Era dʼElx, advocat de professió i tenia poc més de 30 anys. Havia estat un dels impulsors del Partit Demòcrata Popular (PDP) a la província dʼAlacant i ocupava la vicepresidència provincial de la UCD. Elegit diputat al Congrés a les eleccions de 1977, va exercir com a conseller dʼEducació i Ciència a la Generalitat preautonòmica que liderava Josep Lluís Albinyana. Es deia Josep Lluís Barceló Rodríguez i vist amb perspectiva, amb el solatge que aporta el pas dels anys, és una de les persones més assenyades que ha aportat el centre-dreta valencià en lʼúltim mig segle.
Barceló fou lʼintroductor de lʼassignatura de valencià a lʼescola. 165 centres escolars de cap a cap del País Valencià van adscriureʼs a un projecte experimental que comptava amb el finançament del Ministeri i per al qual la Conselleria a penes aportava 10.000 pessetes per a lʼadquisició de material. I és que les estretors econòmiques dʼaquella Generalitat preautonòmica eren evidents. Fins la consolidació de lʼautogovern, amb lʼaprovació de lʼEstatut en 1982 i les primeres eleccions valencianes, en 1983, el Consell actuava amb més voluntarisme que diners.
Amb tot, lʼactitud benintencionada de Barceló va resultar providencial. Fou ell qui posà la primera pedra de lʼensenyament en la llengua que lʼEstatut actual defineix com a «pròpia». Més tard, el socialista Ciprià Ciscar, el conseller del ram en el Govern presidit per Joan Lerma, elevaria els bons propòsits a rang de norma. La llei dʼús i ensenyament del valencià (LUEV), encara vigent, seria aprovada sense cap vot en contra en un plenari celebrat a Alacant de manera excepcional.
Barceló no va tenir-ho fàcil. En plena batalla de València, els sectors ultres i alguns companys de partit van rebel·lar-se contra lʼentrada de lʼassignatura de valencià a les aules. Però aquella pressió no va atemorir un conseller que parlava clar. Únicament cal rescatar de lʼhemeroteca lʼentrevista que va concedir a la revista Valencia Semanal en lʼúltim número de desembre de 1978. El titular ja era prou alliçonador: «Valencianos, catalanes y mallorquines hablamos la misma lengua».
La conversa amb la periodista Pilar López denota fins a quin punt la dreta valenciana ha involucionat en les qüestions lingüístiques. Una involució cavernària que situa qualsevol declaració similar per part dʼun alt representant del PPCV en lʼespai de la ciència-ficció. Lluny de cenyir-se als dictats de la romanística internacional i de les universitats, tant el Partit Popular com lʼextinta Unió Valenciana i ara Vox han fet del discurs secessionista —més o menys acusat— un dels seus leitmotivs. Sempre que la dreta necessita un recurs per distreure lʼatenció, treu la llengua com el seu particular as de la màniga.
«Hay algunos valencianos que jamás se han preocupado de llevar el valenciano a la escuela, ni de editar a nuestros clásicos, ni de nada... Y ahora presumen de ‘valencianía’»
Barceló, a lʼentrevista, es definia com «un moderado valenciano» que anhelava «un País normal». Hi afegia que «nuestra historia, nuestra cultura y nuestra personalidad diferenciada ha sido perseguida, manipulada y desinformada hasta ahora por un centralismo absurdo e injusto». Aquell centralisme, disfressat d’un pretès valencianisme en la convulsa transició a la democràcia, considerava la recuperació i dignificació de la llengua una cosa menor, completament prescindible: «Hay algunos valencianos que jamás se han preocupado de llevar el valenciano a la escuela, ni de editar a nuestros clásicos, ni de nada... Y ahora presumen de valencianía», reflexionava Barceló, «la labor, repito, es de información y pedagogía».
