anant-se l’enyor que tens”, en paraules d’una velleta de Beniatjar.
Del primer tanatori construït a l’Estat espanyol, l’any 1968 a Barcelona, als 2.500 que se’n comptabilitzen avui, el canvi de ritual és obvi. “El ritu de pas constava antigament de tres fases: la separació, el marge i l’agregació”, enumera Ferrero, “però nosaltres els hem substituït per uns altres”.
La mostra cuida fins el darrer detall. El disseny és obra d’Eusebio López i Teresa Martín, que han sabut condensar l’atmosfera que envoltava la mort en el passat. I com a colofó, una instal·lació escultòrica de Noé Bermejo, artista lleonès establert a València. De fons ens arriba la cadència solemne i sepulcral dels tocs a mort dels campaners d’Albaida.
No hi ha planyideres, però fa l’efecte que sí. Ni resadores, però qualsevol diria que hi són. No fa olor a encens, però si respirem a fons no ens resultarà difícil captar-lo… El muntatge, tan sobri com realista, ens fa partíceps del dol, ens transporta a cases de poble d’èpoques pretèrites, fa possible que ens hi capbussem.
Els fons del Museu d’Etnologia, producte de molts anys de recopilació de material per part dels seus professionals, constitueixen la columna vertebral de l’exposició. Un centre museístic en diàleg permanent amb la societat, entestat a salvar-li els mots, els costums i els espais físics i humans.
I a parlar també de la mort. Per què no? No és la primera vegada que ho fa. L’any 2017 ja va dedicar-li una mostra a la fotografia postmortem, exhibint imatges dels difunts —en molts casos, xiquets i xiquetes— que els familiars encarregaven als retratistes per conservar un record de l’ésser estimat que, sovint de manera sobtada, acabava de dir-los adéu.
“La mort, tan negada, està més present que mai entre nosaltres”, sentencia Ferrero, “la COVID ha sigut com una galtada a la cara”. Perquè, en efecte, aquesta és la mort més dolorosa de totes: la mort en soledat, a l’asèpsia d’una unitat de cures intensives, sense comiat dels familiars ni amics i coneguts al soterrar. Morts reduïts a xifres. A xifres tan fredes i inhòspites com la sala d’un mortuori.