Perquè, segons explicava lʼaleshores conseller de la UCD, «el objetivo final de una lengua normalizada consiste en que la enseñanza se haga en la propia lengua del territorio, con la introducción de la otra —el castellano— como segunda lengua». Al costat dʼaquesta visió, els posicionaments mantinguts per PP i Vox amb la seua «llei de llibertat educativa» i la votació realitzada en els centres per a escollir la llengua vehicular de l’alumnat fan feredat.
En un altre moment, preguntat per la realitat lingüística del País Valencià, el conseller Barceló lamentava que «polémicas grotescas» de caràcter semàntic havien servit per a distreure una part de la ciutadania. Ell remetia els dubtosos en la matèria a les instruccions de les universitats i a continuació sentenciava: «Tenemos muy claro, y con nosotros muchísimos valencianos, que no es posible hablar de catalanes, valencianos y mallorquines como de pueblos fundamentalmente diversos, porque todos, y esto hay que decirlo de una vez por todas, hablamos la misma lengua». I rematava: «Aunque cada uno tenga sus características dialectales y con sus propias especifidades idiomáticas, pero lengua es una».
«No es posible hablar de catalanes, valencianos y mallorquines como de pueblos fundamentalmente diversos, porque todos, y esto hay que decirlo de una vez por todas, hablamos la misma lengua»
Al llarg de tota lʼentrevista, la seua postura era concloent. Alertava del veritable problema, lʼús residual de la llengua en l’esfera pública, constreta a segons quins àmbits, i proposava trencar aquest atavisme: «No es, como muchos piensan, una lengua apta solamente para la charla doméstica, las groserías y los exabruptos para hacer reír; claro que estos lo creen, sobre todo, los castellanizados». I encara filava més prim: «Los que más conspicuamente proclaman la independencia de la lengua valenciana, ni la cultivan ni hacen nada para dignificarla puesto que es obvio que la lengua de la cultura, para ellos, es el castellano. Al valenciano lo consideran un dialecto en sentido denigratorio y si lo elevan a categoría de lengua es sólo para oponerla al catalán, ya que está claro que para ellos la lengua culta es el castellano».
Del pas de Barceló per la Conselleria preautonòmica queda el seu projecte, batejat a l’època de tres maneres diferents —Pla Barceló, Pla dʼAlacant i Primer Pla Experimental per a lʼEnsenyament del Valencià— després d’haver-se negociat a Madrid durant lʼestiu de 1978. La pedagogia que feia no va impedir que la dreta indígena iniciara una involució política i acientífica que encara dura.
Un secessionisme «aberrant»
En aquell moment, alguns sectors de la societat valenciana animaven la traducció de la Constitució recentment aprovada amb unes normes allunyades de les oficials, emanades de les Normes de Castelló que van aprovar-se en 1932. Un secessionisme lingüístic atiat, entre d’altres, per alguna personalitat de la UCD. Per exemple, Emilio Attard, qui l’any 1991, en una recordada entrevista a EL TEMPS, no tindria inconvenient a reconèixer que «la imbecil·litat de ‘Comunitat Valenciana’ és meua».
«Es culturalmente aberrante desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana», van manifestar il·lustres acadèmics espanyols
Tres anys abans de tot allò, en 1975, una vintena dʼacadèmics espanyols de llengua i d’història —hi figuraven noms tan coneguts com els de Camilo José Cela, Dámaso Alonso, Pedro Laín Entralgo, Fernando Lázaro Carreter, Emilio Alarcos, Vicente Aleixandre, Miguel Delibes i, fins i tot, José María Pemán, que havia donat suport explícit a les dictadures de Primo de Rivera i Franco— ja havien subscrit un document ben concís que sota el títol «La lengua de los valencianos» expressava clarament que el «valenciano» era «una variante dialectal del catalán». «Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia», continuava el text.
Els sotasignats expressaven que era «culturalmente aberrante» qualsevol intent de «desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración».
La rotunditat del document i la nòmina d’acadèmics il·lustres que s’hi van adherir no va ser suficient perquè la dreta valenciana, en la qüestió lingüística, entrara en la senda de la normalitat. Una senda que havia abandonat uns pocs anys abans, perquè, en realitat, ni tan sols els alcaldes franquistes van posar en dubte la unitat del català. Un d’ells, Baltasar Rull, va presidir la presentació del Diccionari català-valencià-balear duta a terme a l’edifici consistorial el 12 de desembre de 1951. No sols això, sinó que el Saló de Vidre, el més sumptuós, va acollir durant dues setmanes una exposició de l’obra dirigida pel menorquí Francesc de Borja Moll i el manacorí Antoni Maria Alcover, en què havia participat activament un valencià Manuel Sanchis Guarner.
Ironies de la vida, el pis del districte de l’Eixample de València on residí fins a la seua mort Sanchis Guarner després del seu retorn de Mallorca és el mateix pis que van habitar com a inquilins el president Carlos Mazón i el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca. La dimissió del primer els va fer emprendre el camí de tornada a Alacant i deixar enrere les parets entre les quals Don Manuel va investigar, va corregir textos i va impartir classes particulars.
Domínguez i Maldonado es durien les mans al cap si veieren la persecució que la dreta valenciana, en ple segle XXI, practica als clàssics catalans i balears
La naturalitat amb què la dreta de l’època acceptava la unitat del català en aquell moment contrasta, i de quina manera, amb la tossudesa present. Martí Domínguez Barberà i Joaquín Maldonado Almenar, dues de les persones amb més ascendència social en la València dels anys 50, seguien fil per randa els dictats de Sanchis Guarner. El primer, com a director de Las Provincias, guanyava premis de poesia en els Jocs Florals i era beneït per la intel·lectualitat catalana alhora que promocionava un jove de Burjassot que responia al nom de Vicent Andrés Estellés, fins al punt que el també poeta arribaria a convertir-se en el cap de redacció del diari. El segon, un liberal irredempt que presidia de l’Ateneu Mercantil, invertia diners de la seua butxaca perquè projectes de dignificació de la llengua veieren la llum. Tant Domínguez com Maldonado, dos grans amics, havien simpatitzat obertament amb la Dreta Regional Valenciana (DRV) en els temps de la Segona República. Domínguez i Maldonado es durien les mans al cap si veieren la persecució que la dreta valenciana, en ple segle XXI, practica als clàssics catalans i balears.
En la seua crònica de la presentació del Diccionari a València, el director de Las Provincias explicava amb entusiasme —recordem l’any: 1951— que l’exposició de l’Ajuntament contenia «una serie de mapas interesantísimos de todas las comarcas en las que se habla el idioma catalán valenciano balear, con indicación de las diferencias que las caracterizan perfectamente anotadas y detalladas y que abarcan las Islas Baleares, todo el antiguo Reino de Valencia, Cataluña, con sus divisiones en oriental y occidental, la raya de Aragón y Andorra, todas las comarcas franco catalanas y la ciudad de Alguer en Cerdeña».
Ningú no va esvalotar-se per la presència d’aquells mapes en el cor del consistori valencià. Fins i tot l’alcalde Rull, com assenyala la crònica de Domínguez, va expressar-se en la llengua pròpia en una al·locució breu, «expresando que la lengua de los pueblos representa su espíritu y su alma y que todo cuanto se haga para fijarla y perfeccionarla será digno de elogio». Al seu torn, el professor Sanchis Guarner va dissertar sobre «las distintas modalidades que diferencian y unen nuestra lengua».
El salt qualitatiu
Aquesta setmana, la consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana, Carmen Ortí, confirmava que el currículum de l’assignatura de valencià per als cursos de batxillerat de l’any vinent exclourà els autors catalans i valencians. Una mesura impulsada per l’anterior ocupant de la Conselleria, José Antonio Rovira, amb la simpatia indissimulada de Vox. Si algú pensava que l’entrada d’Ortí —després de l’arribada de Juanfran Pérez Llorca a la presidència— capgiraria els plans del PP, hi anava errat.
La decisió, que està a punt de consumar-se, representa un salt qualitatiu notable. Impedirà que l’alumnat valencià conega autors i autores cabdals de la literatura catalana com Ramon Llull, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Llorenç Villalonga o Quim Monzó, per posar-ne alguns exemples. Com si els estudiants catalans i balears se’ls negara la lectura d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster o el contemporani Ferran Torrent. Una llengua minoritària i minoritzada que passa a estar directament esquarterada.
Davant aquesta notícia ha reaccionat la sempre prudent Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L’ens normatiu gestat en 1998, una institució de la Generalitat des de la reforma estatutària 2006, ha expressat la seua «preocupació» perquè la llengua es puga aprendre de manera «aïllada i descontextualitzada», ja que això «aniria en detriment de la formació acadèmica de l’estudiantat».
Dimarts passat, el mateix dia que l’AVL efectuava aquest pronunciament, la consellera Ortí puntualitzava que els centres gaudiran d’una certa autonomia a l’hora d’introduir autors no estrictament valencians en el currículum de l’assignatura. La pilota queda en la teulada dels claustres, doncs.
Siga com siga, al president de la Diputació de València i del PP de la mateixa província, Vicente Mompó, no li ha semblat pertinent el mesurat comunicat de la institució que el seu partit va parir per desconflictivitzar la llengua. Mompó, ras i curt, ha acusat la institució acadèmica de «fer política». «L’Acadèmia ha de fomentar, impulsar i protegir el valencià, ha de promoure a les autores i als autors nostres, ha de defendre la llengua valenciana. Sols aixina [sic] té sentit la seua existència», escrivia textualment a la xarxa social X.
Mompó no deixa d’introduir paraules que marquen distància amb l’estàndard, però la seua empresa es deia Gestió i Serveis Mompó Aledo
De Mompó, però, no s’hi podia esperar cap altra cosa. Fa temps que anhela erigir-se el referent presumptament valencianista del PPCV, ni que siga entrant en una confrontació pública amb l’AVL. La negativa de la institució acadèmica a modificar el sentit de l’accent gràfic de València —tal com reclamava l’Ajuntament i volia ell— li servirà per a tornar a marcar-hi distàncies la setmana entrant, quan l’AVL publique l’informe corresponent. Acusarà de nou els acadèmics de viure allunyats del poble. Ell no deixa de fer esforços per tal d’introduir paraules que marquen distàncies amb la llengua estàndard —aixina en lloc d’així, la preposició en en lloc de la preposició amb…—, però el ben cert és que l’empresa que va tenir, Gestió i Serveis Mompó Aledo, va assumir el servei en lloc del servici que prioritza l’AVL.
Per si Mompó no tenia prou disgust amb el comunicat convenientment calculat de l’AVL, els departaments de Filologia Catalana de la Universitat de València (UV) i la Universitat d’Alacant (UA), el Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) i el departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la UV han emès un altre comunicat, molt més raonat, que acusa la Conselleria de contradir «la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la doctrina acadèmica i la jurisprudència consolidada en aquesta matèria». El document, de quatre pàgines, és molt dur amb la postura adoptada per la Conselleria.
Enmig de tot aquest maremàgnum, el president Pérez Llorca guarda un silenci monacal. El respecte a l’autoritat de l’AVL fou una de les poques coses en què va marcar clarament distàncies amb el seu antecessor. I ho ha manifestat per activa i per passiva, malgrat la cara de pomes agres dels diputats de Vox.
Si pren consciència del contrasentit que implica la censura dels autors catalans i balears en els continguts docents de l’assignatura de valencià, el més lògic serà que el cap del Consell garantisca la posició dels experts, és a dir, l’Acadèmia i les universitats. Seria, d’alguna manera, entroncar amb la branca genealògica de la dreta valenciana culta que un dia existí. La que respectava la llengua i fomentava les relacions amb els cercles culturals catalans i balears. La que sembla que va evaporar-se fa massa anys. Es tractaria, en definitiva, d’abandonar la caverna i retornar al sentit comú.